fbpx
La revista més vital

Informe 5/GRV sobre el concepte humà d'”amistat”

INFORME 5/GRV SOBRE EL CONCEPTE HUMÀ D’”AMISTAT”

RvagaadXS7

L’objectiu del present informe és analitzar el concepte d’”amistat” en el gènere humà. Mitjançant eines qualitatives i quantitatives, mirarem de definir-lo i delimitar-lo en el seu context actual, l’any -127 del planeta Terra (en datació local, segle XXI segons la majoria de sistemes -força primaris- de divisió del temps).

La conducta humana en general suscita fascinació a Llaenta, però el departament de recerca antropològica per al qual s’emet este informe s’especialitza concretament en les relacions interpersonals de la humanitat. Com és ben sabut, en la majoria de sistemes planetaris pròxims a Llaenta les relacions entre individus es basen en intercanvis recíprocs ben delimitats, equitatius i racionals, amb excepcions escasses però notables com la del canibalisme jeràrquic de Reacrc. L’existència d’un paraigua d’interaccions destinat a regular d’una manera ambigua eixos intercanvis resulta de difícil comprensió per al gruix de la nostra població. La importància de l’informe que presentem es veu justificada també per la urgència de documentar la idiosincràsia de l’espècie humana atesos els pocs girs solars restants abans de la seua extinció.

Per a les variants qualitatives del nostre estudi hem adoptat diferents formes humanes, de condicions diverses quant al gènere, l’edat, l’ètnia i allò que els humans anomenen classe social, una estratificació de l’espècie humana que no atén a raons biològiques sinó a la possessió (real o fictícia) de diners o actius — estos dos últims conceptes s’estudien en detall en l’informe 23/RT de resucramac7YT. També hem pres mostres significatives d’ambdós hemisferis terrestres.

D’antuvi, cal assenyalar que el concepte humà d’”amistat” varia molt segons l’etapa de la vida en què es troben els éssers humans. Per norma general, els humans menuts (d’ara endavant xiquets) comencen a socialitzar amb altres humans d’edat igual o similar aproximadament en el moment en què esdevenen capaços de controlar els esfínters (desconeixem si la dada fisiològica és rellevant). En la majoria de cultures, els xiquets duen a terme esta primera socialització en espais físics anomenats escoles, on un o diversos humans adults supervisen les interaccions. En este moment vital anomenat infància, els vincles d’amistat són extremadament inconstants. Per defecte, els xiquets consideren amics tots els humans d’edat similar amb qui han tingut alguna interacció, independentment del gènere, l’ètnia, la classe social o la capacitat de control dels esfínters. Tanmateix, este vincle és susceptible de trencar-se instantàniament i unilateral si una de les dos parts es nega a compartir bens (normalment, joguets o mocs) amb l’altra. El vincle d’amistat es pot restablir a través d’un ritual celebrat per l’ésser humà adult supervisor. En esta primera etapa de la infància, els xiquets no solen establir grups estables si no és amb la mediació dels supervisors adults. Ens és impossible acotar el moment concret en què els humans comencen a entendre l’amistat com un vincle entre més de dos persones, però sembla anar instal·lant-se en la psique humana de manera inversament proporcional a la dependència vers els humans adults. Així, els xiquets amb dotze anys de vida són molt més propensos a formar grups que els de set, i estos alhora ho són més que els de tres.

Després de la infància, els humans passen per un període púber de només huit o deu anys (lenlestU3U indica en R4/TQ que esta transició inusualment breu podria ser la causa de l’escassa maduresa del raonament de l’humà adult). És en este moment vital, que anomenen adolescència, quan la tendència a la creació de grups d’amistat se solidifica. La majoria dels adolescents assisteixen també a interaccions supervisades per adults en una o diverses institucions al llarg de la seua etapa púber. Els grups formats pels adolescents són més constants que els dels xiquets, i la pertinença a estos grups no es limita ja només a la cohabitació d’un espai físic i temporal, sinó que sovint es reflectix també en la vestimenta i el pentinat, fins i tot en societats teòricament no tribals. Els vincles d’amistat en esta etapa també semblen afectar els rituals d’aparellament, que tendixen a desenvolupar-se usualment entre membres d’un mateix grup d’amics.

És menester destacar que, tant en la infància com en l’adolescència, els humans joves assistixen, en la seua fase de socialització supervisada, a un ritual diari (en molts casos, bidiari) a través del qual llur capacitat de supervivència social s’examina. Durant este ritual, els humans joves són extrets dels espais on se’ls separa per edats i abocats en un espai comú, sovint a la intempèrie, sense cap tipus de regulació més enllà de la vigilància distreta d’algun adult escàs. Els humans jóvens poden alimentar-se i hidratar-se durant el ritual, exercitar-se i, sobretot, relacionar-se. De fet, sembla que el propòsit primari d’este ritual és l’establiment de vincles socials entre els humans d’edats similars, tot i que pràcticament cap adult no vetla perquè estes connexions es duguen a terme de manera eficient. En qualsevol cas, sembla que passar a soles (sense un grup d’amics) per este ritual equival al fracàs social i justifica l’ostracisme. Segons la regió planetària, este ritual rep noms diversos com ara “pati” o “esbarjo”.

Tots els elements esmentats fins ara, però, es poden entendre com a mecanismes d’adaptació social d’éssers en edat formativa. El que realment sorprén és el concepte d’amistat en l’adultesa. Quan hom diria que l’humà ja ha assolit la maduresa plena en tant que no depén dels seus majors, desenvolupa una nova faceta de dependència arran de la qual la vida sencera li és un pati: és inconcebible quedar-se sense amics. I no sobta només per la incongruència de base de la seua existència, sinó perquè presenta certes característiques que la diferencien radicalment del concepte preadult d’amistat, amb elements jerarquitzadors que veurem a continuació.

Cal assenyalar que, si bé l’ésser humà té certa tendència a la solidaritat (estudiada per setco68W3 en KR25), on no hi ha solidaritat legítima amb el proïsme és en relacions entre iguals. Les persones humanes són, de lluny, més propenses a fer favors puntuals en cas de necessitat urgent que a mantindre en el temps una actitud de solidaritat mútua amb un igual. Si algú amb qui mantenen una suposada relació d’amistat pateix una desgràcia (no està clar on s’establix el límit, atés que la humanitat no ha descobert la quantificació de Recarc encara), és freqüent que se’n compadisquen d’alguna manera pràctica mitjançant el ritual de la visita (cohabitació física i temporal de curta durada), la telefonada (comunicació a distància a través d’aparells rudimentaris) o d’altres. En canvi, si esta mateixa persona expressa senzillament una voluntat de companyia, és molt més probable que no atenguen la sol·licitud.

Els factors per al rebuig entre iguals adults són diversos, però hi destaca l’organització jeràrquica d’allò que anomenen amistat. Les persones semblen escollir un cercle pròxim d’”amics principals”, que per norma general es manté tancat malgrat el pas dels anys: pot perdre membres, però rarament n’integra de nous (amb l’excepció no sempre constant de les parelles romàntiques dels membres). A l’hora de triar en qui invertir el temps, els humans prioritzen el cercle d’amics principals. Els “amics perifèrics” són un mer intercanvi d’interessos i solen coincidir amb les aficions o ocupacions de les parts interessades: un individu pot tindre, a banda dels amics principals, un o diversos amics perifèrics que s’exerciten de la mateixa manera que ell, o que treballen en la mateixa oficina —els conceptes de “treball” i “oficina” els estudia xiienebad13W), o que porten les criatures als mateixos centres de supervisió. Hi contacta en cas que l’ocasió ho faça oportú, però no hi compta, per exemple, per a les tradicions anuals alienes a estos llocs d’encontre. Rituals com “cap d’Any”, “aniversaris” o “Pasqua” semblen ser de gran importància per als humans i són territori exclusiu dels amics principals. Encara menys concebible és la idea de celebrar aquelles efemèrides amb el cercle més extern encara dels “coneguts amigables”. Estos últims tenen un paper diferent segons la cultura de cada país, però en bona cosa de les mostres estudiades és socialment inacceptable fer-los partícips de la pròpia vida si no és de manera accidental.

L’últim component que hem analitzat són les creences que tenen els humans sobre el concepte de l’amistat. Malgrat que no hi ha cap evidència empírica de l’existència d’esta noció, pràcticament tots els humans afirmen que coneixen el concepte d’amistat i que el comprenen, encara que les definicions que en donen són, generalment, insuficients. Qüestionar l’existència del concepte d’amistat té pitjor consideració que qüestionar concepcions que sí que són demostrables, com ara l’escalfament global del planeta o l’eficàcia de les vacunes. Mostrar-se reticent a mantindre vincles d’amistat justifica l’ostracisme cap a una persona humana adulta, de manera semblant al ritual del pati. La pràctica totalitat de la mostra estudiada no confia en les persones que afirmen no tindren amics.

La deriva futura del fenomen de l’amistat humana és altament impredictible. En el context estudiat, s’ha pogut demostrar (caalernta 98FE3) que l’espècie humana està en un moment històric de reivindicació de la solitud escollida quant a les relacions d’aparellament. Sembla concebre’s com a empoderador, especialment per als humans de gènere femení, el fet de decidir no seleccionar una parella monògama per a la convivència i la pujança de criatures (recordem que els humans necessiten dos càrregues genètiques per a produir un embrió). Ara bé, si bé es tendix a respectar la decisió de mantindre’s alié a les relacions d’aparellament, en cap cas es valora positivament la decisió de prescindir d’amistats. Hom podria dir que la humanitat ha traslladat artificialment el focus de la dependència de les relacions monògames a la dependència de les relacions d’amistat. Per tant, és raonable esperar que, mentre els vincles d’amistat seguisquen guanyant importància, cresca el nombre de categories per a jerarquitzar-los o, fins i tot, que la pràctica classificatòria s’estenga als grups de menor edat. Tampoc descartem que el dogma de l’amistat esdevinga amb el temps una religió, és a dir, un ideal basat en la fe i no en l’experiència al qual els humans reten culte. Malgrat que les religions semblaven en retrocés al planeta Terra, el fervor amb el qual els éssers humans aborden la idea de l’amistat ens fa pensar que, en certa manera, este procés de resecularització social entorn de l’amistat ja s’ha iniciat.

RvagaadXS7
-1, -6, -127
39.080814, -0.595798

Temps de lectura: 9 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close