fbpx
La revista més vital

Intercanvi de papers

Sona el telèfon. La Isabel l’agafa. Sent la veu d’una teleoperadora que la vol convèncer perquè es canviï de companyia telefònica. Que si les prestacions, que si la no obligatorietat de permanència, que si el preu totalment immillorable.

—En parlarem aquest vespre a casa i ja decidirem què fem.

—Si vol no és necessari esperar tant: passi’m el telèfon de la seva parella i jo mateixa li explico totes les condicions en un moment.

—No cal…

—Sí, dona! Li asseguro que per a mi no és cap molèstia.

—No ho dubto, però nosaltres no tenim tanta pressa per fer el canvi.

Queden per trucar-se l’endemà: la Isabel per donar-li el seu veredicte; la teleoperadora per escoltar-lo. Quan només passen cinc minuts de les deu sona el telèfon.

—Al final no deixarem la companyia que tenim. Hem fet números i ens surt més a compte quedar-nos tal com estem.

—N’està segura?

—Completament.

Quan la Isabel usa aquest adverbi per donar la conversa per acabada, la teleoperadora li surt amb una altra tarifa que conté unes ofertes que l’altre dia —quines coses que té de vegades la memòria!— no li va exposar. I el preu, aquest cop, sí que s’ajusta.

—Ostres, això sí que em convenç més. A la nit en parlo amb el meu marit.

—Ja li vaig comentar que ho puc fer jo sense cap mena de problema i així guanyarem temps, no li sembla?

—És molt amable i soc conscient que això forma part de la seva feina, però no ens corre cap pressa fer aquest canvi.

—D’acord, com vostè prefereixi. Quedem demà cap a aquesta hora per acabar de lligar-ho tot?

—Sí, em va bé.

La trucada torna a ser molt puntual. La teleoperadora parla amb el mateix entusiasme de sempre. Fins i tot sembla que hi posa una mica més d’esma i alegria. Al capdavall està a punt de fer un tràmit que li sumarà uns quants diners extres a la seva nòmina i més bona reputació entre els seus caps.

Però la Isabel té una mala notícia per donar-li: no es decidiran a fer el pas. Al vespre, un cop ja havien sopat, el seu marit i ella es van posar en alguns fòrums per conèixer les opinions d’alguns usuaris que havien acceptat les condicions que els havien ofert altres teleoperadores, segur que tan entregades com la seva.

Es van començar a desesperar amb el que hi veien escrit. Paperassa que no s’acabava. Problemes per tenir la línia donada d’alta. Factures injustificades. Dificultats a l’hora de fer alguna reclamació. Impossibilitat de donar-se de baixa sense perdre-hi diners i, fins i tot, la vida.

La teleoperadora, davant del “no” de la Isabel, es queda en silenci. Allò, sincerament, no s’ho esperava. Veia el tracte tan a prop… Li pregunta, amb tota la delicadesa possible, que què és el que la fa tirar enrere. I la Isabel, sense pèls a la llengua, li recita la tirallonga de comentaris que apareixen a Internet.

Veient que d’allà no en traurà res més que aquella negativa, la teleoperadora decideix passar a l’atac. Que el sou i la reputació no es poden deixar escapar així com així.

—I vostè no em podria pas facilitar algun contacte?

—Ostres, doncs ara mateix, així, en fred, no sé què dir-li…

—De segur que té algun familiar, amic o conegut a qui li pot interessar aquesta oferta…

—Hi rumiaré…

—M’ho diu de veritat? No sap el favor que em farà!

—Li va bé si li faig un truc demà al matí? A aquest mateix número que em surt a la pantalla?

—Sí, suposo que sí.

—Doncs quedem així.

—Em dic Mavi.

—Ja demanaré per vostè.

El primer dia la Isabel li dona el telèfon del seu cunyat. És una persona de fàcil convèncer, i amb tota certesa hi acabarà sucumbint.

El segon dia toca el torn a la veïna del cinquè. La Isabel fa molt que sent que es queixa que el mòbil no li funciona gens bé, i si hi insisteix una mica segurament amb la nova tarifa també hi inclourà un nou aparell.

El tercer dia la Isabel fa feina doble: li passa el contacte de la seva neboda i de la seva germana. Ara que la noia està a punt d’anar a estudiar a la universitat els anirà bé estalviar en aquest aspecte.

El quart dia, amb cinc telèfons a punt de ser cantats, la Isabel s’ha d’esperar una mica més del que és habitual per comunicar-se amb la seva teleoperadora de capçalera.

—Amb la Mavi diu que vol parlar?

—Sí, ahir vam quedar que li faria un truc cap a aquesta hora.

—És que ara no la localitzo… Si fa el favor d’esperar-se uns segons, si us plau.

—Sí, no hi ha cap problema.

Els segons, que pel to de veu semblava que havien de ser pocs, es converteixen en tres minuts i mig. La Isabel, malgrat tot, no es desespera. Sap que la feina de teleoperadora és estressant i esgotadora, que no sempre és fàcil que la clientela et faci cas, i quan finalment algú decideix escoltar el que se li està dient no es pot deixar escapar per res del món.

—Perdoni?

—Sí, soc aquí.

—Preguntava per la Mavi, oi?

—Exacte.

—Hi ha un problema…

—Què ha passat?

—M’acaben de confirmar que ja no treballa aquí. Just ahir va deixar la feina. Es veu que una altra companyia li ha ofert unes condicions laborals més bones. Coses que passen…

—Sí, és clar.

I la Isabel, quan penja el telèfon, se sent entre trista, rabiosa i estafada. De veritat que la Mavi, després de totes les converses que han tingut aquests últims dies, no ha trobat la manera de comentar-li la seva marxa? L’únic que li surt de dins en aquell moment és trencar el paper on havia escrit els nou cinc números. I tot i això continua pensant que no és res més que un titella.

Temps de lectura: 5 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close