La revista més vital

Invisibles versus visibles i viceversa

—Has gallejat, has baladrejat; has proclamat a grans crits tots els teus pecats, a fi que tothom veiés i sabés qui ets.

—Has d’obeir. Fer el que et diuen. Cal que siguis guarida…

—Guarida? De què?

(De Manuela. Novel·la del film Noies d’uniforme, 1935; trad. de Pau Cirera)

Fa poc més d’un mes vaig poder veure, per fi, en DVD, la coneguda com la ‘primera pel·lícula de temàtica lèsbica’: Mädchen in Uniform [Noies d’uniforme] –restaurada i recuperada per feministes als anys setanta–, una obra mestra, sense cap dubte, que em va sorprendre tant argumentalment com tècnicament, sobretot per la crítica social que traspua i un clar recel envers l’ascens del nazisme, i també per una interpretació impecable; un èxit de públic allà on es va estrenar d’Europa, Mèxic i Japó, i fins i tot dels EUA, en superar, amb l’ajut de Eleanor Roosevelt, una absurda censura. Dirigida per Leontine Sagan el 1931, la pel·lícula en qüestió s’inspira en una reeixida peça teatral, Ritter Nérestan [Cavaller Nérestan], 1930 –retitulada Gestern und Heute [Ahir i hui] l’any següent–, de l’escriptora i escultora alemanya Christa Winsloe, qui també hi participà en el guió i que, dos anys després, publicà una novel·la sobre el mateix tema, Das Mädchen Manuela –amb un final diferent del del film, més previsible, que recuperava el de l’obra de teatre: una resolució tostemps titubant entre desig i realitat, com la mateixa vida (hi tornaré més endavant)–, editada el 1935 en català, en traducció de Pau Cirera, d’on he tret les cites.

Doncs bé, Mädchen in Uniform –ambientada en 1910, en un castrense internat femení de Postdam, Prússia– conta la història d’una jove de 14 anys i mig, òrfena de mare –Manuela von Meinhardis–, que, obligada per sa tia a viure en una escola per a filles de militars regentada per una fèrria directora on l’únic que importa és l’ordre, la disciplina i l’obediència cega, acaba enamorant-se d’una de les seues professores, la senyoreta Elisabeth von Bernburg, la que millor les tracta, a ella i a les seues companyes. Diuen que el visionat del bes de bona nit entre professora i alumna, per part del cap de producció de l’MGM, va ser crucial perquè la pel·lícula Queen Christina (1933) incloguera l’escena en què Cristina de Suècia –Greta Garbo– i la comtessa Ebba Sparre –Elizabeth Young– es besen als llavis amb total naturalitat.

I a quin sant ve parlar ara d’una pel·lícula de fa més de 86 anys?… Doncs perquè resulta que el 26 d’abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, i amb aquest article vull retre un petit donatge a Christa Winsloe, l’autora del guió, i sobretot a Mädchen in Uniform, ja que, si se l’ha bandejada de la història canònica del cinema, no ha sigut per moralitats gatamoixes –que també podria ser, tot i no haver-hi cap seqüència de sexe explícit: la censura que el film va patir tingué més a veure amb la seua crítica a l’autoritat–, sinó per una raó més simple, o per dues, o tres, no ens deixem enredar: haver sigut dirigida per una dona, que l’autora de l’obra en què es basa fóra lesbiana i, damunt, estar interpretada només per dones. Potser per això el nom de Leontine Sagan no figura al costat del de coetanis com Fritz Lang, Georg Pabst o Josef von Sternberg, posem per cas. Ser dona invisibilitza –ho acabem de veure–, i confessar-te lesbiana t’acaba d’esborrar del mapa, com ara veurem. Una mena de ‘morir d’èxit’. Un contrasentit, ni més ni menys.

El lesbianisme, l’amor entre dones, sempre ha sigut més tabú que il·legal, almenys des que hi ha llei escrita, incloent-hi la Bíblia. Per a molts –encara ara– la dona no té sexualitat pròpia, sinó per poders: els que té l’amabilitat de concedir-li l’ordre patriarcal de torn. I si, malgrat els entrebancs, acaba tenint relacions ‘naturals’ o en altres verals, no passa res mentre s’ho guarde al pap i l’honor ‘patri’ reste estalvi: hom sol estimar-se més cloure els ulls i fer com aquell qui res. Tant és així que –com relata Victòria Sau en Mujeres Lesbianas, 1979–, quan en 1885, a Anglaterra, la Reforma del Dret Criminal declarà lícita la persecució de tot acte homosexual entre adults, sense discriminació de sexes, la reina Victòria es negà a signar-la mentre no s’hi suprimís qualsevol referència a les dones, tot declarant que ella no creia en l’existència de les homosexuals. En el fil de twiter #SeñorasQueSeEmpotraronHaceMucho, de Cristina Doménech, en trobareu moltes anècdotes històriques divertidíssimes.

Ara bé, què ocorria si una lesbiana ‘inexistent’ gosava confessar el seu amor ‘antinatural’ o sense voler se li escapava?… Doncs, molt senzill: si l’escàndol era tan majúscul que cap porta no podia tornar-lo a tancar –és a dir, si es convertia en una amenaça real per al sistema–, no quedava més remei que tallar d’arrel l’‘anormalitat’ perquè no contagiara les pròximes (en paraules de la directora de l’internat de Postdam: “Aquesta criatura és una pesta. Ens està contaminant totes les altres. El que ha fet podria esdevenir una moda”, Manuela. Novel·la del film Noies d’uniforme, pàg. 265).

Ser o no ser, aquest era i, pel que es veu, encara ho és, el dilema. Perquè, no ens enganyem, de vegades eixir de l’armari pot afegir més hàndicaps al hàndicap que ja patim de partida: ser dona. I no és just. No. I haver de triar entre dir o callar pot paralitzar-te, sí; malgrat saber que ‘allò que no s’ha dit’ acaba transformant-se en ‘allò que no pot ser dit’, de què parla Maria-Mercè Marçal en l’article “Entre dones”; malgrat saber que en comptes d’un àpat ‘normal’ hauràs de conformar-te amb les engrunes i que, si busques referents que t’expliquen qui ets, hauràs de fer d’arqueòloga.

Car, com diu Adrienne Rich, «… la invisibilitat és una condició perillosa i dolorosa, i les lesbianes no som l’única gent que ho sabem. Quan els que tenen el poder de nomenar i de construir socialment la realitat trien no veure’t o no sentir-te, si ets de pell fosca, anciana, discapacitada, femella, o parles amb un accent o en un dialecte diferent del seu; quan algú amb l’autoritat d’un professor parla, descriu el món i tu no ets en aqueix món, hi ha un moment de desequilibri psíquic, com si mirares dins d’un espill i no veres res.» (“Invisibility in Academe”. Blood, bread and poetry, 1986; trad. d’E. Sant-Celoni)

Per això una part de mi vol cridar ben fort: «Esteu veient una lesbiana destralejadora. Una camionera fastigosa. Una pervertida, desviada, queer, bollera, tortillera, friki; filla, germana, neboda, mare, cosina, sogra, conductora d’autobús, actriu, muller de bisbe, diputada, maquinista, mecanògrafa, professora, dona de la neteja. Sóc a tot arreu. Als vostres exèrcits, a les vostres escoles, observant-vos als trens que passen, asseguda al teu costat a l’autobús abarrotat, al seient D22, sí, cavaller, just al teu costat. Sóc ací per quedar-me, per infiltrar-me, per convertir…» (Jill Posener, Any Woman Can, 1987; trad. d’E. Sant-Celoni)

Nogensmenys, sempre hi resta la paradoxa. Perquè la veritat és que el fet de visibilitzar el teu lesbianisme prest o tard t’assegura el càstig, o si més no el buit, directament o indirecta, conscientment o inconscient. Perquè, per molt que diguen que no és cert, és així de cru: si no fas gaire soroll, se’t perdona que sigues lesbiana i fins i tot se’t permet sortir de tant en tant de la gàbia. Christa Winsloe ho sabia, com tantes i tantes altres –dissortadament les coses no han canviat tant com ens pensem–; potser per això, en publicar la novel·la del film, va preferir acabar-la amb el final infeliç de l’obra de teatre que no pas amb el final feliç de la pel·lícula.

I, parlant de la pel·lícula, un consell: no us la perdeu. Mädchen in Uniform, l’obra mestra de Leontine Sagan, no et decep en cap moment del metratge: et corprén, des del principi fins al suggeridor final, amb un seguit de complicitats i transgressions sororals contra l’autoritat i el que diran; unes complicitats que ballen al compàs de la banda sonora, magnífica, i pionera; que es caragolen, insinuants, al voltant d’amors adolescents que no saps ben bé si són corresposts o no, i no t’importa. Pla rere pla, amb les veus, les mirades, els silencis… les ‘noies d’uniforme’ xiuxiuegen “insurreccions, escàndols i idees revolucionàries”, segons la directora de l’internat. I, per fi, l’última escena…, un bany de sororitat que et deixa amb un somriure de felicitat d’orella a orella.

Enllaç a la pel·lícula en Youtube: https://youtu.be/WCTVzsaxm2k

Títol original: Mädchen in Uniform

Directora: Leontine Sagan

Any: 1931

País: Alemanya

Productora: Deutsche Film-Gemeinschaft

Gènere: Drama, homosexualitat, autoritarisme, sororitat

Durada: 88 min.

Títol: Manuela, novel·la del film

Autora: Christa Winsloe (trad. de Pau Cirera)

Any: 1935

Editorial: Editorial Atena

Ciutat: Barcelona

Gènere: Novel·la

Pàgines: 292

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close