fbpx
La revista més vital

Invisibles

Són les 8:10 del matí i el bus 27 va buit si no fos per mi i  per la conductora. En aquesta parada pugen sempre dos parroquians d’aquesta línia: un home major i una xica jove. L’home agafa aquesta línia perquè ha d’anar a l’ambulatori dos matins a la setmana, dilluns i dimecres, i sempre que puja saluda a la conductora, amb certa fredor però saluda, —ella sempre respon amb un mig somriure i li indica que va a reprendre el camí—, a la resta de passatgers els sol dedicar-hi un petit gest amb la boina però avui fa cara de cansat i s’asseu sense mirar si hi ha algú o no. La jove és una estudiant de primer de carrera (no ho ha comentat mai però sé que és de primer, la careta, la motxilla… la manera en com mira per la finestra); sempre que mira el mòbil, somriu.

L’autobús frena en sec, una motocicleta s’ha passat un stop i a mi el sotrac quasi em llança del seient. La jove continua somrient mentre mira la pantalla, el vell remuga. L’home baixa i, ara sí, diu adéu amb la boina; l’estudiant, que ha llevat un segons la mirada de la pantalla, respon fluixet “fins dimecres”. La següent parada, davant d’una entrada del metro, és on sempre puja més gent: algun turista despistat que vol anar al centre, tres xiquets amb motxilles, un xic amb un mòbil en la mà… els veïns de la ciutat tiquen de pressa i s’asseuen mentre xarren de la incomoditat de viatjar un dia que plou a bots i barrals mentre que els forasters amb mapes pugen preguntant en un idioma inventat si aquell bus para en el Michaelet. Mentre els xiquets deixen caure a terra les motxilles un d’ells trau de la butxaca un paquet de llaminadures; el que ha assegut davant, amb les mans brutes de pintura acrílica blava, es llança per un caramel amb un vampir dibuixat. El del costat, en canvi, es mira les llaminadures i el suc de pinya que duu entre les mans, en el front arrugat hi ha dubte i quan sembla que dirà alguna cosa, els altres dos ja s’han repartit el botí. El xivarri dels xiquets continua, parlen de les classes, del partit de bàsquet d’ahir… però per sobre de tots ells s’escolta el repic en la pantalla dels dits del xic que no deixa el mòbil i, al darrere i amb més força, els dits de la noia escriuen amb pressa missatges que retornen breus sons de vibració i que desperten més somriures. La jove i el jove es mouen de la mateixa manera: miren la pantalla, breument miren el seu voltant, esperen que el mòbil els avise i segueixen escrivint… però ella, entre missatge i missatge, observa el xic, es posa vermella i continua amb aquella feina que la té, quasi, absorbida.

En la següent parada sols hi puja una dona de mitjana edat que duu tatuada aquella línia, —passa més temps entre aquells seients que en la seua casa—, encara que per arribar-hi ja ha agafat dos busos més. És una de les moltes invisibles de la ciutat, treballa de nou a nou, cuidant dues persones majors, netejant els caps de setmana, en definitiva, fent tot allò que pot per sobreviure en aquella selva d’asfalt. Passa per davant de tots i ningú sembla adonar-se de la seua presència, excepte jo, que per a mi destaca entre aquella gentada uniforme; duu uns cabells llargs arreplegats en una trena gruixuda i, amerada per la pluja, la pell de la seua cara brilla, molt, com si fos petroli. Avui està terriblement cansada i mira fastiguejada aquells habitants de l’autobús que es fan selfies i riuen i estan de “vacances”, una paraula que ella sols coneix per les revistes de llocs llunyans que li encanta fullejar fins que arriba el moment de tornar a la realitat.

Jo continue mirant-los, a tots ells: com riuen, com s’aparten els cabells mullats de la cara, com badallen, com fullegen una guia turística amb els deu monuments més importants de la ciutat… Fins que un dels turistes em veu, s’adona de la meua presència, dubta durant un instant i em fa sentir incòmoda, sé que sols estan passant uns segons però el nerviosisme creix i crec que m’ho nota. Diu unes paraules que no puc arribar a escoltar per culpa d’un clàxon, s’apropa i, sense poder fer-hi res, em fa una boleta i em llança a la paperera. El meu bitllet ha acabat ací.

Temps de lectura: 4 minuts

107+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close