Sento la música sonar. La melodia de la flauta és suau i marca un ritme constant. Embolica les meues oïdes, no sé si estic somiant o ben desperta i és la meua imaginació la que crea les partitures, però aquest so m’envolta de cap a peus com una serp atraient el meu cos. No el puc controlar, comença a rodar, i rodar i rodar com un dervix. De primeres em marege, el cap no para de girar i cada vegada em sento pitjor. Defalliré, n’estic segura, açò no pot ser sinó la fi. Però, em pregunte a mi mateixa, soc jo la que gira o és la terra la que ho fa? Arriba un punt en què perdo el coneixement i el fil de la inconsciència va prenent forma. Comence a trobar-me millor. Poc a poc, la sensació de lleugeresa va prenent força, com si l’ànima anés desprenent-se de tot allò pesat, material. Aleshores observe com les notes de música van formant escalons. Jo els puge de dos en dos fins més enllà dels núvols. Des d’allí, el paisatge és espectacular. De sobte i sense adonar-me’n com, m’encontre a la vora d’un precipici descomunal, i per molt que m’apome a l’abisme, no aconsegueixo veure el sòl. Els meus peus es balancegen i finalment no puc evitar caure a l’infinit. Tinc por, molta por, l’obscuritat em rodeja pertot arreu. Caic i caic a un buit del qual no en sé la fi. Però, de colp i volta, el descens es para en sec.
On soc? Veig un petit punt de llum que va apropant-se cada vegada més de pressa. Quan més a prop és, més il·lumina el meu voltant. I és així com distingeixo una silueta. Em recorda a alguna persona coneguda, però a qui? Em sembla veritablement molt familiar. Finalment em reconec, soc jo però en pretèrit. La memòria i els sentiments cavalquen desbocats cap al passat. M’encontre asseguda en la primera fila del pati de butaques, no hi ha ningú més i el teló comença a obrir-se, lentament.
L’impacte del primer gran amor i la primera gran decepció em van calar ben endins. La ruptura va ésser un clot difícil de superar durant la meua joventut. Passaven els mesos i jo seguia paralitzada en aquella matinada del catorze de febrer. Res em feia sospitar aquella nit que una telefonada anés a marcar la fi de la nostra relació. En veritat, i com que la distància geogràfica que ens separava era important, quan el treball no ens deixava vore’ns, el telèfon era el mitjà pel qual la relació continuava respirant. Hores i hores passàvem penjats a l’aparell, per la qual cosa aquella nit dels enamorats no aparentava ser diferent de qualsevol altra. No obstant, fos així com desprès de saludar-nos i comentar com ens havia anat el dia, la seua impactant confessió va provocar en primer lloc un llarg silenci; desprès incredulitat; més silenci; llàgrimes mudes; més incredulitat; demanar explicacions per la meua part i suplicar disculpes per la seua; crits des del meu telèfon; silenci culpable i més disculpes des del seu i, finalment, silenci a ambdues bandes. Vaig penjar el telèfon sense cap comiat e immediatament vaig esclatar a plorar. Esta vegada les llàgrimes anaven acompanyades de crits. Crits que devien escoltar-se per tot el veïnat, sobretot pel silenci que regnava a aquelles hores de la nit, però a mi ja no m’importava res. La persona més important de ma vida, fins aleshores, aquella a la que més estimava i en la que més confiava, m’havia decebut. No m’ho podia creure, potser tot açò fora una malson? Els meus peus caminaven autònomament de cap a cap tot el pis. Entraven i eixien, eixien i entraven a la cuina, al dormitori, a la sala d’estar, al bany. I tornaven a començar, la desesperació em corria per les venes, les mans em tremolaven, el cos tot ell no em responia. El mòbil vibrà una i altra vegada, insistent, quasi durant tota la nit, però jo ja no hi era capaç d’agafar-lo, de tornar a la realitat. La bateria es va esgotar i el mòbil va quedar igual d’inert que jo, tombada al llit. En aquells moments, pogué sentir com la vida, ma vida, es trencava en mil trossos. Res era cert, l’amor no existia, la traïció ho havia envoltat tot d’obscuritat. Per què? Jo el volia amb tot el meu cor, com havia sigut capaç?
Ho vaig passar malament durant llarg temps. La vida continuava, és clar, però jo seguia ofegada en el fang del passat. De fet, vaig necessitar d’un viatge físic per a poder alçar, de nou, el vol i espolsar-me de les ales, d’una vegada per totes, les vibracions negatives. I encara que inconscientment en aquell moment, a hores d’ara sé que vaig triar el millor país per a recompondre’m.
Va ser dit i fet. Aterrava a mitjan setembre a Istanbul. Viatjava tota sola. Veritablement no hi sentia que era un viatge de plaer, o al menys, no del tot, sinó més bé una necessitat. I va ser en aquell lloc, i d’igual manera que la ciutat vivia entre dos continents, quan vaig ser capaç de crear un pont entre el dolent passat i el meu present. Em vaig reconèixer, acceptant d’una vegada per totes la meua situació, les meues noves circumstàncies. Em vaig permetre perdonar a aquella persona que m’havia fet mal i així em vaig alliberar del pes de la ràbia i de la impotència per no poder canviar el passat. Però, sobretot, em vaig reconciliar amb mi mateixa. Vaig aprendre a deixar-me dur pel destí, a acceptar les coses i esdeveniments que l’atzar em volia dur, i disfrutar, per primera vegada, de l’antítesi de la vida.
Preciosa ciutat de contrastos, a Istanbul tot hi coexistia: l’espessa brutícia en alguns carrerons donava pas, sense advertir-ho, a la bellesa d’una inesperada però majestuosa mesquita; o eixa llum tan especial que es formava al corn del Bòsfor durant el capvespre era el preàmbul a l’obscuritat quasi absoluta que ofegaria en minuts els barris més pobres i allunyats del centre; o caminar entre la multitud per les principals i més modernes avingudes de la ciutat nova, plenes de cares i modernes botigues de marques occidentals, mentre la tradició cridava pels minarets a l’oració. Tot hi era possible i podia conviure a Istanbul.
Arribà el moment de tornar a casa. Deixava a l’aeroport la ciutat caòtica i bella que m’havia acollit feia tan sols uns dies. Ara bé, la persona que tornava ja no era la mateixa que havia arribat. Fent balanç en l’avió de tornada, em vaig adonar que visitar Istanbul fou realment enriquidor, no sols pel fet de conèixer-la turísticament, que també, sinó pel viatge interior que acabava de realitzar sense adonar-me’n i que necessitava tant. Havia comprès que la vida era una infinitat d’esdeveniments, de bons i de dolents, més o menys intensos, dels quals no en podiem ni eternitzar els primers ni pal·liar totalment els segons. Que hi havia que buscar l’equilibri i gaudir tot el possible de les llums, però també afrontar amb força les ombres que el destí ens tenia preparades, i vèncer-les.
La vida continuava: el treball, la família, els amics, la quotidianitat. Havia superat la ruptura i estava preparada per a començar una altra etapa. Els fantasmes del passat s’havien ofegat en les aigües que ajuntaven Àsia i Europa. Aquella ciutat la portaria sempre amb mi, formava part del meu equipatge vital.
Un so diferent crida ara la meua atenció. Es sent prou de lluny, però, a poc a poc, es va escoltant més intensament. No és tan harmoniós com el d’abans. Aquest resulta repetitiu i pesat, quasi fregant la impertinència. I no deixa de sonar. Per què no para? Obro els ulls, què es el que està succeint? La cara de la meua parella és la primera cosa que veig. Està somrient-me. “Desperta, dormilega!! Quina manera de dormir?! El despertador no parava de sonar, pensava que t’havia succeït alguna cosa”. Em besa als llavis i jo no puc sinó somriure-li. Assaboreixo el moment, soc jo, ací i ara. I em sento feliç, en pau i amb moltes, moltíssimes ganes de viure. ”Saps que?” Li dic. “Vull que fem un viatge tots dos junts, a Istanbul”. “I això?” Em pregunta amb cara de sorpresa. “Què se’ns ha perdut a nosaltres a Istanbul?”. “Perdre’s, realment perdre’s, res.” El mire fixament a la cara i li dic: “Més bé allí fou on em vaig trobar a mi mateix”.
Temps de lectura: 7 minuts
