Camino per un paratge desconegut. I sento com em parlen les roques. Formacions rocoses de formes insòlites i indòmites, d’animals estrafets i mutants. I jo me les escolto i me les crec, àvida com sóc de meravelles.
El camell del Cap de Creus em pregunta si he vist la cabra dalt d’una roca i ell se la mira, com qui busca una amiga. I sí que la veig de lluny, però quan m’hi acosto, sento una rialla greu i fonda. El camell em pren el pèl i la cabreta enfiladissa s’ha tornat àliga d’ales esteses.
Miro i miro la pedra i no sé entendre la transformació. Refaig el camí, per retrobar el punt de vista. Torno al lloc des d’on es veu la cabra i mentre camino es desdibuixa, desapareix, es fa roca sense forma i més enllà, es fa àliga de nou.
Hi ha mil presències absents en aquest itinerari. Una mena de laberint guiat, on no voldries perdre mai les guies clavades ran de terra, perquè és inquietant i bell aquest paisatge.
Restes de naufragis, humans i vegetals s’acumulen ran d’aigua.
I aquella solitud engrescadora, que no voldria deixar escapar. M’enfilo canal amunt per tornar al punt de partida entre matolls de flors blaves.
El camell em vol donar una penyora de retorn. Em crida i vol que m’endugui el reflex vermellós de les roques rovellades damunt de l’aigua. Diu que és la penyora per assegurar el retorn. No voldria deixar-lo escapar, però tan el retorn com el reflex em llisquen de les mans i me’n vaig amb les mans buides i el riure del camell a la meva esquena. Es burla de mi, encara. I jo el deixo enrere, pensant que per més que m’agradin els misteris i les meravelles tornar al Cap de Creus o no, és una cosa que fonamentalment depèn de mi mateixa. Tornaré un dia per acabar l’itinerari 17.
Temps de lectura: 1 minuts
