–Què, ja hi som una altra vegada, Divinal?
–A tu què et sembla, Dimonial?
Divinal i Dimonial eren asseguts en un banc del vell llit del Túria l´un al costat de l´altre. Convertit en un parc, ara era un dels llocs més bonics i agradables de València.
—Trans, amb la que està caient, ja ens toca de nou polemitzar! –deia Divinal, pretenent donar èmfasi i justificar desganat el perquè d´aquest nou encontre.
—Herma, quin remei! –replicà Dimonial amb desdeny.
Divinal i Dimonial no eren sinó les versions transnominalitzades del vell Déu i el Dimoni ancestrals. Com que els terraqüis s´havien tornat molt exquisits en la cosa de gènere, ells-elles no volien pecar de ser políticament incorrectes; al cap i a la fi, què collovaris! un déu o un dimoni, ¿no es deuen al seu públic més que qualsevol altre actor-actriu? També havien decidit el retorn a la terra en forma humana ambigua: ni home ni dona, transexual o hermafrodita. Per això, en comptes d´apellar-se: “ei, tío!” es deien “trans”, “herma”…
–No et fa gràcia, que ja ni puguem dir-nos Dimoni, Déu? –feu l´incís sobre els noms Divinal.
–Sembla mentida que tan omniscient com pretens ser no entengues la “transcendència” de la cosa nominal…A més, estem ací, a València. Els valencians per una banal qüestió de com nomenar la seua llengua o el seu país són capaços de muntar-te un canyeret que pot fer tremolar els ciments del teu domini…
–Tens raó Dimonial, però no sabia això dels valencians, no soc tan “omniscient” –contestà divinal, volent assuaujar el retret de dimonial –i va continuar dient:
–Mira, trans, si vols que et diga la veritat, em fa mandra tornar a baixar a la terra –tot i que aquesta València és una terra (quasi) paradisíaca, i pensar que anem a tornar a donar-nos hòsties per veure qui pot més, qui té més raó, qui guanyarà la partida final… Tot això em produeix un gran avorriment…
–Mentre no te´n vages per la metafísica –afalcà dimonial.
–Mira, trans, allò nostre no és la metafísica, això ho deixem per als humans. Allò nostre és la física –va replicar divinal una mica enutjat.
–Tens raó. I la física és que jo m´he presentat a la terra, als humans com un bitxet, un puto virus, i he soscavat els ciments del món, ara sí que els tinc ben fotuts a tots. Sí, ja hi som una altra vegada, la gran discòrdia! I tu, que collovaris faràs, quin “apanyo” tens pensat?
–Jo? Jo crec que aquesta raça no té remei, una vegada més els enviaré un/a nou-va profeta, me n´han parlat d´una joveneta que respon al nom de Thunberg, una que sembla professar la nova doctrina de la redempció –ara l´anomenen ecologisme-, però crec que li faran menys cas que al pito del sereno…
—Xeee, que pessimista estàs! Justament ara, els terraqüis comencen a re-il·lusionar-se en això que d´aquesta van a eixir millors, que si el capitalisme se´n va en orris i bla bla.
–Tu, ho has dit: “re-il·lusionar-se”, és a dir, una vegada més l´autoengany, la nova il·lusió és l´autoengany. Tu, cabró-cabra, sí que n´estaràs ben content, ara economia es quedarà ben fotuda, s´estendrà la fam pertot, amb la fam vindrà una nova ona de violència, com que ja no es poden ni tocar, ni besar, ni abraçar…
–Ni follar, no ho oblides –feu un incís dimonial- Ah, i això que economia estarà descontenta, no t´enganyes, esdevindrà més deessa que mai: se li faran tota mena de sacrificis per calmar la seua ira.
–Acabaran ben tocats del perol –continuà divinal- vull dir, més tocats del perol de qui ja estaven, que ja és dir! Tot això t´alegrarà bona cosa, no?
–Xe, divinal, sembles un neoliberal, bé, reconec que se´m presenta una brega prou favorable, encara que, t´ho confesse, aquesta vegada em compadisc dels pobres mortals: com més en són i més avançats es creuen, més grans són les seues cagades i els seus patiments; cert: la meua clientela augmenta i crec que et superaré amb facilitat. Però a tu, encara et queden bones bases per jugar…
–Sí? Quines? –feu divinal, tot escèptic-
—Herma, les recerques dels científics per trobar una vacuna…-Dimonial tranquil·litza Divinal-
–Sí, però això va per a molt llarg, i en aquest temps la cosa pot degenerar fins a extrems impossibles de resistir. I qui et diu que després de la vacuna no isquen més dolents, criminals, cruels, assassins que abans de la pandèmia? Sincerament, no confie en aquesta raça de caïmites!
—Perfa, vinga va divinal, no creus que te n´estàs passant quaranta pobles? –Dimonial sentia disgustat la queixa de divinal contra la seua raça.
-Per què no veus els sacrificis que són capaços de fer sanitaris, empleats del súper, transportistes,... per satisfer les demandes més bàsiques dels seus compatriotes? Per què no veure l´austeritat estoica de pares i mares confinats amb els fills durant setmanes i mirant de distraure les criatures amb jocs divertits per eixir-se´n de manera airosa? I la solidaritat de tots en favor dels qui pateixen? Jo en canvi, comprove que el vici, l´assassinat, l´individualisme, el profit egoista, la discòrdia comunitària,…van a menys, ves a saber si potser desapareixen! -feu sorneguer Dimonial.
–Ets un cabronàs-a! Com et descollovaritzes de mi! –replicava Divinal, però sense enutjar-se massa. El bon humor sempre era present entre tots dos; com a bon senyal de pacte i amistat, els segles, el temps ho curen tot–
Com saps que en desaparéixer la P (premissa) V (virus) tot tornarà al seu llit, és a dir al gran ordre d´iniquitat i maldat incorregibles, i totes aquestes punyetes de solidaritat, sacrifici, bondat comunitària ho enviaran a la merda! Sí, recordaran durant un temps i amb dol sincer totes les vides que han perdut, però a poc a poc tornaran al seu consumisme desenfrenat, faran un pensament per la terra que maltracten, però en quatre dies es faran més depredadors que abans, faran acte de penitència, però per a pecar amb major afany, i a més, a mi no m´enganyes: ni estant quietets i tancats deixen de fer bona cosa de mal: els maltractadors tenen encara més poder sobre les seues víctimes, els estafadors internètics fan bona cosa de les seues, la gula s´ha disparat fins a tal punt que els ha confitat i degenerat, tot convertint-los en tonells boteruts i desficaciats, i per acabar-ho d´adobar, molts-es d´ells-elles s´ha fet esclaus del porno. A cada bugada perdem un llençol. Els terraqüis ja no perden llençols, han perdut l´oremus, estan tots bojos de lligar…tu, tu guanyaràs la partida, cabró-na
–Divinal, que has perdut la fe? –va retoriçar amb sorna-
–No em vingues amb fe ni conyes marineres!
–Que ja et venen ganes d´un altre arrasament general? Al final, de tant arrasar et prendran de cap d´esquila.
–No, he pensat que millor que arrasar-los serà ressetejar-los…fer-los robots i que obeïsquen als programes que els hi fotré al coco…
–I per què no els fas àngels?
–Sí, I tindre´ls com borinots tots els sants dies bambant pel cel….! A tu és que t´agrada la taverna, ahí tots mamant, i follant, i fartant, i patint calor, vinga va,…a més, a tu et vaig fer àngel i mira el resultat…a mi m´agrada la tranquil·litat, el silenci del bosc...la placidesa d´una bona música…
–Què volies, que et fera la pilota tota la santa eternitat, això és el que vols, que et facen la pilota? Si no hi ha caos, no hi ha ordre; si no hi ha dolor, no hi ha plaer; si no hi ha mal, no hi ha bé. M´hauries d´estar agraït…
–Mira, Dimonial, em fatigues, em canses, ets un ressentit, al final de totes les nostres polèmiques sempre ix el teu ressentiment. Vaig a arrasar tot de manera que no quede res, el nihilisme radical,…
–Encara que ho intentares, que no ho faràs, això del nihilisme total és un absurd. Sempre hi seré jo per dur-te la contrària, en aquest cas, metafísica; ja abans del big bang era jo present per desbaratar les teues pirules de perfeccionista neuròtic. No trobes que, amb coronavirus i sense, allò de més amable que poden fer els terraqüis, a més de practicar els vicis de forma moderada, seria ressetejar-te a tu? En comptes del tot o res, dolents són ma non troppo…dona´ls segles i segles, dona´ls temps…el temps ho cura tot…
–Ara sí que m´has tocat el nas, Dimonial, que t´has fet polític? Et veig molt moderat i compassiu…
–Divinal, els teus més virtuosos, els científics, ho arreglaran, restaran immenses valls de dolor, de tragèdia; després es restabliran els petits vicis, la nova normalitat,...
–I la roïndat de la raça en tota la seua fúria…
–I la grotesca, patètica, i de vegades tendra raça humana seguirà el seu decurs històric…
–Bé, ja veurem com queda la partida; mentrestant, al cel resaré per ella i em pensaré allò del resseteig
—Adivinal! –era la forma amb què dimonial s´acomiadava de divinal- I no passes ànsia. Jusq´à la prochaine!
—Adimonial, i “fes bondat” –retrucà divinal.
Temps de lectura: 8 minuts
