Començo a sospitar que no és la classe de persona que em pensava. En Jofre, qui em solia manejar amb moviments bruscos i xiscles angoixants, em tornà la mirada. Aquí el tenim: palplantat davant meu amb actitud contemplativa. Romandre entaforat en aquell amagatall sinuós m’havia fet perdre la noció del temps. En feia molt, de la seva última mirada. Aquesta vegada, tanmateix, les mans que m’acaronen semblen tenir una expressió diferent en relació amb els darrers cops. Fan la mateixa olor, hi reconec els palps d’estima del meu amic i desprenen un tacte idèntic. Tal vegada un xic més aspre.
Tot d’una, hi distingeixo una tonalitat de cabell més grisosa i unes arrugues mig amagades, i tot em duu a prendre consciència que res tornarà a ser com abans. Un dels trets intrínsecs de ser un putxinel·li és la manca d’autonomia a l’hora d’anar pel món, i tot i que per uns instants aquell baül que compartia amb les altres joguines oblidades d’en Jofre s’havia obert novament, tot plegat es tractava d’uns raigs de llums fugaços que de ben segur no es repetirien en molt de temps. Com a bon titella, sense que em faci servir jo no soc capaç de representar la meva enyorança, tot i notar que la meva carona d’elefantet amb què havia estat brodat tenia ganes d’arrencar a plorar.
Suposo que, al cap i a la fi, aquest Jofre no és la persona que em pensava perquè en ja no és aquell Jofre, el juganer que m’encisava, i en aquell temps jo havia deixat de ser la seva joguina per a esdevenir el seu record d’infància. Tinc la certesa que ja no és la classe de persona que em pensava. I que no la tornarà a ser.
Temps de lectura: 1 minuts
