Jo no estava d’humor per sortir, però la meva veïna va venir amb la cantarella que en un parc de la ciutat hi havia una mena d’exposició que valia molt la pena visitar. Això sí, havia de ser ben fosc, perquè la gràcia era contemplar-la amb el seu joc de llums.
Jo estava cansada —havia tingut un dia llarg i dur a la feina, de fet com ho eren tots darrerament—, ja portava el pijama —de cotó orgànic i amb dibuixos infantils estampats— i l’únic que desitjava era una mica de televisió escombraria acompanyada d’un menjar al mateix nivell. Empassar per desconnectar. Embotir per alleugerir els pensaments.
Jo finalment vaig accedir a la petició. Perquè mai he sabut dir que no. Perquè prefereixo seguir el corrent. Perquè no m’agrada portar la contrària.
Jo vaig entrar al recinte amb cautela. Això d’anar quasi a les palpentes per estar amb contacte amb el suposat art no m’acabava de fer el pes. Però l’entusiasme de la meva acompanyant era tal que em vaig voler convèncer que allò seria espectacular.
Jo vaig fixar-me en el filat des del primer moment: traçava el camí que havíem de seguir. Una ziga-zaga que no podia ser més tortuosa i que, un bon grapat de passos després, et deixava al bell mig d’un camp. A sota d’un arbre, hi havia un pastor fent un mos. Gairebé al seu costat, hi descansava un gos. I una mica més enllà, hi apareixia un ramat immens de xais. Tots ells tenien els ulls blaus, que brillaven amb la llum que els il·luminava des d’uns focus estratègicament col·locats. Semblaven pedres precioses, però eren poca cosa més que una pedra comuna pintada.
Jo vaig repassar els diversos personatges de la composició. Estaven tan ben construïts que semblava que cobraven vida. Especialment en el cas dels xais feia la sensació que demanaven a crits sortir d’allà, que buscaven una mà amiga que els rescatés del captiveri, de la submissió i de la monotonia.
Jo vaig tenir una idea: i si trencava el filat que els empresonava i els regalava la llibertat? No era possible. Ells mateixos estaven construïts amb el mateix filat. Llavors com es podia escapar d’allò que et configurava, d’allò que et definia, d’allò que et feia ser?
No vaig saber respondre. Que potser jo era gaire diferent d’aquells xais?
Temps de lectura: 2 minuts
