El Joan Faus nasqué, creixé i començà a jugar a futbol en una petita ciutat provinciana molt antiga, d’origen i escenografia medievals, envoltada d’abruptes muntanyes amenaçadores i humits boscos tenebrosos on els roures, els faigs i els castanyers creen una selva ombrívola, gairebé impenetrable, permanentment amagada per una boira embogidora i perpètues ombres de foscor quimèrica. Multitud d’abandonats i ruïnosos palaus centenaris i esglésies gòtiques, sempre en silenci i penombra, conformen el paisatge de la vetusta ciutat, ja gairebé oblidada pels mapes. No és estrany, doncs, que fantasmes, espectres i esperits infestin cada nit la vila.
El Joan Faus s’inicià en el futbol de ben petit, quan comptava a penes sis anys, com a prebenjamí de l’equip local. Onze anys més tard, després de traspassar successivament les fronteres que donen pas als benjamins, alevins, infantils i cadets, és ja un juvenil que manté l’exacerbada passió pel futbol com la brúixola que guia la seva desorientada existència d’adolescent ignorant, emotiu i arrauxat. Ara bé, aquesta immensurable il·lusió pel futbol és acompanyada, com a pena amargament encadenada a l’entusiasme, per una malaurada malaptesa que ha convertit el Joan en un reserva habituat a la banqueta. L’evidència de les escasses aptituds futbolístiques l’enfonsen sovint en un pregon estat d’aflicció.
Un dia, però, quan passeja, tot sol, la seva melancolia per un sender ocult en paratges ombrívols d’un dels boscos frondosos que encerclen la vila, se li apareix sobtadament una noieta rossa d’ulls blaus, molt bufona, abillada amb una túnica blanca. Sense sorpresa, com si esperés allò que és inesperat, el Joan constata dos circumstàncies que només poden ser atribuïbles al numen: que és la dona més maca que ha vist mai, i que levita sobre el terra fangós de molsa i argila, flotant en una vaga atmosfera decorada amb una inversemblant, però real, boira a mig desfer. “Ets una nimfa, és clar”, xiuxiueja el Joan. “Ben bé no, en realitat sóc una bruixa. Un ésser monstruós de l’infern. T’ofereixo un tracte: podràs ser el millor jugador de futbol del món. Marcaràs molt gols, tots els diaris esportius t’adularan, guanyaràs les lligues més competitives d’Europa, també totes les competicions continentals, els equips més cèlebres del planeta es disputaran el teu fitxatge i pagaran les clàusules de rescissió més exageradament esbojarrades, les top models més esculturals es barallaran per ficar-se al teu llit, seràs l’ídol de tots els nens del món, i tots ells voldran ser com tu. En una paraula: tindràs la màxima glòria futbolística, com ningú no l’ha assolit mai”.
El Joan es frega els ulls i es pessiga, per confirmar que no somia. Argüeix l’objecció més palmària: “Hi haurà un preu, òbviament… En contrapartida, vols la meva ànima, per tota l’eternitat…” es lamenta el Joan. La bruixa riu: “Que en sou de fanfarrons i fatus, els mortals! No us adoneu que no gaudiu de virtuts infinites ni de defectes infinits. Els vostres mèrits i els vostres pecats, tot i ser a vegades heroics o execrables, resulten sempre escarransits comparats amb l’eternitat. Pots quedar-te la teva ànima, i fer amb ella allò que vulguis. No, el preu és un altre, més modest i anodí. Però ara no te’l puc dir. D’alguna manera, quan arribi el moment, el sabràs tu abans que jo. Signes?” Sabent que no arrisca l’eternitat, el Joan no s’ho pensa dos vegades: “Accepto”. I signa amb sang el pergamí que li estén la bruixa, tot just abans aquesta desaparegui, difuminada en el no res.
L’encanteri té efecte immediat. A partir d’aquell dia l’estil de joc del Joan canvia dràsticament, màgicament, de forma inexplicable per a l’entrenador i els companys d’equip. Marca gols, serveix assistències, regateja com els àngels, xuta faltes directes que els porters no poden aturar, té visió de la jugada, organitza el joc, i fins i tot quan cal defensa de forma eficaç i contundent. De la banqueta passa a ser un titular indiscutible. L’any següent el fitxa un equip de primera divisió. La temporada següent ja juga en un dels clubs més importants de l’estat. Les temporades següents, i fins als trenta-cinc anys, juga als equips de més prestigi d’Europa. En divuit anys, els equips on consecutivament juga el Joan Faus guanyen quinze lligues, tretze copes, onze Champions, és campió del món tres vegades i el premien amb nou pilotes d’or. Ningú abans no havia aconseguit aquest palmarès, ni de ben tros. És un jugador excepcional. Tots els comentaristes esportius estan d’acord que és el millor jugador de la història. La premsa es rendeix als seus peus, tots els nois l’imiten, totes les xicotes de les famílies riques i totes les reines de les passarel·les de moda es disputen el seu amor. I, com és lògic, guanya diners a cabassos. Durant divuit anys, tot li somriu… No pot desitjar res més, perquè no té res més per desitjar. I de fet, no desitja res.
Bé, de fet només li queda una sola cosa per desitjar. Sap que no podrà jugar eternament. Als trenta cinc anys la retirada ha de trobar-se forçosament a prop, ni que només sigui per no desentonar amb la resta de futbolistes. Avui juga la final de la Champions. Una més. La més important de la seva carrera, perquè probablement serà la darrera final europea que jugarà. A més, sap que si el seu equip la guanya, el premiaran amb la desena pilota d’or. Només resta aquesta cirereta al pastís per acabar de satisfer la seva vanitat desmesurada i les seves ambicions de prestigi èpic, fama universal i glòria immortal, fins ara il·limitades.
Però… En divuit anys el Joan no ha vist la bruixa. Ella no ha tornat a aparèixer. De fet, fa molt temps que el Joan l’ha oblidat. Ell no manté ni un bri de dubte, doncs, sobre la seva vàlua futbolística. “Sóc el millor”, pensa orgullosament cada dia quan esguarda el mirall, com si ser el millor fos mèrit d’un mateix.
Que la final de la Champions es disputi enguany en un estadi envoltat d’ombrívols boscos feréstecs on sempre regna una boira onírica li hauria hagut de provocar desconfiança. Però el Joan Faus ni se n’adona. Aquesta vegada sí que se sobresalta quan la bruixa s’encarna imprevistament a l’habitació de l’hotel de concentració de l’equip, sense haver obert cap porta ni finestra. Ella manté incòlume la bellesa. Divuit anys han transformat l’adolescent trist i vacil·lant en un home impàvid i resolut. Però, inevitablement, la bruixa, per contra, no té edat. No ha envellit ni una sola arruga des de que al segle XIV escapà de miracle de la foguera. “T’he deixat tranquil divuit anys. Durant aquest temps t’ha anat molt bé, tal com et vaig prometre. Te he regalat tota la glòria esportiva que un humil mortal pot somiar, i més encara. Però… recordes que hi ha un preu a pagar?” El Joan li replica amb desdeny: “Sóc el millor jugador del món. Com jo, no hi ha ningú que sàpiga tocar la pilota. Què t’empatolles amb un preu? Ara deixa’m, dintre d’unes hores he de jugar la final de la Champions. He d’estar relaxat”. La bruixa riu: “Dissortat, i a la vegada incaut! Has cregut tots aquests anys que eres tu qui jugava? Era jo, infeliç, era jo qui jugava amb les teves cames! Tots dos sabem que avui jugues el partit més important de la teva vida. La teva retirada és, ineluctablement, ben a prop… avui pots acabar de guanyar la Història, o fer el ridícul i perdre-la per sempre… Et vaig dir que el preu el sabries tu abans que jo. Saps per què? Perquè el preu el poses tu. Tots els mortals us poseu vosaltres mateixos el vostre preu. Ara tu i jo ja sabem quin és el teu. Adéu, Joan Faus. Fins mai.” Acte seguit la bruixa s’esfuma en el no res, sense obrir cap porta ni finestra.
Avui el Joan Faus no marca cap gol, s’equivoca en les assistències, no sap llegir el partit, falla tots els passis, és lent rere la pilota, no regateja bé, els contraris li prenen sempre l’esfèric, tres vegades llança la pilota fora davant la porteria contrària buida, i a més en una jugada tan ingènua com innecessària provoca el penal que acaba de condemnar el seu equip. El públic el xiula. Els comentaristes primer es mostren incrèduls, després burlescos. Els companys acaben insultant-lo, perquè li atribueixen la culpa de la derrota, tot interpretant que avui, incomprensiblement, l’astre no ha volgut esforçar-se. L’endemà tots els mitjans esmentaran “l’ídol caigut”.
Però el Joan Faus no llegirà la premsa, ni mirarà els telenotícies ni escoltarà la ràdio de l’endemà. Un ganivet esmolat i un ràpid i eixut tall a les venes del braç és tot allò que necessita per no passar pel tràngol ignominiós d’assabentar-se de les opinions dels mitjans de comunicació. I, sobre tot, per no haver de guaitar demà i demà passat i l’altre i l’altre i l’altre el seu rostre al mirall, ara ja sabent que no era el millor jugador del món.
Temps de lectura: 8 minuts
