fbpx
La revista més vital

Juguesques de l’atzar i del destí

De vegades algunes coses ens passen i prou, sense que puguem trobar cap explicació ni causa objectiva. Podem anomenar-ho fortuna, atzar, sort o casualitat. O podem pensar que hi ha una força superior o unes lleis naturals que desconeixem i que ens menen pel camí que hem de recórrer sense que en siguem conscients. Si va ser Fortuna, crec que em va trobar i es va ficar de la meua part. Si ja estava escrit, no puc més que estar agraït a qui va ordir aquesta història.

En aquell temps jo havia acabat els meus els estudis i vaig poder trobar al meu poble una feineta de principiant, de les que diuen d’estar per casa. Al cap de poc començaven les vacances i a la colla d’amics tot era anar i vindre amb molt de comboi per planificar el viatge de l’estiu. En canvi jo, en aquells dies, estava una mica desorientat, sense saber què fer amb la meua vida. Tot em feia molta mandra, inclús un viatge amb els amics. I a sobre, segur que em tocava ficar a mi el cotxe, com sempre. Finalment i de mala gana, em vaig deixar convéncer. Potser un canvi d’aires em vindria bé per aclarir l’embolic d’idees sobre el futur que em rondaven pel cap.

La destinació triada va ser Bagà, un poblet a tocar dels Pirineus, un indret tranquil on fer passejades pel camp i poder desconnectar del poble gran en què s’havia convertit Gandia. Però la primera nit tocava fer-la a un dels càmpings que proliferen a les faldes del massís del Pedraforca, amb la intenció de conquerir l’emblemàtica muntanya a l’endemà.

El dia va començar amb núvols baixos i la primera part de l’ascensió va transcórrer per sendes que s’endinsaven en boscos envaïts per la boira, de manera que no apreciàvem el nostre progrés. Semblàvem estar movent-nos contra direcció sobre una cinta transportadora, que ens mostrava sempre el mateix a banda i banda. Però a mesura que vam anar guanyant altura, va començar a clarejar i finalment vam deixar els núvols enrere. Amb el sol brillant sobre els cingles bessons de roca pelada i un mar de núvols als nostres peus, va ser com accedir a un altre món per damunt del nostre món, un món més clar, veritable i atemporal, ben lluny del garbuix i la confusió del nostre món quotidià.

Després el vent escombrà els núvols i havent menjat i descansat, i de nou amb els peus a terra, vam mamprendre el camí de tornada. Amb la satisfacció de l’objectiu complert, ara tocava replegar i traslladar el camp d’operacions a un altre càmping als afores de Bagà.

Vam arribar al capvespre, encara amb prou llum per a muntar de nou les tendes sense problemes. Malgrat un cert cansament acumulat, vam voler anar a fer una passejada pel poble a veure què hi havia, i el que ens vam trobar era que estaven en plenes festes majors. Els organitzadors del viatge no s’havien informat d’aquesta circumstància o si ho sabien, bé que ho havien callat. Adéu a la tranquil·litat i la vida sana i contemplativa.

Ja ficats en feina festera, el destí i l’atzar comencen a fer la seua juguesca. Un dels meus amics que havia viscut de petit a Barcelona, es troba amb un amic de la infantesa, que tenia casa al poble i havia convidat les seues amistats a pujar a les festes. I així, quatre valencianets i un bon grapat de barcelonins i barcelonines acabem barrejats en caterva amical i festiva. I per aquestes coses de les interaccions grupals que mai no acabe d’entendre, a la fi em trobe en un racó de la plaça del poble, xerrant amb una noia molt bonica, que no sé ben bé perquè, em transmet una sensació de pau beatífica. El simple fet de conversar amb ella em provoca un estat d’ànim molt semblant a allò que en diuen felicitat.

Entre moltes altres coses, em conta que venia de passar una mala època en les seues relacions personals i no tenia gaires ganes de vindre ni de res. Però les amigues finalment la van convéncer dient-li que li vindria bé un canvi d’aires. Quina casualitat. Estic tan a gust que em quedaria sempre allà, però els amics ja gairebé m’arronsen per tornar a dormir al càmping. Mentre ens acomiadem amb petonets a la galta li pregunte si ens veurem l’endemà.

‒Ja m’agradaria, però demà ja tornem a Barcelona ‒em va dir.

Em va caure l’ànima als peus. Però quina merda de fi de festa era aquesta per al que havia estat un dia gairebé perfecte? I de camí al càmping encara vaig haver d’escoltar les burletes dels enzes dels meus amics.

‒Doncs sí que t’ha pegat fort la moreneta eixa, eh?

A la nit següent, després d’una jornada relaxada al càmping, els meus amics volien continuar la festa, però per mi no tenia cap sentit i vaig fer intenció de quedar-me, amb l’excusa de vigilar les tendes de campanya.

‒Però si no tenim res, home! I què has de fer ací tot sol com un mussol? Almenys al poble pots ofegar les teues penes en alcohol! ‒em digueren.

I allà que anava jo disposat a seguir el seu consell. I en eixes estava quan la vaig veure. Va ser com una aparició: venia somrient cap a mi, i potser per efecte del que jo havia begut, o per la brusa blanca que vestia, haguera jurat que fins i tot emetia una llum pròpia que la feia destacar de la resta.

‒Què fas ací? ‒ vaig aconseguir balbotejar.

Doncs resultava que a l’amiga se li havia espatllat el cotxe i haurien de quedar-se un dia més al poble com a poc. Era cosa del destí, la casualitat, o alguna mà negra ens estava afavorint? A mi tant em feia. Fos com fos, estàvem de nou junts, i era com si estiguérem els dos sols dins d’una bombolla, la resta del món havia desaparegut. De fet, havíem començat a passejar pels carrers del poble i ens havíem quedat tots sols. Quasi sense adonar-nos vam enfilar per un camí, que des dels afores de Bagà anava fent pujada pels tossals dels voltants. La nit era prou clara per a veure bé el camí fins i tot entre l’arbreda.

Mentre caminàvem sense rumb, continuàvem parlant-nos d’açò i d’allò, del diví i de l’humà, i les seues paraules arribaven als meus oïts com un encanteri que em conjurava a estimar-la i no voler separar-me del seu costat. I la meua xerrameca, estaria fent el mateix efecte en ella?

De cop, en un revolt del camí, s’obria una clariana en la vegetació que ens permetia contemplar una magnífica vista de la vall del riu Bastareny, amb el poble al fons i les seues lluminàries festives, que eren com una pobre rèplica a l’immens cel estelat. Però prompte les vistes quedaren en un segon pla i ens miràrem l’un a l’altre, cada cop més prop, i la vista deixà lloc al tacte i s’uniren els nostres llavis. I seria cosa del destí o potser de l’atzar, però mentre ens estimàvem, com si no fos prou amb els milions d’estels del cel, unes quantes cuques de llum també van voler ser testimonis del nostre amor.

‒Sembla com si l’univers ens volgués dir alguna cosa ‒vaig dir.

‒És clar, l’univers sencer s’ha confabulat perquè estiguem junts i ara ens pica l’ullet. ‒respongué ella.

‒Però demà passat tu te’n tornaràs a Barcelona i jo a Gandia, i això és una mica cruel.

‒Serà molt dur i prou difícil, però…

‒Però no impossible! ‒vaig acabar-li la frase.

‒Ho podem intentar, si vols.

‒Vull.

I així va ser com vam començar la nostra relació a distància, fornida amb llargues converses telefòniques i extenses cartes manuscrites. L’únic que aconseguíem així era fer créixer encara més les ganes d’estar junts de nou. Per això, sempre que teníem ocasió, em presentava jo en Barcelona o baixava ella a Gandia. Però si el viatge d’anada era llarg, a nosaltres ens pareixia etern, i sovint, per acurtar encara que fos unes poques hores el temps de retrobar-nos, ens citàvem a mig camí. Així que vam passejar el nostre amor per Castelló, Peníscola, Salou i no sé quants llocs més de la nostra costa mediterrània. Tot plegat era prou emocionant, però no ens acostumàvem als comiats, que ens semblaven cada cop més dolorosos.

Jo estava rumiant engegar-ho tot a rodar i anar-me’n a Barcelona a buscar-me la vida, quan a la feina em van oferir un bon lloc de treball a València. Li vaig dir a ella que no sabia què fer.

‒M’agradarà viure a València ‒va ser la seua resposta, i poc temps després ja estàvem vivint junts.

Ara ho recorde tot com si hagués estat un somni, irreal i llunyà, però potser el que de vegades trobe més increïble de tota aquesta inversemblant història és que han passat ja gairebé trenta anys i continuem junts, i ens estimem encara com ens vam estimar aquella primera nit sota el cel estelat del Berguedà.

Temps de lectura: 8 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close