No sé per què, però, va cridar-me més l’atenció la seua primera absència que la primera presència. Potser em vaig acostumar a veure-la sense adonar-me’n, com a tants passatgers dels que hi anaven, un dia rere un altre, amunt i avall.
No sé tampoc quin dia va ser el primer que vaig veure-la, però, sabia ben bé quin va ser l’últim. Ahir. Perquè hui tampoc hi estava. I una esgarrifança va acompanyar la seua absència.
De principi, ella no era més que una de les persones que ja estaven assegudes al seu seient quan jo pujava, a les 7.15 exactament, al bus nombre 5. Sempre portava una borsa enorme, i no sé com ni quan, vaig començar a fabular amb quines coses en portaria dins.
Per la seua expressió la primera vegada que vaig mirar-la a la cara, deurien ser coses boniques. Tenia un somriure esplendorós i, quan de vegades es capgirava fins on jo estava, la seua cabellera es movia. I jo també somreia.
A poc a poc, el seu somriure es va anar apagant. Ja sols lluïa quan algú deia “bon dia”. I, un dia, només dos mesos més tard, ja no responia a les salutacions, ni tan sols amb el cap. Ja no es capgirava mai ni menejava la cabellera i, si fa no fa, el seu somriure havia deixat pas a una tristor cridanera.
Un dia, juraria que vaig veure-la plorar. No vaig gosar preguntar-li, però, vaig deixar de fabular amb el contingut de la seua borsa i començar a fer-ho amb el contingut del seu cor. Ja sols mirava al terra del bus, com si no hi haguera una altra cosa, d’interessant.
Va ser aleshores quan jo vaig abandonar el meu costum d’arribar al bus amb el temps just, i vaig matinar més per tal de romandre el primer a la cua per pujar-hi. Així aconseguia un seient al seu costat. Llavors vaig descobrir les seues marques. En tenia a la cara, als braços i a les cames. Aquella xica duia moretons per diverses parts del seu cos, segons el dia. Fins i tot, una vegada crec que vaig veure una al seu coll, que va tractar de tapar amb un mocador en mirar-la fixament. I també portava ulleres de sol tot i que la pluja no deixava asomar-se un sol raig. Crec que va ser aleshores quan vaig decidir buscar l’ocasió propícia per preguntar-li.
No vaig poder fer-ho. Ella no va tornar-hi. I, de nou, em va recórrer una esgarrifança.
No m’enganyava gens. Exactament a les 7.35, quan jo baixava del bus com ho feia dies abans al seu costat, escoltava a la ràdio una notícia: una dona havia segut assassinada pel seu marit a València. Abans de veure la seua fotografia als diaris, ja sabia que era ella. I em vaig maleir a mi mateix per sempre.
Jo continue viatjant en el bus nombre 5 cada dia. I cada dia, el seu seient buit em recorda el meu silenci còmplice.
Temps de lectura: 2 minuts
