Feia estona que havia deixat de ploure, el sol s’obria pas entre els núvols, i es començava a notar certa xafogor, així que em vaig afanyar a traure de nou les taules i cadires. No tardarien a arribar la resta de parroquians a fer el berenar o prendre alguna cosa abans d’anar a sopar, però sí que tenia almenys una mitja hora per relaxar-m’hi una estona en la porta de la taverna, i admirar el gegantesc arc de Sant Martí que es dibuixava rere el campanar de l’església. Per això no vaig saber massa bé per on havia vingut, únicament vaig notar una presència propera que em va fer girar-m’hi. Era jove, ben plantat, i portava de la mà una bicicleta carregada amb dues alforges voluminoses, tan mullada i bruta com ell.
— Disculpe — va demanar el jove — Em deixaria utilitzar el bany? M’ha agafat la pluja de camí i estic xop.
— És clar! — vaig assenyalar l’interior del local — És al fons, a mà dreta. Vol prendre alguna cosa?
— Doncs una cervesa ben freda em vindria molt bé, gràcies!
— Un plaer. Si vol, pot deixar la bicicleta a dintre, que no molesta.
Mentre el jove s’eixugava vaig fer el propi amb una de les taules, que encara tenia una mica de polsim, i vaig servir una gerra ben freda. Com que encara no tenia més clients em vaig quedar una estona més a fora, fumant una cigarreta i observant el viatger, com feia un glop lent, i posava la seva vista en les restes de l’arc de Sant Martí.
— No cal que es quede palplantat allà darrere — va dir el jove — pot seure si vol, de moment no sembla molt ocupat.
— Si no li sembla malament el tabac…
— No es preocupe, així li puc preguntar un parell de coses sobre el seu poble.
Resultà que es deia Ferran, era professor de literatura, i aprofitava un any sabàtic per a viatjar únicament en la companyia amb la seva fidel bicicleta, i descobrir paratges d’aquells que no surten a les guies per turistes, i potser en el futur escriure un llibre. Em va explicar que quan arribava a un lloc li agradava preguntar els vilatans pels paratges a visitar, per històries i llegendes populars, cançons… però sobretot, per les biblioteques.
— Biblioteques? Doncs no solen ser els llocs més espectaculars, almenys per aquesta regió.
— Em ve de menut, el meu avi era literat també. Quan sortia de l’escola em portava a la biblioteca de la meua ciutat, al carrer Hospital, i allà em perdia entre llibres. Li recomane, si no la coneix, que la visite un dia si va a la capital.
— Ah, sí. Crec que la vaig veure un cop, ens portaren d’excursió a veure un museu i era a prop. No vaig entrar, però semblava un edifici bonic. Jo, és que, no he sigut mai molt amic d’estudiar…
— No és per l’estudi. Ni tant es vol per l’arquitectura. Per mi és… no sé, em costa descriure. El fet de pensar en tants llibres plegats, a l’abast de tothom… no sé, per mi tenen un ambient especial.
— Dubte que la del poble tinga aquest ambient, no és més que una plana baixa annexa a la llar dels jubilats que han omplit amb paquets de llibres que compra l’ajuntament, i altres que la gent del poble no vol a sa casa.
— No es pense, darrere de qualsevol d’elles pot haver alguna història amagada. Si li sembla bé, li puc contar una, que vaig viure fa ja uns anys, al poble de Benillegeix
— Per què no? Crec que els meus parroquians tarden a vindre, un moment per servir-me una gerra com la seva i l’escolte.
Tot açò va ocórrer el meu primer any com a professor, com es pot imaginar estava completament desvanit: em podria dedicar a la meva passió, la literatura, i a més cobrar per això! Poc m’importava que el meu destí anara a ser una vila a vora un centenar de quilòmetres; un parell de dies abans vaig agafar el cotxe i em vaig plantar allà, per buscar allotjament i veure una mica el lloc. Resultà un poble molt bonic, no massa gran. Com es pot imaginar el primer que vaig fer és buscar la biblioteca, i la veritat que em va sorprendre molt: Està ubicada a una casa antiga, de dues plantes, moblada com un parell de segles enrere. I els llibres… hi havia de tot! Literatura, ciència, arts… des de llibres moderns fins edicions antigues, de paper engroguit. Tots ben mimats per Sara, la bibliotecària. Va ser ella la que em va contar la història d’aquell singular edifici; resultà que allà va viure un metge que havia estat exercint en el poble, i finalment es va quedar allà. Quan va morir va deixar la seva casa i els seus llibres com a llegat per les properes generacions. Pel que em va dir hi havia ben guardada en un dels soterranis una enciclopèdia mèdica del segle XIX que era un veritable tresor.
Sara i jo ens férem bons amics, no hi havia dia que no anara allà a llegir una estona, o a preparar les classes. Quan no hi havia ningú xarràvem, em contava coses del poble i jo a ella dels meus alumnes, uns marrecs de quart de l’ESO que no hi havia dia que no em feren riure. Pel general quan arribava, després de les classes, no hi solia haver ningú, però un dia em vaig trobar la Sara parlant en un home. Jo l’havia vist algun cop pel poble, era alguna cosa a l’Ajuntament. Com sempre que hi havia algú vaig guardar la norma bàsica de les biblioteques, al contrari que Sara i el visitant, que anaven pujant cada cop més la veu. Malgrat que m’arribaven bocins de la conversa, seguia sense tindre idea de què parlaven, únicament sabia que la meva amiga cada cop estava més furiosa. A la fi l’home va marxar dient “Pots dir el que vulgues, però la decisió està presa, i no canviarà per moltes queixes que registres”. Vaig decidir que, per un dia, la biblioteca hauria de tancar d’hora, i em vaig endur a la Sara a fora a fer-se una cervesa. Quan es va calmar em va contar tota la història; d’altra banda fàcil d’imaginar: un edifici del segle XVIII és molt golós per qualsevol polític, en aquest cas havien decidit que era un lloc fantàstic per no-sé-quina fundació. És clar que tancar una biblioteca és també molt impopular, però en aquest cas s’excusaven per les baixes visites que rebia. Confessaré que em vaig sentir també molt enfurismat amb la idea, així que vaig decidir que faria el que estiguera en la meua mà per evitar-ho.
Per cert que em descuidava d’un detall important en aquesta història: els meus xavals. Estava encarregat de la classe de llengua i literatura del grup de quart d’ESO del poble, en total uns vint joves. No li diré que era la seva assignatura favorita, però jo els queia bé i vaig aconseguir que s’interessaren per la lectura. Després de la meva xarrada amb la Sara vaig demanar permís al centre i vaig organitzar una “recerca del tresor”, amb ajut de la bibliotecària. Esperava que els joves s’alegraren, com sempre solen fer quan els proposes eixir de l’aula, però l’entusiasme es va apagar quan els vaig dir que la sortida era a la biblioteca.
— La biblioteca del poble??? Si és avorrida! — Va dir la Susana, una de les noies.
— Jo vaig ser-hi un cop amb el meu avi, feia molta olor de pols. — Va dir Carles, un gran lector.
— En primer lloc les biblioteques no són avorrides, tenen moltes històries dintre. I en segon lloc he preparat un joc perquè s’adoneu del que dic.
I al final de la vesprada em van donar la raó: s’ho havien passat en gran buscant pistes entre les pàgines dels llibres, per trobar el tresor final.
— No sabia que les biblioteques podien ser divertides — Va reconèixer Laura, de lluny la més preocupada per la moda.
— Val més que la gaudiu, perquè en un més la tancaran — els vaig dir
— Però per què? — va preguntar Carles
— La gent del poble ha deixat d’anar, i per alguns governants quan una cosa no els serveix cal desfer-s’hi d’ella.
— Doncs jo pense que si la gent del poble s’ho passara tan bé com nosaltres avui, vindrien més cops – va intervindre Santi, el més esportista.
— Malauradament no puc muntar un joc d’aquests per tots els dies… — vaig riure.
— Però podríem fer que la conegueren millor, i s’acostumaren a vindre — va seguir Santi
— Això és impossible! La gent no va a les biblioteques perquè pensen que són un “rotllo” — Intervingué Laura.
— No tothom va als llocs per moda! — va rebatre Carles
— Sense alçar la veu! — vaig haver de fer de moderador
— Pots dir el que vulgues, però la gent va a centres comercials, tendes de roba, espectables… I no a les biblioteques — va treure la llengua Laura
— I com es posen de moda aquests llocs? — Va parlar per primer cop Susanna — Perquè supose que no sempre ho han estat
— Abans no ho sé, ara pels “influencers”. Són gent que va a aquests llocs i els recomana per les xarxes, i la gent que els segueix els fa cas i va també. — Laura va enrogir una mica — m’agradaria ser “influencer”
— Doncs aleshores busquen un “influencer” d’aquest, i que recomane la nostra biblioteca, i assumpte arreglat. — va dir Susana
— Influencers per recomanar una biblioteca? Et caldrien uns quants! — va riure Santi
— Però en realitat, ja en tenim molts! — Va dir Carles — Els personatges dels llibres inspiren i influeixen en qui els llegeix, no?
— Xicons, m’heu donat una gran idea — vaig dir-los — Si us sembla, us conte el pla.
I així vaig fer: tota la canalla va estar d’acord en ell, i de seguida ens posarem a la feina. Durant tres setmanes ens quedàvem un parell d’hores després de les classes, amb permís dels pares, per fer realitat la nostra idea. La Sara ens ajudava sempre que podia, sobretot pel que feia a l’assessorament. Quan ja teníem certes garanties d’èxit enllestirem la part B del pla (Que haguérem de complir únicament la Sara i jo, per qüestions tècniques): Un matí el poble es va llevar ple de cartells que anunciaven una “gran passarel·la de moda” a la biblioteca, per al dia 24 d’Abril. Poc més es deia. De l’esdeveniment sols sabíem la Sara i jo, els alumnes, i lògicament els pares als quals els haguérem de demanar permís, a més de total discreció. Ah! I haguérem de demanar autorització també a l’Ajuntament, però com que ja els hi feia tot una mica igual, no posaren problemes.
Doncs vet aquí que arriba el 23 d’Abril; de bon matí ens posem a la feina: retirem de la sala principal (i amb molt de compte) les taules de lectura, i anem posant cadires pels costats deixant pas lliure pel mig, per tal que es poguera connectar les dues escales en corba per les que s’accedeix al pis superior. Mentrestant, altre equip buida dos magatzems petits per tal de fer de vestidor femení i masculí, i va portant els vestits que durant els darrers dies han estat dissenyant. Quan arriba la vesprada la gent del poble comença a vindre, de mica en mica, i els anem ubicant a les cadires; a la que ens adonem la sala estava de gom a gom. Quan arriba el moment apaguem els llums, i surt Sara caracteritzada. Es fa el silenci, i comença a parlar.
— Benvinguts i benvingudes! Esteu aquí, en un lloc tan especial, com és la biblioteca del poble, per assistir a una desfilada molt particular. Jo soc Cal·líope, la musa de la poesia i l’èpica, i seré la seva amfitriona. Per aquesta passarel·la que teniu al davant desfilaran els models més especials, molts d’ells viuen aquí, i els podeu vindre a veure quan vulgueu. I ja sense més, us presente al primer convidat, heroi que prové des de l’antiga Grècia, i que va haver de superar diverses proves per poder tornar a reunir-se amb la seva família — Aleshores va baixar per les escales Santi, amb una barba postissa llargota, sandàlies i una armadura clàssica feta de cartró — Si voleu que us conte tota la seva Odissea, sols heu d’anar a trobar-lo en la secció de literatura clàssica. I ¿què tenim aquí? Una jove camperola que va tindre el valor de guiar un exèrcit, Fins i tot va aconseguir coronar a un rei! — Susana va eixir a continuació, caracteritzada com a Juana de Arco, i saludant els assistents — A Juana li encanta contar la seva vida, a la secció d’història i també a “Biografies”. I parlant de dones valentes, aquesta no necessita presentació: Frida Kahlo en persona! Pintora molt coneguda, autora de 200 obres d’art, una autèntica “influencer” del món de l’art. Voleu saber com ho va fer? Quedeu una vesprada amb ella, a la secció d’art…
I així anaren desfilant, un per un, els meus alumnes caracteritzats com Robin Hood, el Capità Nemo, Glória Fuertes, Clara Campoamor… el públic s’ho va passar d’allò més bé, aplaudien amb cada sortida, reien, animaven els xavals… Després d’aquell dia no es va tornar a parlar de tancar la biblioteca, els veïns per fi s’adonaren del tresor que tenien al poble i anaven sovint. I pel que fa a la desfilada, va ser l’inici d’una bonica tradició que s’ha anat celebrant, any rere any. Encara que ja no estic allà per guiar-los, la vida errant que a voltes portem els qui ens dediquem a ensenyar. Què li ha semblat?
— És una bona història, la veritat. Ben cert que la nostra biblioteca no està en un edifici tan bonic com el que descriu, però potser té raó; tal volta també tenim algun tresor amagat.
— Mai se sap, taverner, mai se sap.
Poc després la gent del poble començà a vindre a la taverna, per fer-se un refresc i socialitzar. Va ser la darrera volta que el vaig veure. El jove es va acomiadar amablement, i va marxar travessant el poble amb la seva bicicleta; però la història que em va deixar, la de la biblioteca de Benillegeix, va ser una de les meues preferides, cada cop que algú volia escoltar-m’hi. I, en certa manera, això va fer que els veïns volgueren passar una estona en la biblioteca del poble, no fora cas que també hi tingués un encant per descobrir.
FI
Francesc Palanca, amb la inspiració de Bea Vil
Temps de lectura: 12 minuts
