Quan la Núria va marxar de l’estudi de fotografia per acabar de parlar dels últims detalls del que havia de ser el seu gran dia va determinar que amb allò ja ho tenia tot perfectament lligat. Feia mesos que semblava que corria una cursa contrarellotge, amb el vestit, amb les sabates, amb les joies, amb el pentinat, amb les flors, amb el restaurant, amb la música, amb els recordatoris, amb les lectures de la cerimònia, amb els quatre o cinc detalls per a les persones més especials, amb el viatge i també amb l’àlbum i el vídeo. Però llavors, allà al carrer, quan la noia de la botiga guardava els apunts del que havien estat parlant, va fer un esbufec, llarg i fondo, per deixar sortir tots els nervis que tenia acumulats. Tot i així no va poder fer net del tot: va notar que li quedava una petita bola feta de neguits i de pors a dins. I aquella, n’estava pràcticament convençuda, no creia que se la pogués treure de sobre mai més.
Feia temps que la Núria tenia ganes de casar-se. Amb els seus pares, d’aquell tema, n’havia parlat moltes vegades, però ells sempre li responien de la mateixa manera: que s’havia d’esperar, que havia de ser en Gil qui l’hi demanés, que on s’era vist que les dones, en aquestes coses, prenguessin la iniciativa. I ella, amb resignació, ho acceptava. Segur que el seu xicot no tardaria gaire a fer el pas. Si és que es veia d’una hora lluny que estava ben enamorat… Malgrat tot, la petició encara va tardar ben bé un parell d’anys llargs a arribar, i encara perquè la Núria li va posar una mena d’ultimàtum.
De seguida que va saber que estava a punt de fer el seu somni realitat —se’n feia creus!— va començar a pensar en tots els detalls. Tenia clar que volia que fos al setembre, pel seu sant, que a més aquell any queia en dissabte, i a la vall que duia el seu nom. Sabia que segles enrere era tradició organitzar aquelles celebracions el dia de la patrona, encara que de vegades hi havia alguna que altra sorpresa perquè els tractes que les dues famílies havien fet entre elles comportaven que els nuvis ni tan sols es coneguessin, i quan eren l’un al davant de l’altre s’adonaven que no tenien res en comú i fugien com coets. Sort que a ella, allò, no li passaria. Que bonic que seria unir-se en matrimoni a la capella, parar les taules en aquell prat tan verd, organitzar un ball amb una orquestra i posar-se aquell vestit tan curt que feia temps que havia vist en un aparador i que li havia robat el cor.
Els pares d’en Gil, però, es van encarregar de tirar a terra el dia perfecte que la Núria s’havia posat en ment. Es veu que als parents de Madrid i als d’Osca no se’ls podia demanar que, després de fer un viatge tan llarg, agafessin un cremallera perquè a ella se li havia posat entre cella i cella que s’havia de casar en aquell racó de món. I que el setembre era molt mala època, perquè tots els convidats vindrien de les vacances de l’estiu i a la feina no els agradaria donar-los més dies de festa, i que era molt millor deixar-ho pel desembre, ja que llavors segur que seria més fàcil encadenar una data assenyalada amb l’altra. I que hi havia un restaurant a la costa que a ells els agradava molt i com que eren clients habituals i a l’hivern no feien gaire calaix els ajustarien el preu. I que ja podia anar-se buscant una altra vestimenta, que una núvia havia d’anar de llarg i no gaire escotada, que ells eren gent respectable i que a veure què pensaria segons qui de les seves excentricitats.
La Núria, davant de tots aquells arguments, es pensava que en Gil actuaria d’alguna manera. Que faria un cop de puny a la taula per dir que ja n’hi havia prou de tantes ruqueries. O que començaria a cridar com un boig i ben indignat perquè els seus pares es volguessin posar al mig d’una cosa que era d’ell i de la seva parella. O que abandonaria el menjador on estaven dinant, rabiüt i fora de si, i no els tornaria a dirigir la paraula durant setmanes. Però no. Res d’allò no va passar. En Gil es va limitar a mirar de reüll la Núria, a abaixar lleugerament el cap i a continuar punxant els pèsols, un per un, en lloc d’agafar-ne uns quants d’un cop de forquilla, per entretenir-se una mica en la tasca i poder romandre mut durant més estona, que a casa seva li havien ensenyat, ja des de petit, que parlar amb la boca plena era un gest de molt mala educació.
Quan faltaven cinc dies justos per Nadal, la Núria va pujar al cotxe amb el seu pare i la seva mare per anar cap a la platja on s’havia de casar. Va tenir feines per col·locar-se bé a dins del vehicle, perquè entre la cua quilomètrica del seu vestit i les tres capes de roba que portava a sobre per cobrir-se el cos no hi havia manera d’estar més o menys còmoda i no fer cap arruga a la tela. Tan bé que li hagués quedat aquell model per sobre dels genolls, amb una fila discreta de lluentons pel voltant i amb aquells tirants tan fins.
En arribar a lloc, encara mig mal asseguda, va començar a mirar-ho tot. Els seus futurs sogres, que no podien anar guarnits més pomposament, parlaven ara amb l’un ara amb l’altre amb unes gesticulacions excessives. Qui els havia de casar no parava de mirar el rellotge compulsivament, com si cada segon que passés li caigués com una llosa a l’esquena. Els convidats estaven encongits i no podien parar de tremolar pel fred. I en Gil, sol i palplantat, es tocava la flor que duia enganxada a la solapa i mirava cap al cel com demanant-li que no descarregués encara, que tingués un pèl de pietat.
—Vull marxar d’aquí! —va dir, sense dubtar-ho, la Núria.
—Però què dius, filla? Si està tot a punt —el pare de la núvia estava ben sorprès.
—Però jo no ho estic, i amb aquest panorama seria impossible estar-hi mai —i va girar el cap per no veure més l’espectacle tan llastimós que tenia al davant.
Sense dir res a ningú, el cotxe se’n va anar per on havia vingut, i la Núria va notar, llavors sí, com la petita bola interior de neguits i de pors se li començava a desfer.
Temps de lectura: 6 minuts
