Ell tenia aquella mania. La d’estendre la roba que sortia de la rentadora amb una simetria més que perfecta. Quan s’ocupava de la bugada, l’estenedor ja feia goig d’entrada. Quan era l’Aida qui assumia la tasca, ell hi anava per fer-hi una repassada. I és que no suportava que una peça pengés més d’un costat que de l’altre, o que les pinces estiguessin massa juntes o excessivament separades, o que uns pantalons miressin del dret i uns altres, del revés.
Amb les coses més petites no es notava gaire la diferència —o almenys l’Aida no la hi percebia. Però amb les tovalloles i els llençols, tan llargs i amples, havia de reconèixer que la seva tècnica era meravellosa. Que bonics que quedaven, ben posats en fila i fins i tot classificats per colors, a la banda més assolellada del jardí. I quan hi bufava una mica el vent, sobretot si era d’aquell tan suau i harmònic, l’efecte visual encara era millor.
—Tens la roba estesa més preciosa de tot el veïnat!
Aquelles floretes, a l’Aida, no les hi havien dedicat ni una vegada ni dues. Gairebé cada setmana hi havia algú del carrer que li ho comentava. Ella els ho agraïa amb un somriure i sempre deixava clar que el mèrit era de l’Oleguer, però hi havia algunes dones —especialment les més grans, les que no concebien que aquella mena de feines també les podien fer els homes— que amb la cara que hi posaven ja evidenciaven que, ni amb somnis, no s’ho creien, allò.
Aquella manera d’estendre la roba, però, no només anava bé per ser l’enveja de tot el barri, sinó perquè facilitava molt les coses quan arribava el moment de planxar. Amb la cura amb què tot havia estat penjat al damunt dels diversos fils metàl·lics recoberts de plàstic blanquinós —les agulles, de silicona, que així no deixaven marca, també hi tenien un paper clau— quasi no calia treure les arrugues de res. Excepte alguns vestits o algunes camises que estaven fets d’un gènere més delicat, la resta anava directament a dins de l’armari o de la calaixera.
L’Oleguer argumentava que allò ho havia après de la seva iaia, que hi tenia una obsessió amb la roba, perquè deia que parlava més del que a tothom li podia semblar. I que una casa modèlica, feliç i tranquil·la havia de penjar cada una de les peces que sortís de la rentadora amb la màxima elegància i cura. Perquè si no —continuava defensant l’anciana— el veïnat no pararia de fer safareig.
Però l’home de l’Aida no només era perepunyetes amb aquella mena de coses, sinó que actuava igual en la majoria d’àmbits de la seva vida. I aquella necessitat de tenir-ho tot ordenat i sota control havia acabat per convertir-se en una autèntica obsessió. Així, arrenglerava els pots de les espècies alfabèticament, col·locava el tovalló ben plegat, com si fos un mer objecte de decoració, a tres centímetres justos del plat, treia compulsivament qualsevol engruna o floc de borró que pogués aparèixer en algun racó de la casa, deixava catorze llistes de les persianes sense pujar, col·locava els llibres de la seva biblioteca en funció de l’alçada del llom i no suportava que hi hagués res taronja al bany perquè deia que era un color que hi desentonava.
I l’Aida, al final, se’n va cansar. Aquella mena de vida tan correcta, tan perfecta, tan ben travada per tots costats no encaixava amb la seva manera de ser. Ella volia poder asseure’s a sopar al sofà sense patir per si alguna cosa s’embrutava. I eixugar-se les mans i no tenir remordiments de consciència si la tovallola havia quedat massa arrugada. I no obsessionar-se amb les gotes d’aigua seca que quedaven a les vidrieres després de ploure en abundància. I posar les coses al rentaplats sense cap ordre establert. I pintar-se les ungles amb la tranquil·litat que si els pots es deixaven oberts llargament aquella olor forta i contundent no molestava. I un llarg etcètera.
Que aparegués en Tian a la vida de l’Aida també va precipitar la decisió. La seva presència era com obrir una finestra i impregnar-se de l’aire fresc i renovat que venia de fora. Ell era el costat oposat de l’Oleguer. Era el rei de l’espontaneïtat, de la improvisació i del descontrol. No li agradava programar res, perquè deia que igualment sempre hi havia alguna petita cosa que ho destarotava, i semblava que havia fet una mena de pacte amb el temps per no haver-s’hi de barallar mai i que tot sortís sobre rodes.
A l’Aida li va doldre moltíssim acomiadar-se del que havia estat el seu marit durant quasi deu anys, però descobrir el món que portava en Tian a sota del braç era un regal al qual no podia renunciar. Ningú hagués estat capaç de fer-ho. Se’l mirava i li encantava aquella olor de nou que desprenia. La seva pell, a punt de tocar i ser tocada. Els seus ulls, preparats per mirar i ser mirats. Els seus llavis, llestos per besar i ser besats. El seu cor, disposat a entregar-se i a rebre tot el que li vingués de part d’ella.
Al seu costat l’Aida va descobrir que els petons no només eren per les arribades o les sortides de casa. Que l’amor es podia fer més enllà dels dissabtes a dos quarts d’onze de la nit. Que hi havia paraules picants i excitants que li eriçaven tots els pèls del cos —i alguna cosa més i tot— sense excepció. Que el llit no era l’únic escenari per fer sexe. Que hi havia mil i una postures per entregar-se a l’altre. Que un sol manyac, ben fet i executat en el moment oportú, podia encendre una enorme foguera.
Que bonics que eren els dies al costat d’en Tian. Tan espontanis, tan intensos, tan plens de vida. Com li agradava a l’Aida que la seva existència anés en paral·lel a la del seu nou amor. I desitjava que allò no s’acabés mai, que aquella dolçor fos per sempre. Només hi havia una sola cosa que no suportava d’ell: que quan estengués la roba de la bugada ho fes de manera tan destralera i desordenada. De veritat li costava tant que una peça no pengés més d’un costat que de l’altre, o posar les pinces a la distància correcta entre sí o que tots els pantalons miressin cap a la mateixa banda?
Temps de lectura: 5 minuts
