fbpx
La revista més vital

La càpsula

ENLAIRAMENT

Volia aprofitar les festes de Santa Creu de Figueres per allunyar-me de tot i de tothom. Excepte de tu.

— Mare, et va bé si passem uns dies a la casa d’Albanyà?

És clar que sí. Maletes al Citroën, activo el contestador i enfilo el tortuós camí que surt del barri del Rally. Són prop de les deu del matí. Quan deixem els últims carrers de Figueres ja estan plens dels gitanos del barri. El suau brunzit del cotxe elèctric em permet sentir clarament les seves animades converses instants abans de deixar el Castell de Sant Ferrant a mà dreta. Sembla que el sol lluirà molt més del que ho ha fet les darreres setmanes, amb sort el cotxe podrà fer una càrrega completa durant el trajecte.

Arribem. Obro finestres, t’acompanyo a la teva cadira de vímet i dono una ullada d’esquitllentes a la pols acumulada que comença a dansar amb glamur en obrir la porta al jardí, de males herbes.

A fora hi ha un estany, i no és precisament natural.

— Mare, si fóssim a Sant Llorenç, diria que La Muga ha fet de les seves!
Observo sobre el terreny la magnitud de la tragèdia i encreuo els dits d’una mà mentre amb l’altre marco el número del manyà del poble. Que no estigui de festa, que no estigui de festa...

— Digui?

— Pere, soc la Lluna, acabem d’arribar amb la mare a casa dels avis i m’he trobat el jardí de darrere inundat! Podries passar o fas festa?

Segueixo diligentment el consell de tancar la clau de pas de l’aigua, ves a saber quan feia que perdia. Vindrà havent dinat, tinc temps per arreglar una mica la casa, fer un xic de dinar i potser, com a molt, anar a saludar els veïns, que a tu t’agradarà.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Els tres astronautes ja es troben allotjats al mòdul de comandament. S’efectuen les últimes comprovacions. A T menys 9 segons s’inicia el compte enrere. A T igual a 0 s’allibera l’enganxall amb les torres, el Saturn 5 fumeja i s’enlaira pesadament damunt el cap Canaveral.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— Una canonada embussada per culpa del sabó de la rentadora? Que encara que sigui en pols s’ha solidificat i ha provocat aquesta reacció a unes canonades que tenen més de seixanta anys… lògic… bé, fa temps que la lògica no és precisament el meu fort. Que quant tardareu? Dos dies per arreglar-ho? De veritat que haureu d’obrir tot el jardí?

La càpsula del temps ha aparegut quan els operaris, dos personatges que em recorden – i no només físicament – a en Pepe Gotera i l’Otilio, ja havien furgat mig jardí. No sé si els fonaments de l’època són com Déu mana, però la veritat, em fa una certa por que descalcin la casa i acabin inaugurant una franquícia de la torre de Pisa a Albanyà!

És una capsa metàl·lica de les típiques galetes daneses. Les lletres de la tapa estan ratllades i deixen veure l’òxid. Ocupant una porció important de cel, sobre el castell de la il·lustració, hi ha gravades en lletra majúscula: “CÀPSULA DEL TEMPS”. A dins uns fulls quadriculats i manuscrits per una mà avesada a fer cal·ligrafia a l’escola, qui sap si amb els quaderns Rubio de tota la vida…

— Mare, és un diari teu? Tu també escrivies? Ara sé d’on em ve aquesta dèria d’anotar bocins de vida. Que me’n podries dir alguna cosa?

DESACOBLAMENT

S’obté la velocitat Mach 1 i al cap de molt poc s’inicia la trajectòria corbada. Es van desprenent les fases a mesura que la velocitat s’incrementa durant els deu primers minuts de vol.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

No fer res és estar-se tancada a casa perquè a fora caven trinxeres i t’has de quedar a dins per cuidar la teva mare, que està perduda en el temps i en l’espai. Maleïdes polítiques antisocials! Hem de tirar endavant sense cap mena d’ajuda, orfes de família. Aquelles mesures infernals que volien afavorir la sostenibilitat del planeta han acabat abolint la seguretat social. Sort que quan pugem al poble encara s’ofereix algun veí per fer-te companyia i jo em puc esbargir una mica.

Que poc que en queda ja de la mare de les fotos del passadís, d’aquella noieta amb rínxols de coure més esvelta que els maniquins de la merceria de la família…

Maleït alemany! Maleït Alzheimer!

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Maleït alemany, maleït alemany. Sense saber si Von Braun era l’encarregat de triar els pilots, segur que hi tenia alguna cosa a veure, com a mínim era un dels cervells més importants dels programes Mercury, Geminis i Apollo, les missions que duien l’esperança i els calés dels americans per guanyar a la Unió Soviètica en la cursa espacial. Von Braun era el científic que feia possible els fabulosos enlairaments de coets Saturn, hereus de la tecnologia dels míssils nazis de la segona guerra mundial. Les males llengües deien que era un fitxatge secret a l’alemanya nazi. En Jim remugava tot centrifugant el cafè amb la cullereta, mirant de cua d’ull Portdoguer, la típica platja de Cadaqués. Estava molt enrabiat.

Les notícies arribaven a la base del Pení en comptagotes, i semblava que eren portadores d’aigua dolenta, malsana. Una vegada més, en Jim no havia estat escollit.
Jo no acabava d’entendre què carai hi feia aquí. Estava de vacances en aquella base militar amb vistes privilegiades al golf de Roses? Era una missió secreta o simplement m’estava prenent el pèl. De fet, es deia que les instal·lacions situades al turó del Pení inicialment anaven a mitges entre Espanya i Estat Units, però que últimament només hi quedaven espanyols.

No em podia dir res, però jo li notava una frustració enquistada. Els nervis li feien lliscar les ulleres rodones pel pont del nas i amb els dits índex i anular les remuntava al seu lloc. En Jim era menut i feia l’efecte que si el volies abraçar, se t’escaparia com una anguila. Parlava a poc a poc i mesurava les paraules en un castellà exageradament acadèmic. Però aquell dia semblava que hagués perdut algun filtre vocal pel camí, com si no estigués sota la influència d’aquella forta censura militar.

Era tan dur no poder explicar a la colla de Figueres que em citava d’amagatotis amb un pilot americà, quan ho sabessin es moririen d’enveja. La humil Eva, que a l’hivern treballava fent arranjaments a la merceria del carrer Colom i que a l’estiu feia quatre duros en un bar amb terrassa de Cadaqués; ara seria com una diva de les pel·lícules que posaven, en doble sessió, els diumenges al cinema Edison de Figueres. En canvi elles, de famílies adinerades i amb casa d’estiueig a Cadaqués, només podien obtenir el favor de banquers, comercials i corredors d’assegurances.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— Mare, no sé si m’escoltes o no em pots entendre, però… qui és en Jim? Era el meu pare? Durant tants anys et vaig estar preguntant per ell, i tu sempre fugint d’estudi, tan sols et podia arrencar que era un pilot americà. El meu pare era aquest Jim de la càpsula del temps, oi?

EN ÒRBITA

Els astronautes revisen curosament tots els sistemes i comparen les dades obtingudes amb les que van rebent del Centre de Control. Realitzen una òrbita i mitja a la terra i obtenen el permís per iniciar la Injecció Translunar (TLI) que els permetrà situar-se en una trajectòria correcta.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— La veritat, mare, mira que tinc més de quaranta anys, i encara em fa vergonya llegir aquest fragment del teu diari! Però, si no ho faig jo, tornaràs mai més per poder-lo reviure? Quin sentit té una càpsula del temps que no va enlloc, sense un destinatari?

Llegint-te m’adono que tu sempre escrivies en un temps verbal passat mentre que jo ho faig des del present, tocant de peus a terra. També percebo que tot i que duc una part de tu a dins meu, la Gaia, la teva néta, ha tingut més sort amb l’herència genètica, no només compartiu els ulls color verd maragda, sinó també l’esperit aventurer. Ella és una amant de la ciència, ella és el futur.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

El pare no em volia deixar la furgoneta. És de feina, deia ell, perquè no agafes el dos-cavalls? El vaig poder convèncer amb un parell de petons i cara de noieta múrria. Tots sabíem perquè el volia.

— Aquell desgraciat de ianqui que diumenge passat va venir en moto, oi? No deu tenir ni cinc rals a la butxaca i tu l’has de passejar amb furgoneta? Encara no els hem agraït prou el Pla Marshall?

Em vaig haver de mossegar les genives, cara somrient i gràcies pare.
Estava molt emocionada, ulleres de sol i Beatles a tot drap a través del tronat transistor que penjava de la guantera. Finestres avall perquè l’aire que espetegava a fora refredés el sufocant ambient, a sobre amb olor de gasoil. De bon matí ja me n’havia cuidat d’amagar les quatre quincalles que rossolaven d’un costat a l’altre quan el pare anava a fer un servei de mecànic d’urgència. Vaig manllevar una manta vella per cobrir la xapa nua del darrere. Aquell noi bé que s’ho valia. La recent majoria d’edat i les ganes boges de sortir de la rutina eren el detonant perfecte per consumar la meva conquesta. Cada cap de setmana que passava ens apropava més al final del compte enrere per tornar a l’avorrida vida d’hivern de la merceria, i sabia que en qualsevol moment el misteriós americà es podia esfumar. Volia aprofitar cada glopada de sol en l’estiu de la meva vida.

En Jim m’esperava al tombant de la Selva de Mar, amb una clenxa damunt el front alt com un penya-segat. Duia camisa, pantaló de pinces i sabates de pell cordada. Buf… quanta feina tenia amb l’americà!

El volia sorprendre passant de llarg de l’etern Cadaqués, blanc com un miratge obert al mediterrani. Vam enfilar el camí cap a Portlligat. Sembla mentida que amb el munt d’entrenaments a gravetat zero es maregés amb quatre corbes! Vam arribar amb penes i treballs a la caleta. Li volia ensenyar com s’anaven estenent les obres de construcció de la casa-estudi d’en Dalí tot devorant barraques de pescadors. Les noies de la colla m’havien dit que hi freqüentaven personalitats del món de la cultura, però la veritat és que jo no coneixia cap dels noms que m’apuntaven. Vaig recitar-ne un parell amb to cerimoniós per posar a prova en Jim, però va ser en va, tampoc en coneixia cap. No sé si era més llunàtic en Dalí o aquell pilotet de pa sucat amb oli que em tenia el cor robat. De quin planeta provenia?

No em podia explicar res del que feia al Pení aquell estiu de l’any 1969 ni tampoc em volia presentar a cap dels seus companys. Arribava sol al passeig on jo servia taules i aparcava aquella vespa comprada per pocs calés a un francès de Cadaqués. Com si fos un monjo de clausura, “ora et labora”, vivia en un règim de reclusió i només podia sortir el diumenge a la tarda. Això sí, toc de queda al vespre i cap a caseta, no fos cas que perdés una sabateta de cristall. Però aquell dia era especial, els “manaires” tenien una reunió a Barcelona i la tropa tenia un permís no escrit per tornar més tard.
Tot l’estiu jugant a ser reportera i no li havia ni pogut treure els noms dels companys! Les meves investigacions només aportaven que, a part de pilot, també devia ser un geni de les maquinetes. Ell parlava de computadors i de programes informàtics. Em va confessar que coneixia totes les línies de codi, deia ell, del programa informàtic de la missió Apollo. No entenc per què l’havien destinat a la base de Roses quan les notícies de l’altra banda de l’oceà anunciaven que ben aviat aconseguirien posar l’home a la lluna. Von Braun l’havia deportat a la Costa Brava per ser tan reservat? N’havia fet alguna? Potser solament era un premi per la bona feina i aquella base secreta era com una mena de complex de vacances per militars i cervellets americans. Però fos com fos, el seu caràcter enigmàtic em tornava boja.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— Veus mare! En Jim era el meu pare! Ho sabia! Perquè no m’ho podies dir? Vas marxar del món quan més et necessitava, quan tot just podia començar a volar sola. Aquest diari és la revelació definitiva! Sí? Pere, sí, pots tornar a tallar l’aigua, no la necessito. Vaja, vols que posi la tele una estoneta mare?

Observes sense interès, com sempre, com el giny portable que trec de la bossa comença a projectar el telenotícies a la paret de la cuina, on abans hi teníem penjat l’embotit. Ministres catalans inaugurant instal·lacions de plaques solars, d’energia eòlica i de gas metà. Es vanaglorien d’haver revertit el canvi climàtic i tornen a recordar que, un any més i entre tots, hem endarrerit el dia en què, en principi, es calcula que s’han consumit els recursos que la terra pot produir en un any. Per omplir buits en el minso espai de magazín un presentador amb veu monòtona recorda que aviat farà cinquanta anys que l’home va arribar a la lluna. La notícia semblava mal enllaunada, tot just som a principis de maig i l’efemèride es complirà el 20 de juliol.

— Mare, mare, què passa?

Ja tornes a perdre l’oremus amb les notícies.

— Altre cop l’home a la lluna? Quan jo era petita deies que no hi va arribar mai a la lluna, però… per què t’exaltes ara?

Vas perdre la consciència a mitjans dels vuitanta. A províncies era una època en què encara tot anava a poc a poc. Tot just es parlava de l’escàndol de l’oli de colza a les espanyes i de l’intent d’assassinat d’en Ronald Reagan que, magnèticament, també recordava el desgraciat atemptat d’en Kennedy a Dallas. Sense oblidar tampoc a les omnipresents teories sobre el frau de la lluna, que feien les delícies de tothom. Quan era jove gaudia comparant les enraonadisses del poble amb les del meu barri de Figueres on tenia el pis de soltera estrenat de poc. La circulació d’informació no tenia res a veure amb les actuals constel·lacions de satèl·lits que porten Internet a qualsevol racó, vulguis o no.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Després de banyar-nos d’amagat en una caleta de roques del Cap de Creus vam tornar a la furgoneta per anar a Roses i buscar un restaurant de menú per dinar. A la tarda el volia fer content duent-lo al cinema, que de pel·lícules els americans en saben molt. Tornaven a fer: “2001, una odissea a l’espai”, ja s’havia estrenat el mes d’octubre de l’any passat, però suposo que s’havia d’explotar més el fil de la febre lunar. La peli va ser llarga i lenta. No em va agradar gens, no la vaig entendre, però va anar prou bé per començar unes tímides manetes. En Jim en va sortir ben indignat, deia que allò era impossible! No es queixava de les naus que ballaven al so del vals per l’univers, sinó més aviat sobre en HAL, el computador central amb veu robòtica i pensament propi. No ho sé, ell potser hi entenia més perquè n’era del gremi, però també vaig notar que es removia incòmode en la butaca quan l’astronauta semblava que hagués de contactar amb vida intel·ligent en una altra galàxia.

Sobre el tema de les naus, li vaig preguntar amb to burleta si eren així les que s’enlairaven del cap Canaveral o pels de la NASA, em va corregir, cap Kennedy. Em va dir que no, que ni de bon tros, i es va entretenir a explicar-me cadascuna de les fases que té un viatge en coet. De l’enlairament, dels desacoblaments o del teòric allunatge. Vaig acabar entenent que la part del coet dissenyada per planejar sobre la superfície lunar era com un didal amb potes. Ja en quedava ben poca cosa de l’immens artefacte que sortia de la plataforma de llançament damunt els poderosos Saturn V!

Vam esperar la nit a la deserta cala Jòncols esguardant sense pressa un horitzó amb llumetes de barques perdudes a la llunyania. Nit de lluna plena, tan gran que semblava que sortiria xopa del mar. Jo m’hi vaig llençar, primer amb banyador, però després, en veure que l’estaquirot d’en Jim es quedava a la sorra, me’l vaig treure i el vaig començar a onejar com si festegés algun títol esportiu. Que almenys s’endugui un bon record de les catalanes, no? Ell va continuar tocat i posat damunt la tovallola. Un cop seca i canviada em va explicar la relació entre el sistema terra-lluna i com s’ho haurien de fer en un viatge tripulat per no perdre la connexió de ràdio en aterrar. Molt senzill, el farien allunar a la cara visible, no? Va riure i em va dir que sí. Amb un parell de peces de fruita que dúiem per fer un mossec em va explicar els principis de les òrbites terrestre i lunar i com s’ho havia de muntar el giny (el didal amb potes) per deslliurar-se del mòdul de comandament i baixar els últims metres. M’ho explicava amb un detall quirúrgic, sense gairebé ni mirar-me. Al final vaig haver d’aterrar jo damunt d’aquells llavis que gairebé no es movien mentre recitava el missal de ciència.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Els astronautes i el Centre de Control de Houston intercanvien constantment les distàncies, les velocitats i quina estació de seguiment els està captant, situades aproximadament a 120 graus de l’esfera terrestre entre els Estats Units, Espanya i Austràlia. Una vegada hagin superat la gravetat terrestre amb una velocitat d’escapament d’11,1 km/s els esperarà un viatge de 72 hores fins a arribar a l’òrbita lunar. Una vegada allí, el CSM se separa uns moments de la resta de l’Apollo per permetre l’obertura en flor, fer un gir de 180º i permetre que la punta cònica del CSM es quedi apuntant al LM, encara damunt del S-V. Finalment s’extreu el LM amb els dos astronautes responsables de l’allunatge.

LM: Mòdul lunar

CSM: Mòdul de comandament i servei

S-V: Saturn V. Coet propulsor

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Vam passar la nit junts dins la furgo. Va ser meravellós. La sensibilitat del pilot informàtic era un ingredient exòtic i valuós que amenitzava un afany tímid i maldestre per fruir del meu cos. M’havia posat una roba interior acabada amb puntes que suposo que no va ni tenir temps de valorar. La sòbria furgoneta d’ús industrial sense finestres a la caixa ens va fer suar com mil dimonis. Sort encara de tenir una mica oberts els vidres de davant, on penjaven les tovalloles. Finalment en Jim havia assolit el seu allunament, damunt meu, la seva Lluna, per sempre.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— Mare, no em diguis que soc el fruit d’una nit en una furgoneta? Sort que no devíeu fer servir lubricant, ja et veig untada d’oli de cotxe!

Diria que t’has enrojolat, estic segura que no és ni per l’acudit ni per vergonya, però ja ho tens això… de vegades sincronitzes bé les emocions amb el que t’explico, sense adonar-te’n.

Giro les pàgines quadriculades de la llibreta recosida, s’ha acabat aquest fragment de color rosa, cada nova entrada al diari amb un boli diferent, així d’especial n’ets, Eva.

— Ostres. Aquella nit s’acaba aquí! Em deixes així? Ni una mica més de passió o algun detall? Caram Eva, sí que éreu pudoroses a la vostra època, no podies deixar un xic d’erotisme per l’Eva del futur… o per la teva filla, vaja!

ALLUNATGE

El mòdul de descens del LM recorre els últims 15 km fins a tocar la superfície lunar, de manera gairebé programada d’entre 100 i 200 metres. Si el destí predeterminat no és prou adequat, a parer del pilot del LM, aquest passarà al mode manual per acabar de corregir la trajectòria. Tindrà un marge de maniobra exageradament curt en termes de temps i combustible. En els darrers metres hi ha poca visibilitat a causa de la pols aixecada pel raig d’impulsió de la tubera del vehicle. El primer element a tocar superfície seran unes sondes penjades per fils que confirmaran l’èxit de l’allunatge.

LM: Mòdul Lunar

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— Tot va ser un engany, Lluna.

Ara, mare, has tingut un instant de lucidesa fugaç, com una llàgrima en una pluja d’estels.

— Què dius mare? Parles de la lluna? Ja t’ho he dit moltes vegades que sí que hi va arribar l’home! Ai, mareta! Vas perdre l’oremus just abans que l’home comencés a voltar pel sistema solar com aquell qui no vol la cosa.

— Mira, tot i que diuen que no m’entens, tinc ganes de posar-te al dia amb tot el que ha passat des que no toques ni quarts ni hores. Ho faré amb l’ajuda d’un eix cronològic d’un llibre de l’institut que la Gaia es devia deixar fa anys en el primer calaix del trinxant.

L’any 1990 es va comprovar que existien les ones gravitacionals que l’Einstein havia teoritzat. Un parell d’anys més tard es completava la història de colors i gustos dels quarks, i es detectava també el bosó de Higgs i els gravitons, entre altres partícules, totes més petites que els protons i neutrons de tota la vida, que no sé si aquí hi vas arribar. Per aquella època també va sortir a la primera plana dels diaris, del que encara sobrevivien, que finalment s’havien unificat les quatre forces que regeixen l’univers: la gravitacional, l’electromagnetisme i les forces nuclears fortes i dèbils. Aquestes últimes a mi em fan pensar més en l’anunci de “Villarriba” i “Villabajo” (no, de fet no el deus haver vist tampoc). Quan ja ho teníem tot clar, inclosa la matèria fosca, disposàvem d’una teoria del tot molt robusta i dominàvem a cor que vols la gravetat i l’amplada de l’espectre electromagnètic, ara més llarg que un dia sense pa. Semblava que juguéssim a ser Déus aixecant qualsevol cosa, res semblava impossible, i la cursa espacial va eixamplar els límits de la lluna fins a Mart amb el, originalment batejat, programa Orió. Però llavors, de sobte i sense una raó massa clara, ens va envair una profunda crisi existencial i els governs van començar a adquirir una consciència ecologista. A tu t’hauria agradat, van decidir que en lloc d’expandir la brossa per l’univers, com ja ho havíem fet en el mar, ens dedicaríem a revertir el progrés per fer un món més sostenible. Però, potser no t’hauria agradat tant quan en l’aplicació de les primeres mesures s’extingiren tots dels plaers culinaris relacionats amb la carn de les botigues, i ni parlar-ne de fer-te l’embotit a casa, proteïnes vegetals a tot drap, simulant hamburgueses pels més nostàlgics, visca la sostenibilitat. Tot i això, tampoc es va deixar la porta de l’univers tancada. En els darrers viatges espacials, ja a l’entrada de l’any 2000, encara es va deixar alguna balisa que ens identificava com a humanitat a llocs com la lluna amb l’Apollo 23, a Mart, Orió 7, i crec que en algun altre cos celeste que no recordo. Res, com una targeta de visita multiidioma per futurs turistes extraterrestres, suposo.

Aquesta va ser l’última acció abans de prohibir l’ús de la fusió nuclear, tot i que les balises estaven mantingudes per una cosa que la Gaia en diu RTG, de fabricació Russa, que em va explicar que és una font d’energia molt duradora a través de la descomposició d’un material radioactiu, ara totalment prohibit.

Posats a prohibir també ho van fer amb l’extracció i l’explotació de les terres rares, les que feien possible els mòbils de finals dels 80, que en aquell temps en deien Smartphones… sort del descobriment del grafè de principis dels 90, que amb un esperit ultraecologista total també es va limitar a una unitat per nucli familiar, un telèfon per família com a la teva època, vaja. En alguna llar encara conserven aparells d’aspecte vintage com el de consola que teníem al menjador, però ara són totalment transparents a causa del grafè. Suposo que també et farà gràcia que el somni de l’exploració espacial que apareixia a la pel·lícula de 2001 va ser ràpidament superat i oblidat… quina gràcia! Fins i tot l’ús de la intel·ligència artificial del famós HAL va acabar prohibint-se. De fet, a partir de l’any 2000 el progrés tecnològic de la humanitat va frenar en sec, veient que amb el rumb que portava ens estavellaria a tots. La medicina que allargava artificialment la vida es va abandonar conscientment, i amb això ja van aconseguir baixar la mitjana d’edat de la població. Una equació ben fàcil per apaivagar la superpoblació: menys vells, menys despeses, planeta menys dens i més aprofitament dels recursos. La naturalització, en deien. Per això et van treure tots els ajuts per la teva malaltia i des de fa dinou anys només et puc cuidar jo pel meu compte. Quin tombar de mil·lenni que vaig tenir: el diagnòstic de la teva malaltia, el naixement de la preciosa Gaia i una separació dolorosa que a partir dels tres anys em va obligar a aprendre a gaudir-la una de cada dues setmanes…

Malgrat tot aquest agermanament planetari de visió utòpica que s’ha instaurat al món, els únics que encara van una mica per lliure són els xinesos, que tot i practicar alguna mesura de contenció de la natalitat, amb la seva mil·lenària medicina natural, continua sent la societat més envellida, i també la que té més població, al seu país i arreu del món!

Haig de reconèixer que mentre escric, faig pauses i t’ho recito, m’has estat mirant tota l’estona amb la mateixa expressió, sense comunicar res.

— Va mare, ja n’hi ha prou, paro de donar-te la tabarra, l’home va arribar a la lluna, potser si no ho hagués fet, el món seria diferent, qui sap!

EVA

Un dia en Jim em va preguntar si sabia perquè li feia tanta gràcia el meu nom, que diu que és igual en moltes llengües. Jo em pensava que era perquè és el nom en clau de la base del Pení, EVA 4: “Esquadró de Vigilància Aèria”, però em va dir que no, que li agradava perquè en l’argot astronàutic, E.V.A. són les sigles de Extra Vehicular Activity, que és quan els astronautes surten de la nau espacial, sigui en òrbita o en un cos celeste com la lluna.

Vaja, que per ell soc com un viatge per aquests defores…

El primer diumenge de vol de l’Apollo 11 de l’Aldrin, l’Armstrong i en Collins va ser el diumenge 17 de juliol. Aquell dia en Jim estava com alleujat, tot i no formar part de la tripulació. Em va acabar confessant que el seu paper dins del programa espacial consistia a simular la fase final de l’aterratge a la lluna. Ho havien fet amb una rèplica exacta del LM (Lunar Module) de la missió Apollo dins d’un estudi cinematogràfic de la NASA, a gravetat zero. D’això ja en feia uns quants mesos, molt abans d’arribar a Catalunya. L’endemà no me’n vaig poder estar i li vaig comentar a la Natàlia, una noia un xic aturada que despatxa a la perfumeria porta per porta del nostre negoci, i que quedi entre nosaltres. Ella em va sortir per pateneres amb no-sé-què d’una peli que s’estava a punt de rodar al Cap de Creus, basada en un llibre de Jules Verne que es diu “El far de la fi del món”. Comptarien amb en Yul Brinner (aquest sí que em sona) i amb en Kirk Douglas (també, també).

Però després d’aquell diumenge tot es va precipitar, començant pels seus companys de rodatge, que també estaven destinats a Roses. Finalment vaig saber que eren dos, que amb Jim eren una tripulació típica dels programes americans. Plorant i entre sanglots em va confirmar que pilotaven l’avió que s’acabava d’estavellar a Cantallops, a la serra de l’Albera, prop del castell de Recasens i quasi a la frontera francesa. En Jim tenia molta por. Em va dir que potser millor que no ens veiéssim més, que tot el nostre afer, el molt insensible, havia de ser secret i que potser jo ja sabia massa coses…

Que enigmàtic! De fet mentre m’ho deia, passejant pels carrerons poc transitats de cases blanques amb portes i finestres de blau i verd “Cadaqués”, mirava cap a un costat i cap a l’altre, a cada cantonada. Quan ens vam acomiadar amb un apassionat petó de pel·lícula, això sí, em va donar un plec de fulls d’impressora plegats i em va dir que me’ls guardés per si li passava res. Em va fer prometre que els amagaria i que no els llegís de cap de les maneres, a menys que no el tornés a veure durant un bon temps. Em va parlar del joc de la càpsula del temps, i em va pregar que enterrés el diari que escrivia i els seus fulls. A mi em va semblar força divertit, malgrat tot i el dramatisme. Vaig complir, encara que aquell plec em temptés un xic, però mirant-los de reüll eren molt tècnics i jo tampoc hi entenia gran cosa.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— Ai mare, ja hi pot haver forces poderoses a l’univers… però cap com l’amor! No li vas dir que t’havies quedat embarassada o encara no ho sabies? Per què vas escriure tan poc en un moment tan crucial? Em queden tants dubtes! Què carai hi feien a Catalunya aquests pilots? No seria una mala versió de la pel·lícula Capricorn I, on els pilots eren forçats a enganyar el món en un fals aterratge a Mart rodat en un plató al mig del desert.

ACOBLAMENT

Un dels moments més crítics de la missió és el llançament de la cabina des de la superfície lunar mitjançant el mòdul d’ascens. Es deixa el pòsit de les potes per sempre més damunt del satèl·lit. Cal impulsar el que queda del Mòdul Lunar fins a assolir altre cop l’òrbita lunar i poder-se acoblar amb el mòdul de servei. És primordial la intervenció manual dels pilots en la fase final.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

— Oi que no vam arribar a la lluna, Eva?

Altra vegada LA pregunta de cada dia aquesta setmana, la formules sense esma, com un autòmat somiant…. això comença a semblar la cançó enfadosa! L’has repetida tantes vegades des que vas sentir la notícia a la tele dels cinquanta anys de l’arribada de l’Apollo 11!

— És clar que sí mare! Hi vam anar, hi vam tornar i ens fem passeres. De fet ara és un parc temàtic que per quatre calés qualsevol treballador de classe mitjana hi pot anar una vegada a la vida a fer-hi una volteta. Malgrat els nombrosos simuladors, l’atracció més exitosa és la que reprodueix el primer passeig lunar, i que comença amb la primera petjada, ara sota la protecció d’un vidre.

Com trobo a faltar a la Gaia, que té més paciència que jo per explicar-te aquestes coses. Quan et tenia a càrrec seu mentre jo cosia vores a la botiga, t’explicava una vegada i una altra les lliçons de Física Quàntica repassant pels exàmens de la universitat, a la rebotiga. Jo sempre he tingut molta feina per tirar endavant aquesta família de donetes, sempre a cavall entre Figueres i Albanyà.

Ja no em mires, continues capficada en el no-res. Deu ser ben fotut perdre el seny i quedar-te només amb teories i veritats a mitges. Encara recordo que quan jo era petita m’explicaves que es deia que a la base del Pení havien disparat a un ésser extraterrestre amb forma humanoide que duia un cinturó coronat amb un triangle invertit. Sempre creia que t’ho inventaves, però el més impactant és que no fa massa anys vaig llegir que s’havia desclassificat un document de l’exèrcit espanyol que ho corroborava. A veure si al final hi tocaràs més del que em penso!

RETORN

Aquesta nit he somiat. Caminàvem totes tres fent saltirons a càmera lenta per una superfície sorrenca gris pàl·lid sota la immensitat del cel estrellat. Només se sentia una remor com el so d’una petxina a l’orella. Tu duies el vestit que llueixes a la foto del moble de l’entrada, on estàs asseguda en un muret davant la blancor de Cadaqués i el seu campanar, les caletes, algunes barques i al capdamunt les dues esferes del Pení. La Gaia anava vestida amb un peto que li vaig comprar quan va fer catorze anys i acabava de decidir que dedicaria la seva vida a la ciència, davant d’un aparador de la rambla de Figueres. Jo era feliç amb la meva família. Totes juntes, en una escena volàtil com una cortina onejant en una la finestra oberta de cara al mar.

Els turons lunars estaven pintats per en Dalí, no sé com, però ho sabia. L’única construcció que destacava en el desert de pols grisa era un tosc far de pedra que s’havia apagat anunciant la fi del món. No hi havia ni en Kirk Douglas ni en Yul Brinner, però l’esperit d’en Jules Verne planava damunt l’escena.

Se’ns acostava un astronauta amb un escafandre espacial blanc impol·lut, com de comunió. La bandera americana a l’avantbraç i al pit, al costat de les lletres de NASA, hi destacava una insígnia amb la icònica imatge de Méliès on la cara de la lluna fa una ganyota pel coet clavat a l’ull.

El vidre del casc feia de mirall i retornava la nostra imatge somrient. Ell devia ser en Jim, però restava ocult rere aquell mirall convex. Estava mirant tres noies de la mateixa edat, a tu bonica i radiant amb els rínxols volant al seu aire sense gravetat, a mi, més baixa i cabells recollits en un monyo, i la Gaia de faccions fines i pell blanquinosa, com la petita Winona Ryder a Mujercitas.

A la panoràmica del casc també s’hi veia reflectida la Terra d’un color blau intens i, en un instant, una figura que emergia baixant d’uns turons que semblaven molt llunyans. Una figura molt alta, cap allargat i front prominent. Quan ens giràvem l’ésser estava just darrere teu, amb uns dits ossuts a punt d’agafar-te el cap. M’he despertat suada al teu costat. Tu encara dormies, qui sap si també somiaves en el que queda d’aquella Eva i dels seus secrets.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Des de la cara oculta de la lluna s’engega l’SPS durant uns dos o tres minuts per escapar-se de la gravetat de la lluna una vegada torni a ser a la cara visible i poder encarar així la trajectòria de retorn.

SPS: Sistema principal de propulsió del mòdul de comandament i servei

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

El dos de maig de 2019 ha abandonat la terra la que podria haver estat la dona del primer home a trepitjar la lluna. Ha mort de nit, a Albanyà, en un dels cels més foscos de l’Empordà. Crec que li haurà agradat aquest final. Fins i tot poètic, per la lluna nova i invisible que s’intuïa mirant cap a l’est.

AMARATGE

El CM penetra la part alta de l’atmosfera a uns 40.000 km/h, arribant a una temperatura d’uns 3000º i deixant esteles de més de 7 km de llargada. Gràcies al sistema auxiliar de paracaigudes el CM s’estabilitzarà i desplegarà els paracaigudes principals de 25 metres de diàmetre quan estigui a una alçada de 3.000 metres. Són blancs amb franges de color vermell. La caiguda al mar s’anomena splash down i serà el punt final del vol de tornada de la lluna. Ara només caldrà esperar la recuperació de la càpsula i dels astronautes amb els helicòpters de l’exèrcit.

CM: Mòdul de comandament

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Avui arriba la Gaia d’Erasmus que vindrà per assistir al teu enterrament. Aquesta tarda l’aniré a recollir a l’estació de tren bala de Vilafant. Ha estat tres mesos a bord de l’ISS, l’estació espacial internacional, orbitant una vegada i una altra a quatre-cents quilòmetres d’altura fent experiments científics.

Finalment he pres una decisió amb els nostres diaris. Els ajuntaré dins la caixeta de galetes i la tornaré a enterrar. I no només això, també hi posaré la tela que ha estat decorant el menjador de la casa pairal durant prop de cinquanta anys, aquell quadre fet amb punt de creu de la lluna Mèliés que tant m’agradava de petita. El somni surrealista m’ha donat una pista i una intuïció m’ha fet desfilar-lo una mica pel darrere. A l’interior, curosament enterrat en l’entramat de fils, hi he trobat els fulls en paper continu d’en Jim. Recosiré la història introduint els seus textos enmig dels paràgrafs barrejats dels nostres diaris. Serà un patchwork familiar. Deixo pel final una part anotada al marge pel mateix Jim, el Gran Jim, el meu pare.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

Ens van fer creure que podríem ser pilots d’una missió del programa Apollo. L’equip estava format per en Peter, per en John i per mi. Ells eren pilots experts i jo amb l’especialització d’informàtica per si calia retocar alguna instrucció crítica durant el vol. No sortirem a cap dels llibres d’història, tot i haver gaudit i sofert del mateix entrenament i formació que els famosos astronautes dels programes americans en plena guerra freda. Érem l’equip de reserva de la reserva. La nostra tasca, finalment, només va ser la de modelar com seria una missió del programa i ser-ne exemple per als altres. Amb aquesta finalitat ens van fer gravar en uns estudis de cinema tot el procés d’una manera molt acurada i realista. Els astronautes titulars van veure la pel·lícula una infinitat de vegades per memoritzar tots els detalls. El que en no ens van dir mai és que la nostra abnegada filmació també podria servir per suplir un eventual fracàs en la missió definitiva. Aquella filmació que tots els astronautes coneixíem de memòria es podria mostrar al món si la missió definitiva de l’Apollo no era exitosa. Seríem l’engany perfecte. Els tres som orfes i solters, i no tenim cap altre lligam que els companys de l’acadèmia. Hem estat destinats a Roses en secret durant el darrer any i ens han vigilat per assegurar-se del nostre compromís i de les nostres relacions. Al principi no enteníem per què hi havia decorats també al Pení, i perquè els tècnics que havien de rodar la pel·lícula de la fi del món al cap de Creus supervisaven tots aquells platons, vestits, aparells i una immensa superfície lunar amb il·luminació artificial. Quan vam lligar caps ja era molt tard. Tant si la missió Apollo 11 té èxit com si no, serem inútils. Farem nosa. Els meus companys han estat abatuts en un vol quan volien marxar i travessar la frontera. Sé que em busquen i que això pot posar en perill a l’Eva. Per això desapareixeré. Eva, guarda aquests documents i no els mostris fins d’aquí a uns anys, jo m’hauré muntat una nova vida intentant que no em trobin mai. Quan el món m’hagi oblidat intentaré tornar.

-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-

L’extracció es va fer a les 2.30 de la matinada tal com estava programat. Albanyà havia passat a un absolut mode off. La reducció de la contaminació lumínica i sonora era un dels punts acordats en el tractat dels 25 Grans a Indonèsia. La Terra havia recuperat la nit i els seus habitants les estrelles, els planetes i la Via Làctia. El confinament de l’ésser humà a casa seva acabaria resultant un fet natural.

Va dirigir l’eina extractora a la posició exacta on dies abans s’havia enterrat la càpsula. L’electroimant va xuclar la capsa travessant diverses capes de terra moguda. Se l’endugué a la furgoneta negra aparcada als afores i prosseguí amb el protocol d’obertura. L’examen duraria uns trenta minuts. S’escanejarien tots els documents i s’enviarien al Control Central per via Satèl·lit a través d’un túnel VPN d’alta seguretat. A l’informe hi constaria que l’operació havia estat un èxit rotund. No caldria eliminar cap subjecte. Tenien el dubte sobre element Y220, de nom Natàlia; però una ràpida consulta a la base de dades confirmava la seva mort l’any 1999 per una insuficiència respiratòria. S’havia rastrejat escrupolosament el fil on apareixia amb la informació sobre el Pení, i ja no en quedava cap pista. Per tant aquesta branca restava totalment neta.

Els individus Y148 (Eva) i Y687 (Lluna) ara quedaven també lluny de sospita. L’operari encarregat de la desinfecció somrigué dins la furgoneta amb la caputxa de la granota ja treta. L’aclucada d’ull de l’operari guionista sobre el fals estavellament a l’Albera sempre li havia fet gràcia, sí que en tenia imaginació, sí. També li agradà que en el relat propi de la Lluna aparegués l’extraterrestre de dos metres, si sabessin els humans que diferents que són els seus cuidadors! El test TERRA quedava assegurat per la banda catalana, no caldria trasplantar-lo. Els escàners cerebrals practicats a l’Eva en una sala secreta de l’hospital Josep Trueta de Girona havien encertat el pronòstic: les improbables espurnes de record sobre l’encontre entre civilitzacions al Pení no havien estat capaces de travessar la cuirassa de l’Alzheimer. La Gaia (Y787) ja era nativa del nou món, i el seu interès per l’origen del tractat mundial era inexistent, segons els informes emesos des de l’òrbita de l’ISS. Ara ja tindrien la Lluna amb els caps ben lligats gràcies a la maniobra de protocol de La Càpsula. No quedava clar perquè havien trigat tants anys a desbrossar la mala herba, però calia dir que la conclusió era francament bona. Tot net i equilibrat, un bonsai que feia bonic de veure.
Des de la base orbital en Jim observava amb recança la neteja del seu error en el passat. En el seu historial ja no hi figuraria el perillós enamorament per la Lluna i per l’Empordà. Si la cultura hel·lènica havia entrat a la península per Empúries, el Cap de Creus ostentaria en secret el mèrit de ser la porta al planeta d’una nova cultura superior, sempre l’estimat Empordà. Ara podia descansar tranquil. Fins i tot li van deixar veure a la Lluna i a la Gaia a través dels sensors d’infraroig de l’operari. Amb això també havia complert la promesa de tornar que figurava a la Càpsula. Ja no caldria que li allarguessin artificialment la vida ni un minut més.

Les teories de la conspiració sempre ajuden a no mirar més enllà, havia estat una de les lliçons que més recordava del seu instructor. L’arribada a la lluna havia estat l’inici de l’aventura dels humans a l’espai, i l’insòlit acord mundial per arribar a Mart, la fi. Els productes televisius com la Dimensió Desconeguda i Expedient X eren el millor aliat per tenir el públic conformat i aliè al que realment succeïa. El tractat secret interplanetari que s’havia obligat a signar als humans durant els anys seixanta ja quedava enterrat per una nova generació. La llavor del conformisme i l’autoconsciència implantada ja germinaven, s’havia garantit la sostenibilitat per uns quants anys més. Ara tots els esforços científics de la humanitat es destinaven a protegir el seu propi hàbitat, com un bé comú per l’espècie per damunt de les seves instàncies com a éssers individuals.

El mode NO-SOROLL del vehicle el dugué fins a la carretera de Sant Llorenç. Allà podria engegar els motors principals de combustible de fusió nuclear i iniciar l’enlairament tot sobrevolant el pantà de Darnius-Boadella.

Temps de lectura: 40 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close