La revista més vital

La càrrega

El conductor porta el tràiler per l’autopista. Viatge nocturn. Joc de llums pròpies i alienes que contínuament indiquen i senyalen. Alerta. Sentits desperts. Camions en fila índia, resseguint les ondulacions del territori, cap a ciutats llunyanes. Quan passa per llocs poc poblats, la caravana mecànica sembla una serp il·luminada que s’estremeix i brama en direcció al nord.

El conductor encén la calefacció de la cabina. Encara falten algunes hores per l’eixida del sol i, fora, la temperatura s’acosta al punt de congelació. Connecta la cafetera elèctrica i l’aigua del dipòsit agafa temperatura. Al cap de poc, n’ix un baf calent que no fa olor i s’hi difumina. Col·loca una càpsula al compartiment. Prem el botó de cafè llarg. Un raig negre ompli la tassa i se sent el soroll del mecanisme que bomba l’aigua. Quan s’acosta la tassa als llavis, es crema la punta de la llengua i renega per no haver esperat que es gelara un poc. Després, es pren el cafè.

Reconfortat per la beguda calenta, gira momentàniament la cara i fa una ullada a la caixa que té amagada a la part de darrere de la cabina. És una caixa precintada que no du cap identificació. Hi allarga la mà i, sense mirar, l’acaricia. Amb la vista fixa a la carretera i mig somriure a la boca, el braç dret torna a agafar el volant.

A punta de dia ix de l’autopista. Cap a l’est, els colors comencen a refulgir i mostren tons rojos que anuncien el canvi imminent. El camioner connecta el navegador i hi escriu una adreça. L’aparell el guia per circumval·lacions i rotondes exteriors, fins que indica, amb una fletxa, l’entrada del polígon. Carrer E, nau 612. Para el camió. Despenja el mòbil i marca el número convingut. Se senten les repeticions de la telefonada i, finalment, acaba per saltar el contestador. Torna a marcar. Espera. Res.

Quan baixa de la cabina, el fred intens del matí el colpeja i renega en veu baixa. Al polígon no es veu ni una ànima. Fa una ullada circular i, a espai, camina cap a la nau silenciosa. La persiana de la porta està mig alçada. Per precaució, prova de mirar dins a través d’alguna de les finestres. La llum de fora en dificulta la visió i acosta la cara al vidre, tensa els músculs oculars i fa coveta amb les dos mans.

Esglaiat, es fa cap arrere. Dos persones jauen al mig de la nau, damunt d’una bassa de líquid pastós i fosc. Els cossos adopten postures estrambòtiques. El que hi ha més prop, panxa per amunt amb les cames doblegades de mala manera. L’altre, amb la cara en terra i les mans esteses, com un avió a punt d’enlairar-se. Corrents, es dirigeix cap al tràiler. L’arranca i fuig del polígon sense deixar d’escrutar carrers i voreres.

Per la circumval·lació, fa una telefonada amb els dits que encara li tremolen.

—Sí…? —se sent a l’altre cap de la línia.

—No he pogut lliurar la càrrega.

—I això? Com és?

—Els francesos han fet vacances.

—Torna —fa l’interlocutor.

A mitjan matí, el tràiler viatja cap al sud. Davant, els pics dels Pirineus marquen una ratlla damunt un cel blau, ple de llum. En la direcció de la marxa, el conductor veu retencions i camions que redueixen la velocitat i encenen els dos intermitents. “Merda”, remuga, “i ara què?”. Para darrere la fila de vehicles i trau el cap per la finestra per veure si la cua és llarga. Pega una punyada a la guantera. Més d’un centenar de metres per davant, ha vist una barricada de pneumàtics encesos i persones amb jupetins grocs al costat de la foguera. “Només em falta que la policia ronde prop”, diu en veu alta a un company inexistent.

Al cap d’una estona, bombers i blindats amb sirenes blaves van obrint-se pas per dins la retenció. Els fan apartar-se a una vora. El conductor mira com passen pel costat del tràiler, ompli el pit d’aire i fa una exhalació llarga. A la foguera, no hi ha cap negociació. Des de la cabina, observa les càrregues policials contra la barricada. Els jupetins grocs com es defensen, llançant-los còctels molotov que, en esclatar en terra, formen una criatura efímera amb mil braços de flama. Els revoltats, finalment, es retiren superats per la força policial. De seguida, les mànegues dels bombers arruixen i apaguen el foc. La caravana es posa en marxa, peresosament, com una serp matinera.

Sense novetat durant el trajecte de tornada, el tràiler fa cap a la base. Aparca al lloc habitual dins la nau, en descendeix i camina cap a l’oficina situada a l’extrem oposat de l’entrada. En aquest moment, l’encarregat ix en companyia de dos desconeguts de cara inexpressiva. Conductor i encarregat creuen mirades tenses. Cotxes de la policia apareixen del no-res i, des de l’exterior, barren l’eixida. Agents uniformats solten un pastor alemany que comença a ensumar i regirar amb el morro cada racó de la cabina. L’escorcoll es fa etern. El front de l’encarregat s’ompli de gotes de suor mínimes i el conductor es passa les mans per la cara, com si es rentara amb aire. Els ulls delaten cansament. Quan el gos acaba la recerca sense premi i els policies es donen per vençuts, l’encarregat busca interrogativament la mirada del conductor. Respira alleujat en veure que respon amb seguretat.

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta