La revista més vital

La carta del passat

Estimat Marc,

Avui m’ha passat una cosa que encara no l’he explicada a ningú. Ningú no em creuria. Bé, ja sé que tu tampoc te’n creuràs res, de tot plegat, però a tu sí que t’ho vull explicar, perquè hi estàs implicat i perquè tampoc no me’n sabria estar.

Aquest matí, quan m’he despertat, a la meva tauleta de nit hi havia una carta, sense plegar, sense sobre, amb la meva lletra (horrorosa com sempre), en un paper de la meva llibreta i amb el meu boli allà al costat. Jo no l’he escrita, o potser sí, però no recordo res. I no és el mateix escriure coses mitjanament “normals” mig adormida, com m’ha passat algun cop, i després recordar-ho tot vagament, que això d’avui. És molt diferent i estic entre excitada i confosa. T’asseguro, estimat Marc, que quan em vaig adormir aquesta carta no hi era.

Però em deixaré de més preàmbuls i explicacions i miraré de transcriure-la i que la puguis llegir.

Estimada Clara i estimat Marc,

Fa unes setmanes va passar una cosa que m’ha animat a buscar la manera de posar-me en contacte amb vosaltres. Quan va treure el cap, fugisserament, a les vostres vides el nom d’Helena, us ho vau prendre d’una manera que em va agradar. En primer lloc, la Clara se’n va adonar i en va prendre consciència, prou consciència com per compartir-ho amb en Marc. Després, hi vau posar bon humor. I finalment, en tot plegat hi havia un “per què?”. Ni que fos amagat. En aquelles preguntes de la Clara, que no esperaven cap resposta: “Helena?”. “Anava a signar Helena?”. Hi havia un per què amagat. Jo us puc donar resposta a aquest perquè.

Sóc l’Helena. Vaig viure en una masia del Montseny a finals del segle XIX. Era una vida molt senzilla i bastant dura, sobretot des del vostre punt de vista i de la vostra manera de viure actual, amb tantes comoditats. Feia molt fred allà dalt i no ens escalfàvem mai gaire, tret de la cuina on hi havia el foc encès per cuinar. També teníem molta feina sempre. També us diré i és ben veritat que a l’estiu s’hi estava força bé, no feia la calor de la plana, hi feia fresqueta i a algunes persones o famílies de Barcelona els agradava venir-hi a passar unes setmanes o fins i tot un mes. Per a nosaltres era una feina més i una manera més de guanyar-nos la vida. Els acollíem, els cuidàvem, i ens hi relacionàvem tant com podíem. Ens aportaven moltes coses que per a nosaltres eren desconegudes. I jo, sobretot jo, més que els meus pares, tenia fam i set d’aprendre coses. Un dels que va pujar uns quants estius seguits va ser en Guiu. En Guiu era un noi de família benestant, molt culte, escriptor, poeta. El primer cop que va pujar jo tenia 22 anys i ell 24. Ens vam anar fent amics de seguida. Ell em llegia llibres i em recitava poemes. Jo, que no sabia ni llegir ni escriure, amb ell vaig descobrir que, tant i tant com sempre m’havien agradat les paraules, jo també podia jugar-hi i fer poemes en veu alta. I m’hi atrevia i els feia i reia d’alegria i de felicitat quan en Guiu me’ls escrivia. I ell se’ls guardava, em deia que li agradaven molt i que un dia en faríem un llibre. A mi també m’agradaven molt els seus.

Com desitjava aprendre a llegir i escriure! Però no tenia gaire temps, ni ningú que me n’ensenyés. Bé sí, tenia en Guiu, però crec que a tots dos ens feia una mica de vergonya proposar-nos-ho. I va passar tot el mes, aquell primer estiu, sense que ens en diguéssim res. I els dos primers hiverns, ens escrivíem algunes cartes i jo havia d’anar fins al poble, a baix al congost, per trobar algú que em volgués llegir les cartes d’en Guiu i escriure’m les meves.

El segon estiu que va venir a casa, li vaig demanar. Ell es va entusiasmar amb la meva proposta i ens hi posàvem cada dia una estona. Caram! No semblava tan difícil… segur que me’n sortiria. Tot i així aquell segon hivern encara vaig continuar demanant ajuda per les nostres cartes, per no escriure massa malament. Ens consideràvem amics, ens dèiem amics. Pertanyíem a mons tan diferents que em semblava impossible que fòssim cap altra cosa. Uns amics que basaven tota la seva relació, amistat i complicitat, en la llengua i en la literatura, la nostra privada que construíem pel nostre compte i la de veritat, dels escriptors. M’agradava quan llegíem Joan Maragall o Mossèn Cinto, perquè jo els sentia molt propers ja que també els agradava voltar i estar-se per aquestes muntanyes i escriure i descriure tot allò que veien i que vivien.

Va ser, la nostra, una relació bonica, bé molt més que bonica, molt intensa, sincera, molt profunda i molt de veritat. Va durar 4 estius. I també quatre hiverns de cartes. El primer estiu va ser el de la coneixença, descobriments, lectures, confidències de la nostra vida, tan diferent l’una de l’altra. El segon estiu va ser l’aprendre a llegir i escriure, potser un dels descobriments més emocionant de tots els que vam viure, que van ser molts. També va ser aquest segon estiu, quan me’n vaig començar a enamorar, poc a poc, com si ho hagués de dissimular. El tercer estiu va ser en Guiu que em va dir que m’estimava i jo vaig poder reconèixer que jo també, però ens vam mantenir en la correcció que s’esperava de nosaltres, sense tenir cap possibilitat d’un futur junts. I entre mig hi havia les altres estacions de l’any. El primer llarg hivern, només ens vam escriure dues cartes: una a la tardor i una a la primavera. Era molt complicada la possibilitat de fer-ho, la segona temporada ens en vam escriure cinc, i a la tercera unes altres cinc, però amb la sort afegida que ja podia escriure-les sola i podíem tenir més intimitat en les nostres comunicacions. Van ser unes cartes molt més boniques del que jo mai hagués pogut imaginar:

Estimadíssima Helena:

Em sento l’home més afortunat de la terra de tenir-te per amiga primer, per enamorada, ara mateix.

M’enorgulleix la teva capacitat creativa, el teu geni en la llengua per una persona que tot just acaba d’aprendre a llegir i escriure. Els teus poemes haurien de ser al costat dels dels més grans poetes. Això m’assegura que de poeta se’n neix i que la cultura només l’ajuda a desenvolupar-se. Tu has nascut poeta, has nascut per escriure, encara que els teus orígens no t’ho hagin facilitat. Mai no és tard. Jo t’ajudaré a fer conèixer tot el que portes dins.

Però aquest orgull, tan gran com és, quedaria petit si el comparéssim amb el que sento pel fet de tenir el teu amor. L’amor més sincer, més generós, més perfecte que he conegut mai.

Helena, estimada, a la nit, abans d’anar a dormir, sempre que puguis mira la lluna. Jo també ho faré. Quan tu miris la lluna, seré al teu costat. Quan jo la miri seràs al meu costat. I si la mirem tots dos al mateix temps, serem junts.

Imagino que et beso moltes vegades amb el record potent del nostre estiu, tan contingut. Amb la il·lusió de l’estiu proper. De refer les nostres habituals i privades tertúlies literàries i de deixar crèixer aquest amor amb seguretat i placidesa.

Ets molt humil i em parles com si no em mereixessis, però soc jo que no et mereixo a tu. Tu em dones molta llum a mi, a la meva vida i només penso en com ho farem per poder estar junts. Encara no sé com, però ho farem.

Espero aquest quart estiu amb molta impaciència. Sempre teu.
Afectuosament, amorosament… amb tot l’amor

Guiu

El quart estiu, va guanyar l’amor i vam perdre els papers i les formes, no ens hi vam amoïnar gens, ni els nostres papers apresos ni les formes perdudes ens van donar cap maldecap. Per sort, vam saber ser prudents i mai ningú no en va sospitar res. Els meus pares convençuts que un noi de família benestant mai no es fixaria en mi i la seva família present o absent, segons les setmanes, ho veien com un passatemps sense importància. Vam començar a besar-nos d’amagat en qualsevol racó i vaig acabar anant al seu llit cada dia o cada nit, segons les situacions o la feina. Va ser el meu primer amor, el meu primer amant i vaig creure que mai ningú més podria ocupar el seu lloc en el meu cor ni en el meu cos. N’estava convençuda i tenia raó, així ha estat. En Guiu em demanava de marxar amb ell cap a Barcelona, però encara era tot tan secret i jo no podia imaginar com deixar la meva família perquè pensava que em necessitaven per la feina i que s’hi oposarien.

Vam gaudir d’un mes d’amor clandestí, però el vam gaudir de cos i ànima. Jo no creia que fos possible tanta unió, tanta emoció, tanta complicitat, tanta felicitat. Tot això ja era nostre i ja no s’esborraria mai més de la nostra memòria.

Ens vam acomiadar feliços i tristos a la vegada. Prometent-nos totes les cartes que poguéssim i un estiu proper on podríem decidir del tot, després d’haver-ho rumiat bé, què volíem fer o què podríem fer de les nostres vides. Viure-les en la realitat de cada dia o només en somnis.

Aquell hivern, ja no ens vam escriure gaires cartes. La meva malaltia no em permetia dur les cartes al correu, no semblava molt greu, però vaig anar perdent forces i agafant febre i vaig morir. Vaig morir amb aquell amor clavat al cor i a l’ànima. L’única recança que tenia era de no haver pogut viure més llargament aquest amor.

I ara, en la Clara encara hi ha una part de mi. Aquella pressa, aquella impaciència per aprofitar el temps, per no deixar escapar ni una engruna d’amor que li hagi estat destinada.

Estic alerta en reconèixer en Guiu, encara que sigui en circumstàncies diferents, amb noms diferents. És per això, Marc, que quan la Clara et va trobar, jo et vaig reconèixer de seguida.

Podria ser que aquesta encara no sigui la vida definitiva on podreu estar junts. Però hi ha tota una eternitat per retrobar-vos. No abaixaré la guàrdia, faré els avisos corresponents us digueu Clara, Marc, Àngels, Martí, Maria, Lluc, Berta o Celdoni…

Sigueu feliços

Helena

Estimat Marc,

T’imagino rient… i em sembla bé, riem-nos de nosaltres mateixos i fem com l’Helena que reia de felicitat.

Ens retrobarem encara en aquesta vida, espero i ens retrobarem encara… qui sap on i qui sap quan. Ho ha dit l’Helena. L’Helena? Estic dient que ho ha dit l’Helena? Ric jo també. A vegades riure és com mirar la lluna.

T’estimo molt.

Clara.

Temps de lectura: 9 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close