La casualitat mai és atzarosa. He aprés a munyir les boques, a recolzar-me al bell mig de la teua mà. Tu no ets eixa, hi ha ciris que aposten per mi. Un quall qualsevol, una cassola arrodonida. He recordat els noms ignífugs, les contrades de quitrà. No saps què hi ha al darrere d’aquell jorn. Prompte obrirem la paleta perquè els peus esdevinguen mullats. Serà un àpat cerval, com la remor d’aquell que et va cercar. Hi ha rius de besos, coves somrients. Les viandes són ofrenes pròximes, com tu i com jo. No deixes que rompa el conhort, una dalla acarona els meus dits. He dit que sí, he dit que no. Pregue per tu, com una creença incòlume, com un batec efervescent. Qui digué les paraules remotes? He aprés cada conte gota a gota. No sóc la turba arremolinada, l’eixam amenaçador. Tot era allò que viu, aquella tonada del començ. La proporció esdevé pedra, la sang em diu que t’estime. No sadolles el cos, tinc la tasca d’esmolar-te, de treure de tu el millor tu. He comés l’acció imperfecta, el dur acte.
Temps de lectura: 1 minuts
