La revista més vital

La cistella de la meva vida

És de coneixement popular que l’esport evadeix a les persones de si mateixes. Des d’un punt de vista científic, l’explicació és que en fer exercici el nostre cos allibera endorfines i serotonina, uns neurotransmissors que, dit en poques paraules per no entrar en detalls, regulen el nostre estat d’ànim. I això és verídic, però qualsevol persona que participi activament en un esport competitiu sabrà que les sensacions que es viuen van molt més enllà i són molt més difícils de descriure. He viscut. Intentaré transmetre les sensacions a les que em refereixo. I és que aquestes, tot i que variïn amb l’edat, segueixen sent molt intenses.

Jo no volia fer esport, i a dia d’avui encara recordo la sensació de rebuig que em suposava quedar-me a l’escola, després de classe, per intentar passar una pilota per una cistella a la que ni tan sols arribava. Tot i això, era molt petit i feia el que em deia el pare: “has de fer esport, és bo per la salut”, “jo sempre he jugat a bàsquet i m’encantava”, “de gran ho entendràs”. I tant, que ho he entès, amb els anys. Aquest és el primer cop en vint anys que no practico l’esport que més estimo, i em permet veure-ho amb una perspectiva diferent. Són tantes, les emocions que s’hi generen al voltant… He rigut, he plorat, m’he enfadat…

Quan era un nen no sempre sabia ben bé què feia, i estava a l’expectativa dels meus pares, que sovint són les persones que ens empenten a practicar l’esport. Malgrat això, després d’una setmana entrenant, arribava el cap de setmana i no podia quedar-me al llit gaire estona perquè tenia partit. És el dia que esperava des del dilluns, i l’emoció és incontenible. Estic nerviós, tinc ganes de córrer, de saltar, de jugar, de fer alguna cosa diferent i passar-ho bé amb els amics. Precisament això és tot el que hauria d’importar de l’esport a una edat curta, tot i que els interessos dels pares en fer notar que el seu fill o filla és el millor enfosqueixin l’espectacle. Amb tot, al final el partit és el de menys. No els recordo, passats els anys, però sempre recordaré els nervis i el neguit que feien que em despertés a les 7 del matí amb ganes d’encistellar una pilota.

En créixer comencem a tenir una altra percepció de les coses. Segueixo jugant per mi mateix. Perquè vull, perquè m’encanta i m’ha fet viure moltes experiències, però sobretot perquè ja forma part de mi i no és una part que sigui fàcil deixar enrere. Alguns amics se’n cansen i ho deixen, perquè senzillament tenen altres preferències a la vida. “Com poden deixar tot un estil de vida?”, em deia jo. Ells s’ho perden. Durant aquesta etapa feia més mandra anar a entrenar que quan era petit, però arribava el cap de setmana i només importava una cosa: el partit. Ja no em despertava nerviós i amb ganes, malgrat que aquestes hi eren d’una altra forma. Era més gran i la motivació es presentava en moltes altres expressions: fer la jugada que havíem estat entrenant, guanyar a l’equip rival on hi jugava el meu amic, agradar a una noia que m’havia vingut a veure… Aquí neixen les anècdotes que m’acompanyarien durant molts anys: la satisfacció del partit en què vaig anotar més punts, la tristesa del derbi que vam perdre per no haver jugat bé… També m’acostumo a fer la prèvia al bar amb els companys per comentar el partit, o després. La companyonia es torna amistat.

Ara miro enrere i veig tots aquests detalls que em passaven per alt. Unes sensacions que han anat evolucionant a mesura que creixia i que no he tornat a viure de la mateixa manera. El dia de partit, des que sortia de casa en direcció al pavelló i fins que sortia de la dutxa, res més importava, ja que m’esvaïa de tota preocupació i pensament. Mentre corria el temps al marcador, el meu cap es trobava únicament i exclusiva a la pista, i era més important que qualsevol altra cosa que passés al món. Suposo que és una d’aquelles coses que no es pot entendre si no ho vius. Tanmateix, aquella sensació no era cosa de les endorfines ni de la serotonina. Aquella sensació era jo mateix: canviant, creixent i definint-me com a persona. La meva vida, transmesa a través d’una pilota taronja.

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close