1
Temps era temps, jo també vaig ser menut…, i tenia un iaio…, un iaio vell qui, sempre que podia, m’explicava unes històries improbables d’aquelles que, a tota hora, havien circulat pels esquifits vilatges del Delta del meu cor. El pare del meu pare mai va limitar-se a ser un d’aquells llops de ribera de faccions i mans erosionades pel vent i per la sal. Ans al contrari, tota la seua vida va gaudir de desxifrar els escrits d’Arbó, resoldre mots encreuats i passejar, de tarda, pels xamfrans dels carrers més cèntrics del “Poblet” que gairebé l’havia vist nàixer… Tot fent una mica de memòria, ara que, probablement, ja m’he fet excessivament gran, soc capaç d’adonar-me que el meu iaio sempre va ser una rata saberuda, un espècimen estrafolari entre aquella gernació de rudes i esparracats en què, l’autarquia franquista, va transformar a tothom. Rodanxó i amb ulleres de cul de got, només semblava adelitar-se del fet de llegir i inventar quimèriques històries que, cada nit d’estiu, just en aquella hora quan els rats penats feien fóra els mosquits, em contava per tal d’afavorir el meu ingrés al país màgic dels somnis dels més menuts.
Que jo recorde, els iaios sempre havien viscut en un artificial llogarret amb foscos orígens dictatorials i caracteritzat per unes dolces i llamineres façanes excessivament emblanquinades. Els meus pares, estiu rere estiu, s’entestaven a amollar-m’hi per tal de deixar sortir l’infant que portava dintre i que la tradicional supèrbia barcelonina i els Germans Maristes tant s’havien entestat a castrar. Després de les vacances, amb els ulls plens de sol, els genolls pelats i els cabells ben enrossits, em veia obligat a sotmetre’m, una altra vegada, a la insípida rutina d’una Barcelona on l’estiu mai no havia aconseguit convertir-se en un veritable estiu i on, cada un dels dies, em mancaven els mosquits, les fones i les casetes emblanquinades de la meua veritable infantesa.
2
Les metròpolis sempre han sigut i sempre seran uns organismes gegantins en canvi permanent on la gent resulta esquerpa, insolidària i tancada en el seu món particular. Hom pot passar dies i dies −si es descuida− sense tindre conversa amb ningú o bé, com el cas concret de l’orfe de setanta anys que ara us parla, delectar-se a oir cleques improvisades d’ateneus de iaios casposos que, entre bromes grolleres i perles verbals que, de vegades, poden arribar a superar els límits de la imaginació, comenten la jugada: “Hombre Ramon! Cuantos años sin verte! Joder, aún estás vivo!”
No descobriré la sopa d’all si us comento que m’he fet gran i que ja no soc aquell xiquet menut que fruïa esbojarradament amb les guerres de joguina i els ullals farcits de granotes i de samarucs. L’isolament, darrerament, sembla entestat a perseguir-me per un pis que, des de fa alguns anys, roman en un silenci perpetu i sepulcral. No faig gairebé res. Tinc una vida tan simple i avorrida com un vas de llet sense sucre ni galetes i amb uns hobbies ben estúpids dels quals no val la pena parlar-ne. Vaig nàixer per morir o per viure, i tot i triar el camí més treballós, darrerament, tinc la sensació que no he fet res del que havia de fer…, fóra el que fóra. Mai no he pretès millorar el món; primer hauria de ser capaç d’esmenar-me a mi mateix. Sempre m’ha faltat una miqueta d’ambició i, com mai no he sabut pujar els graons de dos en dos, això m’ha condemnat a la més mediocre de les mitjanies. Poques vegades, excepte quan era menudet, a “Villa Franco”, he tingut la sensació de saber aprofitar la vida al cent per cent…
La dona va deixar-nos, aquest abril farà deu o dotze anys. I arran de la seua defunció, vaig anar convertint-me en una mena de monjo eremític que es limita a explicar acudits que no semblen acudits, que dorm a ràfegues i que es limita a sobreviure tot compartint cerveses amb la vida.
Soc coix, però la meua coixesa no pareix tindre cap mena d’origen físic o material, ja que va sorgir, sense que ningú l’hagués convidada, arran d’una forta discussió, pendent d’inventariar, amb la meua única filla…, la Carlota. Encara avui, enlluernat per la llum impertinent de la nevera i mentre tracto d’empomar el cartó de llet, evoco aquell darrer cafè tallat que vaig compartir-hi i que va encendre’m un poquet massa la llengua i, com qui no vol la cosa, també l’esperit. No recordo el motiu inicial de la nostra inclement controvèrsia. Potser van ser algunes abraçades que restaven pendents, potser alguna garbinada malintencionada, potser és que no vam saber empatitzar amb el dolor de la nostra pèrdua comuna o potser és que amagàvem algunes antigues coïssors massa enquistades. La veritat però, i malgrat tots aquests “potsers”, és que vam anar allunyant-nos d’una manera progressiva durant més d’una dècada i, just per això mateix, ara com ara, encara no conec el meu primer nét.
A vegades, perdut dintre la meua pròpia inaccessibilitat, m’adono que la vida familiar que havia creat no era més que un efímer castell de cartes que, finalment, va acabar per ensorrar-se i em sento aclaparat per una buidor malenconiosa que m’embolcalla l’ànima i em corromp l’esperit…
Disculpeu el meu to agre però mai no he sabut pidolar almoines d’amor ni regalar floretes romàntiques ni tampoc, és clar, m’he vist capacitat per conjugar coherentment el gerundi del verb estimar…
3
Avui, a la migdiada, he somiat que el iaio encara vivia. Hi ha moltes maneres d’explicar una història. Ningú no resulta irreemplaçable, però hi ha pèrdues que són massa importants i, la meua història vital, com la de gairebé tothom, no resulta fàcil de resumir. De vegades el temps sembla entestat a aturar-se en un precís instant concret i ocultar, sota els centenars d’estrats de la quotidianitat, alguns fets conjunturals dintre les nostres vides. Ara que hi paro esment, recordo que aquell dia plovia, que tenia fred i que, ben just, no devia fer més de sis pams d’alçada. Ho recordo esdevingut a càmera súper-lenta. Tot eren cares llargues i silenci. Fins i tot algú plorava. El pare de ma meua mare, qui sempre havia sigut un home fort i ventrut, en aquell precís instant, havia esdevingut un senzill sac de pell i óssos que no s’assemblava, gens ni mica, al meu iaio. No ens havíem vist des de l’estiu però, en albirar-me, va allargar la mà i, com va poder, xiuxiuejà el meu nom. Estirat en aquell llit asèptic d’hospital se’l veia distret i capficat, però, malgrat aquella malaurada circumstància, va saber oferir-me una primitiva besada que feia olor d’acomiadament i que va acabar d’esfondrar el meu petit paradís deltaic. El seu era un somriure amable, com si tota aquella cancerígena collonada no anés amb ell. I, jo, amb els meus escassos nou anys, vaig limitar-me a fingir que ho entenia tot, mentre ell, com el geni de la làmpada que sempre havia sigut, es treia de la màniga un darrer regal allunyat de qualsevol tipus de raciocini cabal i que, avui mateix, en recordar-ho encara em fa venir esgarrifances.
Ningú no conrea ni conrearà l’art de l’enganyifa tan convincentment com ho va fer el iaio aquell dia infaust quan, després de tres minuts de franca conversa, va entregar-me, en custodia, una clau ben especial que, segons ell, em permetria tornar-lo a veure i accedir a tots i cadascun dels centenars de contes que m’havia arribat a relatar.
En rebre-la, vaig quedar-me palplantat com un sabatasses qualsevol mentre procedia a amagar aquell preuat tresor a la butxaca menuda del meu pantaló curt. De tornada a casa no vaig badar boca provant de salvaguardar el nostre darrer secret. De fet, vaig prometre-li al iaio que mai no ho explicaria a ningú i ningú mai no va notar que portava una clau i uns ulls del color de la mar Mediterrània clavats molt endins del meu etern esperit de Peter Pan.
El vam enterrar l’endemà. Aviat farà seixanta-quatre anys. La nit va ser curta. La casa dels iaios va esdevenir una mena de formiguer de dones vestides de dol que havien comparegut per oferir-nos el seu suport i per preparar tot allò que la mort significava. Tothom s’havia posat les millors robes i van portar-nos cóc, mistela i algun pastisset. Des d’aquell dia infaust, sempre he pensat que la mort deu obrir força la gana perquè aquella gent plorava molt i menjava massa i, a més, eren capaços de fer les dues coses a la mateixa vegada…
No vaig assistir a l’enterrament. La mare va fer-me quedar amb la tieta Fermina, a casa, contemplant com la meua infantesa anava escapolint-se’m entre els dits com l’arena de la platja de “l’Aluet”…
Ensopit i un poquet fastiguejat per aquella mena de temporer empresonament, vaig aprofitar una lleu distracció de la cosina de ma mare, per escapolir-me, sense que se n’adonés, per fer una ràpida passejada per cadascuna de les diferents estances de la casa. Amb peus de plom i sabates de cotó, vaig obrir armaris, vaig remenar calaixos i, amb la curiositat d’aquell xiquet que algun dia vaig ser, finalment, vaig arribar-me al vell despatx on el meu iaio deixava passar les hores del dia…, i, a vegades, també les de la nit.
Aquell bufet, a banda de l’escriptori i un parell o tres de cadires, sempre havia tingut una biblioteca menuda amb llibres lletjos i desgastats, d’aquells fets servir per llegir i ser consultats i no només per fer embellir les parets. Llibres llegits, rellegits i tornats a llegir. Llibres meditats amb calma i atacats per la humitat pròpia del nostre clima. Llibres vells i no tan vells, de tota mida i color però, sobretot, d’autors que, almenys en aquells temps, em resultaven del tot desconeguts. I allí mateix, al quart estant a la dreta, al bell mig d’un llibre ataronjat de Sebastià Juan Arbó i de La crònica d’un país natal d’un tal Bladé, va ser on vaig decidir ocultar el preuat tresor que se m’havia lliurat en custòdia ben segur que mai ningú no el trobaria…
I el temps va anar passant…, i jo, jo vaig oblidar-me de la clau del iaio.
4
Això no vol convertir-se en una crònica sobre la mort ni tampoc sobre el càncer. Les històries que parlen d’aquesta mena de successos lúgubres i llastimosos, gairebé sempre, solen ser una merda. Així que canviarem el rumb del relat i, a partir d’ara, provaré de parlar de mi.
Vaig ser fill únic fins a l’estiu del cinquanta-tres, just quan va coronar-se la reina d’Anglaterra, i quan, per una atzarosa casualitat aliena als meus desitjos, vaig veure’m compel·lit a compartir-ho tot amb el Robert. Amb ell mai no vam avenir-nos. La meua evident pubertat i l’ingent afany masturbatori que va abordar-me sobtadament no degueren ajudar gaire a la nostra coneixença mútua. Aquells anys −els de la seua minyonesa− vaig perdre el cul d’una manera embogida pels pits i les anques de totes i cadascuna de les noietes del veïnat i vaig deixar completament de banda el menut de casa.
El meu germanet, per la seua banda i just per aquesta deixadesa per la meua part, va veure’s obligat a aprendre a sobreviure tot sol i, per això mateix, va decidir perdre’s en la lectura dels contes populars dels germans Grimm i de Perrault i volar lliure com un estel sense fil entre els núvols de cotó d’una imaginació desfermada… Igualet com el meu iaio a qui la fúria del martell dels dies i la indiferència d’un adolescent despistat amb fantasies finites i abastables, gairebé m’havien permès descuidar.
5
¿Qui no ha viscut situacions sorprenents i impossibles d’assumir només regressant al Delta de la seua infantesa a causa de la defunció sobtada d’una iaia gairebé oblidada? Algunes coses estaven destinades a ocórrer i els pares, aquell mateix estiu i malgrat la ferma oposició del tàndem fratern, ens van obligar a escortar-los al Poble Nou per posar en ordre tot el que fa referència a l’herència consanguínia: parlar amb els bancs, dilucidar terminis amb el notari, cercar alguna impossible drecera rectilínia entre la feixuga madeixa administrativa i, sobretot, posar en venda l’habitatge familiar.
Era de tarda quan vam sortir de Can Fanga i era de nit quan vam arribar a casa dels iaios. Tot estava igual com ho recordava, congelat en el temps, com si no hagueren passat set anys. No vaig sopar, ans vaig preferir tornar a estirar-me sobre el meu jaç d’infant i ocultar-me sota l’aixopluc d’aquells abrigalls eternament coneguts. Vaig estar temptat d’entaforar-me i donar una ullada al despatx del iaio…, però no vaig gosar regirar els panys d’uns armaris excessivament carregats de remembrances. Vaig provar d’aclucar els ulls tot cercant vells contes on poder dormir però, potser per manca de pràctica, no vaig saber fer-ho prou bé. I quan el meu grau de desesperança començava a resultar del tot esgotador, vaig optar pel tradicional recurs de comptar ovelles blanques fent bots per sobre d’una tanca al damunt d’una formosa praderia insubstancial, però tampoc va servir-me de res. Aquell estat de vetlla contínua, començava a resultar-me del tot esgotador i, els omnipresents mosquits, tampoc no van ajudar-me massa a assossegar tota aquella emoció continguda.
De vegades, però, ens passen coses que superen els límits de la imaginació i que, sense saber-ho, acaben marcant a foc viu la resta de les nostres vides…
6
Al principi només va tractar-se d’una ombra ben migrada que s’esmunyia arreu de la casa amb una prudència no exempta de precaució. Però després, amb l’inexorable esdevenir de les agulles del rellotge i a mesura que anava agafant confiança, aquella ombra espectral va anar engrescant-se i el soroll i la fressa suscitats per la seua activitat va fer-se’m insuportable… Esporuguit, vaig limitar-me a callar i prémer els ulls ben fort per fer veure que allí no passava res i que tot aquell guirigall era d’allò més normal… Però el cruixit sec d’un llibre caigut des d’un dels prestatges del despatx del iaio va ser el detonant que m’obligà a alçar-me del llit per mirar d’esbrinar qui era el causant de tot aquell sarrabastall.
Aquella quimèrica aparició s’havia descalçat per no fer soroll mentre feia la seua ronda per totes i cadascuna de les cambres de casa els iaios. Tothom dormia. Els llums estaven completament apagats i només un breu i tremolós raig de lluna s’escolava entre les escletxes d’una vella persiana mal tancada. Devien ser gairebé les quatre quan vaig percebre com algú m’agafava la mà. El meu germà tampoc podia dormir. Era fosc, gairebé anàvem a les palpentes. I quan vam ataüllar-lo, cap dels dos no va gosar badar boca. No devia fer més d’un metre d’alçada. Vestia quatre parracs manllevats que tot just servien per a ocultar-li les vergonyes. Era lleig i una mica malgirbat. I encara avui, quan hi penso, no puc treure-me’l del cap. Tenia els ulls blaus i portava, lligada al coll, una clau que va resultar-me excessivament coneguda.
En descobrir-nos, aquella mena de fantasmagòric follet, va deixar anar una rialla ben forta i, amb un senzill gest, ens convidà a traspassar la porta d’un massís armari encastat i decorat amb motius xinesos que semblava entestat a anticipar una pila ben grossa d’aventures i de fantasies. Amb uns ulls com taronges, aquell intrèpid adolescent qui ara us parla, va declinar educadament aquella enigmàtica oferta, però, el Robert, en un rampell agosarat que m’era del tot desconegut, va decidir avançar sense paraigua per la promesa de les escaletes desdibuixades que semblaven albirar-se dintre d’aquell imponent guarda-roba… En adonar-se de la meua perplexitat i per tal d’asserenar-me dubtes i cabòries, el meu germà menut va dir-me que no passés ànsia, que tornarien de seguida i que només trigarien una estona.
No podia saber que aquella seria la darrera vegada que ens veuríem… No vam acomiadar-nos. Les darreres vegades solen ser així, sense massa solemnitat. A mesura que van anar passant els minuts i en veure que de l’armari no apereixia ningú vaig començar a amoïnar-me…
L’endemà vam sortir en tota la premsa escrita i, fins i tot, amb els dies, van fer-ne alguna breu referència al N.O.D.O. Encara avui, quan aquella breu “estona” ha esdevingut més de cinc dècades d’una espera tenaç i obstinada, no puc fer més que intuir i especular sobre el lloc on van escapolir-se aquella parella d’ànimes bessones que van entestar-se a pintar-me la cara amb una immensa i perenne cicatriu de tristor i melangia…
Per si no ho sabíeu i a tall de conclusió, no voldria acomiadar-me de vosaltres sense dir-vos que mai ningú no ha sabut fer un pícnic sense formigues, que destruir és un acte d’una senzillesa ben brutal i que restablir ponts trencats…, també. Així que, avui mateix, faré un truc a la Carlota. No podem continuar d’aquesta manera.
Per cert, algú de vosaltres sap quant temps dura una “estona”?
Temps de lectura: 15 minuts
