Quan em vaig despertar al matí, amb el soroll estrident del despertador, ja me’n vaig adonar. Tenia el coll completament garratibat, com quan el volant del cotxe queda travat i no hi ha manera de fer-lo girar ni cap a una banda ni cap a l’altra. No sabia què havia pogut passar. El dia abans no havia fet cap mal gest ni cap sobreesforç, i tampoc havia abusat del mòbil.
Vaig arribar a la conclusió que el mal a les cervicals em venia de dormir amb la finestra oberta. Quantes vegades havia repetit al meu marit que no era bo descansar amb corrents d’aire? Però ell era calorós de mena i no ho entenia: estava la mar de bé amb la brisa que li acaronava la cara i el cos sencer i que anava i venia entre l’habitació i la cuina, just a l’altra banda del passadís, també amb el finestral de bat a bat.
En instants com aquell, l’hauria escanyat. Perquè sabia el que m’esperava: davant de qualsevol moviment que volgués fer, per gust o per necessitat, tindria algun problema. Per posar-me la roba, per atendre les trucades de la feina, per fer les tasques de casa, per asseure els nens a les cadiretes del cotxe, i fins i tot per trobar una bona posició per descansar. Quina ràbia que tenia a dintre! Com odiava no poder bellugar el coll segons la meva voluntat i haver d’escarnir, a contracor, els moviments d’un robot. Rígid, compacte, inflexible.
Aquella tarda, quan anava de camí a casa, força abans de l’hora prevista perquè havia hagut de marxar de l’oficina pel mal, el meu marit era al darrere, mig amagat, d’un senyal de circulació. Anava sense samarreta i també tenia els pantalons lleugerament descordats. Sort —o no— del dolor a les cervicals, que va impedir que em pogués girar completament i veure l’escena: com aquell que jeia amb mi cada nit s’abraonava sobre la nostra veïna, vídua de feia poc, que somreia victoriosa en veure passar el meu cotxe. De segur que si la mala bruixa hagués pogut hauria canviat, amb les seves pròpies mans, aquell senyal rectangular, de color blanc i amb les lletres ben negres, i hi hauria posat el de la càmera fotogràfica, com si fos un indret de visita obligada. Finalment havia aconseguit el que feia temps que perseguia: fotre’m l’home. I mentre ella gemegava de plaer, jo ho feia de patiment. De moment només era físic, per la meva torticolis. L’altre, el de l’ànima, irremeiablement, ja vindria més tard.
Temps de lectura: 2 minuts
