La cova dels llops

Els temporals de l’hivern passat han alterat el perfil de la costa. La mar se n’ha eixit i s’ha endut l’arena de la platja. Hi ha llocs que la vora de la mar ha avançat cap a terra un bon tros i ha deixat basses amb a penes un pam d’aigua on abans escampàvem la tovalla. La natura no és estable, veges tu. A canvi d’endur-se l’arena, la mar ens ha deixat per tota la vora uns muntons de brossa de l’alçària d’una persona que, si aguantes la pudor de matèria orgànica en descomposició que fan, val la pena mirar què hi contenen. De lluny fa l’efecte que siguen, més que res, algues i restes de petxines, amb esquelets d’eriçons i ossos de sépia. De prop s’assembla més a un catàleg de centre comercial. Hi pots trobar de tot:  fustes de mobles, caps i membres de nines, joguets, bolígrafs, agulles d’estendre, basquets de fruita…  De totes maneres, els objectes que s’enduen la palma són les bosses de plàstic. Te’n trobaràs de totes les mides, colors i orígens. I molts, moltíssims, trossets de plàstic de procedència impossible d’esbrinar. Els temporals de llevant fan això: s’enduen l’arena i ens tornen el plàstic. És just, no?

Però és estiu i ens agrada anar a prendre el bany. No hi ha plaer més gran per a un pare que anar a la mar amb els fills menuts. Sempre me’n recordaré, de la cara dels meus fills, la primera vegada que van cabussar-se amb ulleres prop de les roques de la vora. Els seus ulls, il·luminats,  mostraven la sorpresa i l’excitació incrèdula  d’haver entrat en una altra dimensió. La barreja dels colors, els peixos, els raigs de llum travessant l’aigua transparent els van situar, a l’acte, en un altre món. Tornem seguit a bussejar pels roquerars prop de la costa.

Un bon lloc són les cales que han format els barrancs que baixen, entre els pinars, de la serra d’Irta. Com que el nivell de l’aigua ha pujat després de l’última glaciació, les ribes dels barrancs entren dins la mar i formen ports naturals a redós de les onades. La natura no és estable, ja ho sabem, i té els seus ritmes, naturals o artificials. Quan la maror no és molt forta, l’aigua a la cala es calma i els corrents somorts et deixen bussejar amb tranquil·litat. L’espectacle de la zona demersal pot arribar a ser increïble. Moles de salpes et passen per davant sense immutar-se per la teua presència. Les vidriades i els sargs (n’hi ha de grossos) miren de reüll i s’amaguen darrere les roques. Donzelles, esparrallons, serrans, tords van menjant per la superfície de les roques. Oblades i castanyoletes es mouen prop de la paret de roques. Al fons de cudols i clapes d’arena, molls i mabres pasturen. No cal entrar massa fondo, prop de la vora les algues, els eriçons i els crancs colonitzen les roques. La cala, un dia plàcid de sol, és una mescla d’arcàdia marina i paradís hippie. O quasi, perquè, per dissort,  hi ha plàstics. Es veuen plàstics enganxats al fons, surant i movent-se amb les onades. No arriba a ser una sopa de plàstic com les que han aparegut en els vòrtexs dels corrents oceànics. Però hi ha plàstics. Depèn del dia, se n’acumulen més o menys. Que la cala siga un lloc arrecerat ho afavoreix. I és una llàstima.

Als xiquets els agrada endinsar-se a les coves que la mar ha excavat en les roques. Les coves no tenen accés per terra i, si vols ficar-t’hi, has d’entrar des de la mar. Hi ha de tan amples que formen una platja interior de cudols on es pot caminar ajupit i tot. Dins la cova, fora de l’aigua, la sensació és estranya: els sorolls de la mar, la remor de la grava al ritme de les onades i les nostres veus ressonen d’una manera màgica. Un dia, després d’haver passat una estona dins, en submergir-nos per tornar a eixir-ne, vam veure prop de la vora tres llobarros que, com solen fer, hi havien entrat buscant les aigües més calmes i poc fondes de les coves. Però no fugien, ens miraven de fit a fit en formació, l’un al costat de l’altre. Durant un instant, que no sé el que degué durar, vam estar observant-nos mútuament humans i animals a uns pams de distància. Una contemplació immòbil, lenta i ingràvida. Vés a saber per què, el cas és que em va vindre al cap, com un llamp, la història del viatge de Gulliver al país dels cavalls (els houyhnhnms). Els animals intel·ligents i assenyats mostrant el camí als destorbats humans. Quan vam eixir de l’aigua, llevant-nos algun tros de plàstic enganxat, vaig contar als xiquets qui era Gulliver, els seus viatges a llocs fantàstics i tot això, i que a València podien anar a veure’l.

Temps de lectura: 4 minuts

7+

També ha agradat a:

  • avatar
  • avatar
  • avatar

També podria agradar-li Més de l'autor

5 Comentaris

  1. Susanna Ligero diu

    Molt d’acord amb la Shaudin! Un estil meravellós i un tema que quasi fa mal: fins quan sobreviuran les platges a la nostra porqueria?

  2. Germà Garcia Belmonte diu

    Gràcies Shaudin i Susanna. Em faig content de sentir que us ha agradat. El plàstic és un problema mundial, d’una dimensió impressionant. Només el reciclatge és prou per solucionar-lo?

    1. Shaudin Melgar-Foraster diu

      Bona nit, Germà,
      No crec que el reciclatge sigui prou. Val més reciclar que no fer-ho, evidentment, però cal usar menys plàstic i, tot i això, no sé si seria suficient. Es necessiten mesures molt dràstiques o ho pagarem car.

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close