fbpx
La revista més vital

LA COVID19, ELS INFANTS I L’IMPACTE PSICOLÒGIC

El darrer 14 de març, el govern espanyol imposava un estat d’alarma que per a molts era dels més durs i exigents arreu d’Europa, especialment pel que fa als infants. Malgrat que els gossos podien gaudir de les seues passejades diàries i repetides o als adults els estava permés fer aquelles eixides mínimes a la compra o a la farmàcia, els nostres xiquets no pogueren eixir als carrers fins al dia 26 d’abril. I començaren a poder fer-ho durant una hora al dia, ben a prop de casa, acompanyats d’un sol adult i sense posar els peus a cap parc infantil o molt menys, interrelacionar-se amb altres xiquets. El 4 de maig algunes zones passaren a la Fase 1, i aquests dies acabarà per fer-ho tot l’Estat, la qual cosa ens atorga una major sensació de llibertat i ens permet el moviment dintre dels límits provincials. Però la prudència ens porta a molts a romandre encara tancats, a evitar al màxim el contacte amb familiars, amics i coneguts. Tot açò ha tingut un impacte de conseqüències imprevisibles en milions de xiquets i també milions d’adolescents que es troben en ple procés de construcció de la seua personalitat. El confinament durant nou llargues setmanes, sovint en pisos i apartaments d’uns pocs metres quadrats tindrà un peatge psicològic que potser pocs s’han aturat a valorar.

Un estudi de la Universitat Miguel Hernández a Elx, ha examinat l’impacte del confinament en un grapat de xiquets residents a Espanya i a Itàlia. L’estudi, efectuat a 431 pares espanyols, conclou que al voltant del 90 per cent han observat substancials canvis emocionals i de comportament entre els seus fills, incloent-hi dificultats per concentrar-se, irritabilitat i inclús el desenvolupament de l’ansietat. Un exemple ben palés l’hem viscut a la mateixa València, tercera ciutat de l’estat, on inclús s’han observat moviments d’helicòpters algunes nits, afectant la ja de ‘per-se’ complexa qualitat de la son de tota la família durant aquestes setmanes. Alguns pares inclús han observat seqüeles més considerables i una mare assenyalava haver advertit en la seua filla de 7 anys, tremolor als ulls, dolors d’estómac, insomni i alteracions nervioses generals. Optimista, com hem estat tants, amb la nova realitat que suposava la possibilitat d’eixir al carrer, la mateixa mare imaginava que la nena s’hi sentiria d’allò més alleujada en abandonar el pis després de setmanes i estirar les cames. Res més allunyat de la realitat: els nervis de la xiqueta i la por a ser requerida per la policia, han accentuat les seues pors i la seua ansietat, alhora que ha perdut qualsevol interés per tornar a eixir al carrer. És ben possible que molts dels que lligen aquestes línies hagen passat per situacions semblants. Jo les he experimentades també a casa meua: una nebodeta de 5 anys a Godella que pregunta a cada dia per què no ix al carrer; o que repeteix incessantment que no vol tornar a casa quan s’acaba l’exigu torn de l’hora de passeig; uns bessons adolescents als qui féiem classe on-line i que semblaven un pèl tristos, resignats i amb el son trastocat; o una filla adolescent acabada de tornar dels Estats Units, i que amb la por i la malfiança arrelades al cos, s’ho pensa moltíssim abans d’eixir al carrer mentre ahir plorava desconsoladament a la cerimònia de final de curs també cibernauta del seu college americà.

Com déiem adés, potser ningú des de les altes instàncies o des de la mateixa societat civil, ha pres encara consciència plena de les conseqüències. O si hi haurà conseqüències serioses en el llarg termini per a la salut mental i el desenvolupament psicològic normal de les generacions de xiquets i adolescents que han hagut de passar per una vivència inusual (susceptible de desembocar en traumes i malalties) i que possiblement no han tingut encara temps d’aprendre a fer ús d’algunes de les eines que els adults fem gastar per superar el dolor, la malenconia, la mort i les catàstrofes. I com poder posar remei des de ja els pares o tutors davant un trauma que inexorablement cadascú viu de manera subjectiva perquè els nostres menuts tiren endavant el menys afectats possibles? Sens dubte experts i psicòlegs de les organitzacions més diverses hi coincideixen amb dos aspectes essencials: no cal ser cap expert en el comportament humà per adonar-se que els infants tendeixen a fixar-se en el mateix comportament dels seus progenitors. Llavors, la manera com els pares tracten la pandèmia i en parlen sobre ella, esdevé cabdal a ulls d’uns menuts que la interioritzaran d’una manera o d’una altra. El llenguatge i el to emprat pels progenitors els pot conduir a la calma, a la confiança en què tot anirà bé i la tranquil·litat en compte d’abocar-los al neguit, l’excitació o l’ansietat; esdevenint per tant cabdal el rol a jugar per banda dels qui se n’ocupen d’ells durant aquestes setmanes crítiques.

Una altra tasca cabdal dels progenitors ha de ser la de perseverar en les eixides a l’exterior, òbviament amb les precaucions i les mesures adients amb les quals gradualment ens esbomben les autoritats sanitàries als mitjans. Passades les setmanes de major severitat, cal tindre clar que malgrat l’evident necessitat de mantindre el distanciament social necessari, els xiquets es beneficiaran d’eixir al carrer cada dia. Per als experts de l’ONG Save the Children, les persones que fan més vida a l’exterior desenvolupen una menor activitat en les zones del cervell on es concentren els pensaments i les emocions negatives; una raó de suficient pes per a pensar que durant el tancament forçat molts (i no només els més menuts de la família), hem caigut en els pensaments negatius, la frustració o inclús la depressió. L’esmentat estudi de la Universitat Miguel Hernández, assenyala que els infants italians han tingut una millor evolució que els espanyols, vist que les condicions del confinament han estat una mica diferents; i durant les setmanes recents en les quals s’ha dut a termini l’estudi els xiquets italians podien ja eixir a fer un tomb pels voltants de casa, mentre els espanyols havien de romandre a tota hora confinats. Al remat, eixir al carrer a estirar les cames i prendre l’aire trenca amb la rutina de les inacabables hores a casa i millora substancialment l’estat de benestar dels xiquets. Sens dubte han estat setmanes duríssimes per tothom i confinament ha estat l’única eina de la qual han disposat els governs per tractar de blocar la pandèmia, però caldrà insistir a vigilar els nostres menuts i alhora que es van eixamplant els horaris i les distàncies, haurem de tindre en compte que s’acosta l’estiu i que ells, més que ningú, necessitaran dels espais oberts, del contacte amb la natura, de fer un tomb amb la bicicleta o si és possible, i mantenint la distància de seguretat, reprendre el contacte amb els veïns i amics del barri on no fa tant jugaven a la pilota. Com més abundant siga el temps d’esbarjo passat fora de les parets de casa, més improbable serà desenvolupar traumes, pors i obsessions. Tinguem-ho ben present.

Temps de lectura: 6 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close