El soroll de la cisterna del vàter coincideix amb un redoblament de timbals. L’home s’apuja els pantalons i somriu per la sincronia. Ha esperat el moment propici per amollar l’aigua i fer que el brogit es barregi amb el so orquestral, com si fos un instrument més. Amb els auriculars encara embotits s’acaba de preparar. Escura la tassa de l’esmorzar i fa el llit. Després, enfila el passadís i, abans de sortir, agafa un manyoc de claus que pengen d’un ganxo. En tancar, les dues girades de clau s’acoblen perfectament als acords finals de l’obra. La coincidència li arrenca un nou somriure. Mentre puja a l’ascensor, fa un cabdell amb el fil dels auriculars i els guarda en una butxaca. Per un moment, l’escena es queda sense fons musical.
Al cotxe, sincronitza l’aparell reproductor amb el mòbil. La música s’escampa per l’habitacle i s’escola al mateix temps per les finestres obertes. Alguns transeünts giren el cap, estranyats de no escoltar l’habitual txumba-txumba juvenil. Travessa la ciutat indiferent, fent sortir el colze per la finestra. Experimenta una felicitat relativa. De tant en tant, tamborineja amb els dits sobre el volant. En els semàfors incrementa el volum i juga a observar la reacció de la gent. Un noi amb rastes se’l mira descarat i fa girar el dit índex contra la templa. Somriu. Però un núvol de pesantor enterboleix el moment quan recorda el motiu del seu viatge.
A través de suburbis i polígons industrials va deixant la ciutat enrere. La conducció és cada cop més fluida. Tanca les dues finestres. Sense el soroll exterior la música adquireix un nou estatus, es fa més present. La banda sonora de la meva vida està feta de música clàssica, pensa. Agafat al volant, invoca al deu de les grans i petites coses. Petites perquè pertanyen a un passat en miniatura, grans perquè el filtre del temps les ha encastat en la memòria com paparres.
Tot va començar amb unes cassets que a casa sonaven tothora. Obsequi d’una entitat bancària, la col·lecció —Obras universales de la música clásica— constava d’un grapat de cintes amb els hits més importants de la història de la música. A la portada duien l’efígie del compositor estampada i el nom de l’obra envoltat per una sanefa groga. Ella les escoltava un cop darrere d’un altre i, quan acabava una cara amb el típic espetec, s’afanyava a canviar-la deixant allò que estigués fent, com si aquelles músiques fossin un element essencial per sobreviure en el seu medi. De tant escoltar-les, es van anar convertint en la sintonia de les seves vides, en el fil musical de la seva quotidianitat.
La proximitat d’una rotonda l’obliga a reduir la velocitat. Acciona l’intermitent. Per uns segons el tic-tac coincideix amb el ritme de la música que acompanya les seves cabòries, però no se n’adona. La memòria és més poderosa que qualsevol simfonia. Una escena llunyana aflora amb total nitidesa.
Ella s’eixuga les mans al davantal. Obre la porta del carrer. A fora hi ha un home. Carrega una bossa d’esport. No és pas un estrany. Cada mes reben la mateixa visita. És el representant d’una revista de llibres. Ell, des de la rereguarda, observa el lliurament de la comanda, dos exemplars gruixuts de tapa dura embolicats amb film transparent. L’agent s’acomiada i ella, com sempre, li deixa treure el precinte al paquet. Arrenca el plàstic, nerviós. Li encanta el ritual. Ella li esbulla els cabells i amolla, Para compte, no siguis tabalot! Malgrat la distància en el temps, pot sentir l’olor dolça del paper. Un embolcall de música clàssica completa l’escena. Els sons provenen d’un petit radiocasset que descansa sobre el pedrís de la cuina.
Condueix maquinalment. El viatge transcorre a través de l’asfalt però també de la memòria. Els quilòmetres, barrejats amb la música, li evoquen capítols viscuts fa un fum d’anys. Quan portava pantalons curts i samarretes amb personatges de dibuixos animats. Quan duia els genolls pelats i el cabell tallat en forma de bací.
Un lànguid adagio omple el vehicle amb el so vellutat de les cordes. El seu caràcter nostàlgic l’ajuda a regurgitar imatges, moments concrets. Un nou episodi traspua fonent-se amb un apassionat solo de violoncel. El transporta a una escola amb pati de ciment punxegut. Amb un mossèn de llarga sotana, anacrònica, que cura les ferides amb saliva i un copet al bescoll, Au vés, corre que no ha sigut res! I un mestre coix que té accent del sud i fuma amb pipa. Alguns, amb malícia, l’anomenen Enganya-rajoles però, tot i el seu caràcter, més aviat aspre, tothom se l’estima.
Acaben les classes. Enfila el camí de casa. Es fa pas entre un mar de canalla amb les carteres esquellejant a les mans, àvid del berenar que l’espera. Quan arriba, el so de la cortina de canuts es barreja amb l’omnipresent banda sonora. Ella taral·leja la tonada. El rep amb un bes de ventosa, sonor. Li col·loca la clenxa al seu lloc i li mana rentar-se les mans a la pica. A la taula l’esperat refrigeri, una presa de xocolata amb pa i oli. Després fa els deures i ella prepara el sopar. Uns cops somorts a la catifa de l’entrada anuncien l’arribada del pare. L’espolsada de sabates va al compàs de la música. L’home reparteix dos besos protocol·laris, cansats. A fora el dia s’apaga. A dintre, el radiocasset expulsa els últims acords de la jornada. Es queda mut fins l’endemà.
Ja falta poc per arribar. Com sempre, la visita el desassossega. Ha estat recopilant vivències durant el viatge només per omplir el silenci que tant li pesa cada volta que la va a veure. Per preguntar-li, Te’n recordes?, sabent que no hi haurà rèplica. Com si la pregunta, acompanyada d’una carícia maldestra, hagués d’alliberar-la de la letargia, desenganxar la seva mirada del punt infinit que la té segrestada.
A l’aparell sona una música melangiosa. La melodia flueix com si fos un encanteri. Com en una cursa de relleus es passeja per les diferents seccions de l’orquestra que la bressolen delicadament, proporcionant-li a cada torn un nou vestit tímbric, un poder hipnòtic captivador que el trasllada a un remot dia d’estiu.
És Festa Major. Tots dos seuen a la fresca, cap al tardet. Ella en una cadira de sarga, ell directament al brancal. Ella llegeix un dels totxos que adquireix per catàleg. Ell juga amb un nino de plàstic, reproducció en miniatura de l’heroi d’una saga galàctica. A través de la porta del carrer es filtren els sons d’una simfonia. Altres portals acullen dones que fan safareig. L’estretor del carrer permet el transvasament de converses. Les xafarderies van d’un costat a l’altre. Ella, atabalada per la xerrameca veïnal, canvia la lectura pel ganxet. La monotonia de la labor li permet simular interès amb cabotades mecàniques o remugant monosíl·labs. Ell fa fer tombarelles impossibles a la joguina mentre escolta encuriosit —Xica, saps què li va passar l’altre dia a la Rosita?— tota mena de tafaneries vilatanes.
De sobte, s’escolta una remor llunyana que primer es confon amb la música que surt de la casa, però a mesura que creix de volum ningú té cap dubte, puja la banda fent cercavila. Les veïnes desenganxen els culs de les cadires i s’aproximen en processó fins al cantó, per veure-la passar. Has vist el nou mestre, Figènia?, diu una apressant el pas. Sí, és d’allò més fadrí, respon l’altra amb la pitrera saltironant. Ell també s’afanya, no es vol perdre l’espectacle. Sempre experimenta una emoció especial quan veu la banda amb els seus uniformes blaus i les seves gorres de plat. Per a ell, representa la versió terrenal de la música que expel·leix perpètuament el radiocasset de casa.
Primer apareix l’abanderat i, de mica en mica, la resta de músics. Desfilen amb elegància, inspirats pel refinament del director que saluda als veïns fent un lleu moviment de cap mentre s’agafa amb dos dits la visera. Però a ell li pica l’ullet, amb complicitat, com si pogués notar en els seus ulls la il·lusió que li desperta el conjunt musical. Potser l’any que ve ja et podrem apuntar a solfa. Què et sembla?, diu ella des de darrere, recolzant-li les mans a l’espatlla.
Els darrers quilòmetres del trajecte el transporten a la rebotiga de la societat musical del poble. Seu al voltant d’un piano tronat, al costat d’altres marrecs. Mouen els braços com si espantessin mosques i canten amb diferents graus de desafinació, al so dels acords que arrenca el mestre a l’instrument. És un home rabassut i de mans boterudes. Un caliquenyo li penja dels llavis, desafiant la llei de la gravetat. A l’altre costat de la paret, mentre les criatures solfegen entre caixes de refresc, s’escolten esmorteïts els renecs dels parroquians fent l’enèsima manilla i els cops de les fitxes de dòmino picant sobre les taules de fòrmica.
És el darrer dia del curs i tothom està content, llevat d’ell que sembla sorrut. Aquests mesos només li han servit per descobrir que, tot i l’amor per la música que ella li ha inoculat, no disposa de les aptituds necessàries per aprendre el seu llenguatge. Per això, finalment s’ha hagut de rendir.
Arriba a casa, capcot. Encara que era una mort anunciada, està dolgut pel fracàs. Trist perquè creu que l’ha decebuda. Però, en lloc de reprendre’l, ella aprofita l’ocasió per extreure’n una lliçó. No passa res si no l’estudies, però fes que la música sempre t’acompanyi. La vida és millor si té banda sonora, mormola mentre li torca una llàgrima amb el davantal.
El viatge finalitza amb una nova coincidència rítmica. Sense adonar-se fa que el soroll del fre de mà i el del cinturó de seguretat coincideixin amb el xim-pum que clausura l’obertura que estava sonant. Es queda immòbil durant uns segons. Per primer cop en tot el viatge el silenci es perllonga més enllà de les pauses entre peça i peça. Apaga el motor i surt del vehicle. Obre el maleter i agafa una bossa de paper. Amb el paquet penjant d’una mà enfila l’avinguda arbrada que du a l’edifici —planta rectangular, escalinata i dos pisos de finestres quadriculades.
A recepció una dona amb bata blanca el saluda, cordial. Les peregrinacions mensuals fan que tingui accés sense donar explicacions. Pel passadís encara es creua amb un parell d’infermeres més que el saluden. A mà dreta, després d’unes quantes portes, s’atura davant del número vuit. La porta està entreoberta. L’empeny suaument. Fa un pas endavant. El rep una bafarada d’olor rància i medicaments. L’estança és senzilla, asèptica. Un llit, una tauleta de nit i una calaixera són l’únic mobiliari. Sobre el capçal del llit penja un quadre amb gira-sols. Més enllà, d’esquena, emmarcada per la llum del matí, hi ha una dona asseguda en una cadira de rodes. Cabells platejats, flàccids. Ell s’hi apropa i gira la cadira amb delicadesa. La dona se’l mira un instant, indiferent, amb la mirada buida. No fa cap moviment, sembla atrapada en un hieratisme perpetu. Ell s’acotxa un moment, per estar a la seva alçada. Li agafa un ble de cabells solts i els hi posa darrere l’orella. Una glopada de tendresa antiga li puja fins a la gargamella. S’asseu a l’espona del llit. Es queda mirant la dona, en silenci. En sec, T’he portat un regal, diu mentre agafa el paquet que descansa als peus del llit, Segur que t’agradarà. Treu una andròmina vella de la bossa. Per un instant sembla que la visió de l’antic radiocasset provoca en la dona un ínfim espasme en la comissura dels llavis. Ell somriu i li acarona els cabells. S’aixeca. S’apropa fins a la calaixera. Deixa l’aparell a sobre i l’endolla. De la bossa encara extreu alguna cosa més. Un parell de les cintes que escoltaven plegats. N’introdueix una al reproductor i amb el dit índex acciona el play. Una música dolça i diàfana flueix omplint tots els racons de la cambra. Torna al costat d’ella. Li agafa una mà i amb el dit gros de la seva li fa carícies, li dibuixa la melodia mentre va sonant. Com si a través de la pell pogués injectar-li les notes. Retornar-li cadascun dels sons que li va regalar.
Temps de lectura: 11 minuts
