Editorial Llibres del Delicte
199 pàgines
Esperança Camps ens adverteix que per escriure aquesta novel·la primer va haver de buidar-se. La novel·la és un compromís amb la literatura, un compromís amb la incomoditat, diu l’autora al pròleg. I aquest exercici es trasllada directament al paper, perquè no hi ha cap interferència personal. Conviure amb la maldat, ser-ne conscient i seguir vivint és el càstig de l’errant. Hi ha qui n’està fart, qui no troba el sentit de viure en un món contaminat de corrupció política i social. Hi ha qui no resisteix tanta ignomínia i no té forces per afrontar una realitat sòrdida, miserable. La draga és plena d’intertextualitats, de diàlegs entre estils de grans mestres, pinzellades de grans obres i fins i tot d’internes, que només amb una onomatopeia, arrenquen un somriure al lector: “oi”?
La mestria amb què l’autora aplica el zoom en la mirada del narrador crea una inestabilitat elevada a l’angoixa de l’acció, al patiment del personatge. Zzzzzz: s’apropa i s’allunya fins a on li convingui, fins i tot pot evaporar-se i deixar el lector nu davant el protagonista que l’observa mig d’esquena i, quan s’ha assegurat que n’és al cas, li mostra l’acte final d’aquesta magna obra. El narrador? Potser només es tractava de l’apuntador. Un punt en suspens com una de les frases de l’autora, deixada anar, i que sura sobre tots nosaltres sense trobar una resposta amb què acabar.
Tots els elements que conformen La draga estan conjugats amb una genialitat majúscula, és una inspiració constant de retroalimentació i un exercici extraordinari de metanarració. Sentirem parlar molt d’aquesta novel·la.
Temps de lectura: 1 minuts