Anàrem Pere i jo d’excursió amb bicicleta, eixírem d’un vall camí de la muntanya. Després de pujar uns quilòmetres, rodejats primer de tarongers i després de oliveres, canvis de paisatge que anaven acompanyats d’una orografia menys plana. Arribàrem a un indret esquerp on els pins eren pinyoners, no com els que havíem vist.
En aplegar, s’assabentàrem que hi havia més gent en vore uns cotxes aparcats en un replà de la pista. Pujàrem un tros molt escarpat, i trobàrem la font, on hi havia un home major amb un carret ple de marraixes, dos xiquets i dos xiques d’una edat molt semblant a la nostra.
—Em diuen Manel i a ell Pere, podem beure? Ja portem dos hores pedalejant i tenim set.
Ens va respondre l’home major, apartant les botelles que havia en el brollador, va presentar-se ell: Faustí, les seues filles Dolors i Maria, els xiquets eren els seus néts. Ens contà que tenia una caseta prop d’allí i, molt orgullós, ens ensenyà el carret per apujar i baixar les garrafes, que deia havia inventat ell.
Llavors van aplegar tres senderistes, també saludaren i tragueren l’esmorzar de la motxilla. Començàrem a conversar. El major dels senderistes, un home calb i ben conservat, ens va dir:
—Estem buscant una drecera per on van també ciclistes, i que permet estalviar-se un tros de camí per arribar al cim.
Dolors ens va dir:
—Conec eixe camí, que passa per una casa abandonada.
L’home major ens va advertir:
—No entreu en ella, és perillós, les bigues han cedit i vos pot caure part del sostre. A més a més, no entreu a poqueta nit, hi ha fantasmes dels que han viscut allí, que es presenten als visitants en la forma que més temen.
Dolors continuà:
—Jo, quan era xicoteta, allí vaig vore una llum flotant, enmig de la penombra, que travessà una finestra de bat a bat. Me’n vaig anar espantada.
—Això són contes de vells —va dir Pere.
Després d’alguna broma sobre el tema, continuàrem el camí buscant la drecera, i finalment la trobàrem. Encara que hi havia molta brossa, es podia seguir pels dos un darrere l’altre. Després d’una estona, trobàrem la casa. L’indret estava prou amagat pels arbres i la vegetació, la muntanya li donava ombra, tot el lloc era un joc de foscors i raigs de sol. El casalici estava en una vora del replà, a l’altre costat havia un gran pou amb corriola i canals per conduir l’aigua, al front després d’una bardissa es veien unes vistes de tot la vall. Decidírem que al tornar a hora baixa, la llum donaria a tot allò un aspecte diferent i malenconiós.
Passàrem el dia anant de cim a cim i, quan tornàvem, passàrem per la casa on ens trobarem als caminants.
—Hola, bona vesprada, haveu arribat lluny? —ens preguntà el més jove.
—Sí, hem fet prou quilòmetres.
—Serà certa la història de fantasmes —va dir en pla, reflexiu, el major d’ells.
—Va, jo vaig a entrar —digué Pere.
Quan va entrar, va vore enderrocs, deixalles de tota mena: trossos de joguets, de cadires, taules, rajoles i una porta trencada en terra. En alçar el ulls, s’adonà que havia una pintada marró “i si…”, va llegir en veu alta.
En eixe moment, sense saber per què, Pere comença a respirar com si li faltarà l’alé, reflexions, records i pensaments, es formaven al seu cap sense poder aturar-los: aquesta casa és com la meua vida, trencada i abandonada en mig d’un atall, com els que havia pres sense saber on portaven: he mentit a la meua dona, no he acomplit amb cap de les clàusules del conveni de separació, tinc un gran deute amb els meus fills i la meua ex dona. Un fet del passat es va fer present, aclaparant-me encara més, arribava a casa borratxo, la meua dona farta en deia vull separar-me. Per resposta, li vaig donar de punyades i puntades, fins i tot quan va caure a terra.
Estamordit pel que estava patint, donava tombs i manotades, com si estiguera enlluernat per alguna cosa. Sense fixar-me on trepitjava, vaig xafar un tros de fusta on hi havia uns claus que em van travessar els peus.
El dolor físic em va traure del trànsit, vaig eixir d’allí coixejant i recolzant-me en les parets, fins que m’ajudaren al sentir els meus crits d’esglai.
Ja fora, em digueren que em portarien al poble per curar-me.
Em preguntaren què ha passat, si havia vist els fantasmes.
Ell els va dir:
—Ha sigut l’encanteri, que ha mogut tots els actes que han format l’infern que no puc oblidar.
Temps de lectura: 4 minuts
