El soroll estrident que feia l’ambulància la va fer córrer cap a la vorera. La nena estava despistada mirant un escarabat amb les potes enlaire que intentava incorporar-se fins que aquella sirena incansable la va fer apartar d’allà amb rapidesa. Li va fer ràbia, per l’ensurt i per no poder saber com acabava el periple de l’insecte. Tot i que ben aviat va tenir un altre reclam.
Es tractava d’un full de paper blanc amb una foto impresa. S’hi veia una nena, amb els cabells rossos i rinxolats, amb els ulls verd poma i amb un somriure simpàtic que mostrava la falta de les dues dents de baix. Hi deia el seu nom, Martina, i que just aquell dia celebrava el seu aniversari. A sota del número 5, que eren els anys que feia, hi havia una fletxa que portava al lloc de la festa.
La nena, encuriosida, s’hi va acostar. A casa no li havien fet mai res especial per a aquelles ocasions, a banda de cantar-li la cançó típica i de comprar-li un pastís petit. Sempre ho havia trobat una mica ensopit, però els seus pares li repetien que l’important era estar junts i no pas els regals en abundància i caríssims i les parafernàlies que comportaven aquesta mena de rituals. Però llavors, dreta allà al davant, els va maleir. Els globus enormes, les serpentines de colors, els paperets, els barrets punxeguts, les trompetes, les garlandes, els plats, els gots i els tovallons del personatge de moda del moment, els entrepans, les magdalenes, les racions de tres tipus de xocolata, les patates ondulades, les olives farcides, les begudes amb gas, les targetes amb el nom de cada una de les persones convidades, la música de fons i la muntanya de llaminadures.
A cada fitada, la nena tenia una punxada a l’estómac. De ràbia, d’enveja, o de les dues coses a la vegada. Va marxar cap a casa amb el cap cot. Pensant que hi havia gent que tenia més sort que ella. Ignorant que la Martina era qui anava dins d’aquella ambulància summament estrident. Ella també s’havia quedat sense festa d’aniversari.
Temps de lectura: 1 minuts
