“Les tardes de costura amb la tieta monja són tedioses. I més si, com avui, es dediquen al brodat de tambor, on tot està previst i pautat. L’activitat es redueix a un seguit d’enfilades, l’una darrere l’altra, regulars i atapeïdes, sense perdre de vista els límits dels pètals, de les fulles, de la tija d’un conjunt floral que omple les cantonades i el centre del que seran unes estovalles, fins que el fil dóna el volum necessari als objectes dibuixats. Brodar blanc sobre blanc, la més fina de les labors, és un afer mecànic i rutinari, monòton, que requereix destresa i pràctica més que no pas geni o inventiva, però que, a la mínima distracció pot acabar en desastre. La suor de les mans pot engroguir bocins de fil i llavors el brodat adquirirà aquell aspecte desastrat que tenen les labors llordes.” (p. 73)
Aquesta novel·la de caire històric, però també romàntic, comença el 1992 quan una dona, en la seua agonia final, de vellesa, vol explicar-li un secret terrible a la seua filla adoptiva. I de seguida l’acció es trasllada a l’any 1945, i apareixen el jove Gabriel, enrolat amb els maquis, tots ells soldats que han passat per diverses guerres, camps de concentració… i una adolescent de 17 anys de bona família, innocent i enamoradissa, instruïda i vigilada per una tia monja, que, contra el que seria raonable, entren en contacte.
L’autora conrea el gènere amb cert domini, coneixement dels fets històrics i detall en les descripcions. Fa una narrativa clàssica, sense sorpreses ni efectes llampants. I, malgrat que darrerament les històries ambientades en la postguerra espanyola des de la perspectiva antifranquista són molt presents a la literatura espanyola i catalana actual, i tenen bona recepció, sembla, se’m representa una època tan detestable i extremadament dura per a la majoria de la població i molt especialment per a les dones, que aquestes obres, en general, em resulten poc atractives, i no em veig amb cor de recomanar-les.
Temps de lectura: 1 minuts
