Quan la filla petita de la Lluïsa va arribar al pati de la residència per fer-li companyia durant la resta de la tarda de diumenge, en Ramon no se’n va poder estar i va començar a relatar-li, com si ho vomités, el que havia passat feia poca estona, just a l’hora de berenar, amb la seva mare:
—Ai quan he vist que li donaven un got de llet amb galetes… És que eren senceres, ben senceres, sense triturar, sense ser ni una mica esmicolades! Ja l’he dit a aquella noia que allò no podia ser, que ella ho havia de menjar tot com un puré, que hi havia el perill que s’escanyés. De veritat que cada vegada que hi penso em venen unes ganes de…
I va ser incapaç d’acabar la frase. Perquè ja tenia els ulls plens de llàgrimes i la veu trencada.
En Ramon ja feia uns quants anys que vivia en aquella residència. En coneixia tots els pacients. Tant els més veterans com aquells que, com la Lluïsa, eren més novells. Sense saber ben bé per què, els dos s’havien agafat una estima especial. Potser va ser la font del pati interior que va propiciar que l’un, xerraire, tossut i amb un temperament fort, i l’altra, de poques paraules però de somriures perennes, tranquil·la i pacient, es fessin gairebé inseparables. L’aigua brollava sense parar. Transparent. Cristal·lina. Sovint havien tingut temptacions d’atansar-s’hi i de beure’n un glop. Ben fresca. Llàstima que no tenien prou mobilitat per fer el gest. Llàstima que tothom els havia repetit que si tenien set ho fessin saber i ja els portarien alguna cosa per calmar-la. Llàstima que hi havia un rètol ben gros que indicava que no era potable.
Tot i no poder-la tastar, s’havien acostumat a tenir la companyia de l’aigua. De soroll de fons en els seus records fets conversa, en les seves queixes, en les seves alegries, en les seves prediccions, en els seus desitjos i també en els seus llargs silencis. Llavors és quan més apreciaven la seva presència. Era un raig poc potent que, quan descendia, es trobava amb una primera base de pedra i, posteriorment, amb una segona base, també de pedra però d’una mida més grossa. Tant l’un com l’altra n’estaven convençuts i n’havien parlat infinitat de vegades: aquella aigua feia un circuit, era sempre la mateixa, la que veien aflorar era la que poca estona abans havien vist que desapareixia. I això passava una jornada rere una altra. Igual com avançava el seu dia a dia: a pas tranquil, sense gaires canvis, amb una monotonia entre agradable i tediosa. A hores d’ara ja no podien esperar grans explosions de vida. N’hi havia de petites —les quals, quan arribaven, només feien que aportar espants i sorpreses poc agradables— i, sense dir-s’ho però sense deixar-ho de tenir en ment, tots ells esperaven la grossa, la final, la definitiva.
L’endemà al matí, quan la residència ja tenia el seu personal habitual, la filla petita de la Lluïsa va anar a parlar amb la infermera de referència de la planta on vivia la seva mare. Aquella dona prima i baixeta, amb els cabells curts i negres, i la pell ben pigada va fer servir les paraules de protocol però també les que li sortien de dins del cor per disculpar-se davant l’error —no volgut però que havia tingut lloc— de la seva companya inexperta.
—T’asseguro que un descuit com aquest no tornarà a passar. Mai més.
—Així ho espero: li podria comportar la mort.
—Anirem amb mil ulls, i a banda de deixar-ho tot per escrit com fins ara ho indicarem verbalment en fer el canvi de torn.
—Sort que en Ramon ho va veure i li va dir que ni pensaments de fer-li menjar galetes senceres.
—Aquest matí m’ha fet molts crits quan m’ha vist.
—Ell?
—Sí, sent una adoració total per a la teva mare.
La filla petita de la Lluïsa ho sabia. I els va observar des d’una de les finestres del pis de dalt que donava al pati interior i els va veure asseguts a les seves cadires de rodes respectives al costat de la font, que rajava amb poca força però sense cap treva. De tant en tant es miraven i semblava que s’estiguessin intercanviant algunes paraules. En Ramon aprofitava cada vegada que la Lluïsa girava el cap a una altra banda per treure’s una galeta que tenia a la butxaca dels pantalons i fer-hi una mossegada. Petita i ràpida. Que no es notés gaire que tenia alguna cosa a la boca. Que no se sentís el cruiximent de les dents que mastegaven. Que l’aroma dolça s’escampés ben aviat entre l’aire.
Aquella aigua fins llavors era l’única que sabia el secret d’en Ramon. Ell que sempre havia fet creure que, de galetes, no en menjava, que no se li posaven bé, que tampoc li agradaven gaire. I tot perquè ella, llaminera de mena, no es queixés del berenar que li donaven, que era el que realment li feia bé, el que permetia que tot seguís rutllant. “Tranquil, Ramon, que ni jo ni l’aigua que us fa companyia a la meva mare i a tu cada tarda direm absolutament res.” I mentre la filla petita de la Lluïsa pensava això se li va dibuixar un gran somriure de satisfacció. La mateixa que tenia el colom que s’acaba d’aturar a la font per refrescar-se el bec.
Temps de lectura: 4 minuts
