fbpx
La revista més vital

La força de la Natura

Mare, mira allò que hi ha a la platja!
Veus, ja t’ho deia que els de foc són millors que els d’aigua.

Dimecres quinze de juliol de 2020. Platja de la Gola de Ter, Torroella de Montgrí, Costa Brava. Primer dia després del confinament de la Covid-19. Una mare cansada i un fill de nou anys passegen entremig de canyes, troncs erosionats i un batibull de restes de plàstic que el Ter ha estat arraconant durant mesos.

La lluita encarnada entre els dos éssers feia dies que durava. Ells havien estat els escollits per decidir l’hegemonia de la millor raça. Un torrent d’aigües desenfrenat els arrossegava de riba a riba, xocant amb el brancatge que baixava encara a més velocitat. Era un combat atàvic, desitjat i alhora temut. S’havien entrenat des de l’inici de la creació per aquell embat definitiu. Aigua contra foc. Dues essències elementals de la natura.

Immersos en la tempesta, veien de cua d’ull els caiguts d’altres lluites fratricides, tanmateix res no els podia distreure, qualsevol error seria letal. Amb la força de les potes i la cua de fuet d’un i la fortalesa de la cuirassa de l’altre, la lluita cos a cos era un tour de force d’immens desgast pels eterns contrincants. Dies i pobles s’anaren succeint en una paral·laxi del combat, les comarques gironines com a teló de fons. Les criatures ja no distingien el pas del temps, si és que alguna vegada ho havien fet. D’antuvi hom diria que el medi aquàtic afavoria més a la naturalesa del contrincant amb closca, però durant els breus períodes d’embarrancament a la llera del riu embogit es restituïa l’equilibri de la flama.

Els poders sobrenaturals que s’infonien amb grans declamacions els dotaven d’una èpica i d’una transcendència abismal. Els espetecs i espurnejos s’alternaven ara i adés. Els cossos, cada vegada més ferits, panteixaven i s’estremien.

I per fi tot s’acabà.

Mare, ens el podem quedar?
Està fet un desastre, de què en vols fer? Qui sap el temps que fa que és aquí. Si està ben descolorit. A dins hi queda ben poca cosa.
Són els meus cromos preferits, en Blastoise, d’aigua i en Charizard, de foc.
Tu mateix, però no se t’acudeixi entrar-los a dins de casa, deixa’ls com a molt al cobert del jardí.
D’acord. Però, mira mare, a la portada hi ha un telèfon.

L’àlbum de cromos de Pokémon estava estireganyat i ressec però encara s’hi distingia el gargot d’uns números al costat d’un tènue “J.Serra”. En un estira-i-arronsa el nen va aconseguir que la mare marqués amb un somriure entremaliat aquell enfilall d’imprecisions numèriques manuscrites. D’on podia provenir un número que comencés per 42? Es protegí del sol girant-se d’esquena i fent de visera amb l’altra mà.

tut, tut, tuuttt…

Digui?
Mmmm… Jordi? Jordi Serra? – la mare aventurà un nom basant-se en un vague criteri probabilístic.
Jordi? No hi ha cap Jordi aquí. Es deu haver equivocat…
Ah! Perdó, doncs Josep o Joan…
Perdoni, amb qui parlo? Què voldria?

La mare, un xic avergonyida, li va fer cinc cèntims de la troballa que havien fet a la gola del Ter, posant especial èmfasi en el fet que tenia el petit descobridor al davant. Interiorment se’n feia creus que estigués trucant vés a saber on per un àlbum de plàstic esgrogueït que contenia dos cromos desfets i encarats per pàgines oposades. Si no hagués estat per l’enorme coneixement del seu fill, no sabrien ni quin coi de Pokémon era, no en quedava ni mitja lletra de cadascun. Al final va concloure:

… Suposo que és una ximpleria. El meu fill ha insistit, l’àlbum deu ser del teu fill no?
De l’Adrià? No, no. A ell no li han interessat mai els Pokémons. No s’ho creurà però, de fet, ara m’ha vingut com un flaix, era meu. Jo… em dic Joaquim. Però el número de telèfon on truca és el de casa el meu pare, casa meva, vaja… Ara mateix hi estava fent endreça, després de mesos de no venir. No crec que l’hagués trobat mai a faltar, deu tenir més de trenta anys aquest àlbum! No sé si sap que està trucant a la Cellera de Ter. Estem a uns quants quilòmetres de distància de la costa!
Ostres! Ha baixat pel riu tot aquest tros?
No ho sé, de veritat que no entenc com hi pot haver arribat aquí baix! Si no és que… ara que hi penso, amb la llevantada de finals de gener el pare va tenir problemes amb la pujada del riu, se li va endur tot de caixes que tenia apilonades en un garatge a pocs metres de riu… mai de la vida havia pujat tant el Ter!
Ostres, del gener! Pot ser que hagi baixat per tot el riu! De fet, ara que hi penso, té un cert sentit que faci temps que estigui a sol i serena aquí, a la platja. Fa temps que ningú no ho neteja això, però igualment ho trobo increïble. Us va fer malbé gaires coses la crescuda del Ter per aquí dalt?
Sí, déu n’hi do, però ara ja no importa massa. Fa una eternitat d’allò. De fet jo estava fent endreça aquí perquè malauradament la Covid-19 es va endur el meu pare, en Quimet, durant la darrera setmana de març. La força de la natura ens fa petits, molt petits.

Quimet… Quimet… Quimet Serra, de la Cellera? Ostres, de debò?
Sí, què passa? Que el coneixia?
Em temo molt que sí. I si em permet la confiança, crec que no és la primera vegada que parlem tu i jo. Vaig parlar amb tu des de l’hospital. Sóc infermera de l’hospital Josep Trueta. Et vas acomiadar del teu pare a través del mòbil que ara mateix tinc a les mans.

I la força de la natura provocà el ressorgiment d’una llàgrima en un adult que encara no havia acabat de plorar la seva pèrdua. El riu Ter, talment com una cinta de Möbius, uniria una història més del paisatge humà en un nou any zero.

Temps de lectura: 5 minuts

6+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close