Nota de l’autor: Dedicat a la meva família, que sempre m’ha donat el seu suport i amor, i el meu professor d’història moderna universal Àngel Casals Martínez, per les idees i consells que m’han ajudat ha escriure aquest relat, malgrat que aquella tarda havíem quedat per parlar de coses més importants com és el meu treball de final de grau.
Des de fa segles molts autors, erudits i investigadors han escrit rius de tinta sobre l’anomenada guerra angloespanyola, i com la victòria, aconseguida per sa majestat el rei Felip II de les Espanyes, va canviar dràsticament no només l’àmbit polític europeu de l’època, sinó també el curs de la història europea i mundial. Per entendre aquest esdeveniment que canviar la història cal remuntar-se a l’any del nostre de senyor de 1585.
L’any 1585 un atac anglès comandat pel famós corsari Francis Drake, va desembocar en el saqueig de diverses ciutats espanyoles, i en la captura d’algunes places a les Índies occidental, per la qual la Monarquia Hispànica va haver de pagar un abundant rescat per la seva recuperació. Aquest atac, que es va produir entre octubre de 1585 i juny de 1586, va ser la gota que va fer besar el vas, hi ha conseqüència, dècades de tensions polítiques, intrigues i atacs encoberts entre aquests dos estats, va desembocar en una declaració de guerra directa per part de sa majestat Felip II, a la reina heretge Isabel I d’Anglaterra. Va ser en aquell moment quan es va començar a construir l’anomenada Gran Armada, o “Grande i Felicíssima Armada”, que era el seu nom complet, aquesta a gran flota tenia la missió d’envair Anglaterra i fer fora del tron a Isabel. Avui en dia tothom sap que aquesta armada va aconseguir el seu objectiu, Isabel I va ser destronada i tancada en un monestir castellà, i Anglaterra va acabar sent derrotada i convertida en un estat satèl·lit aliat, estatus que continua ostentant fins avui dia, malgrat tot no molta gent sap que hi va haver un esdeveniment que podria haver trastocat tota la futura expedició que estava a punt de produir-se. Aquest fet es va produir a principis de 1587, quan va arribar a la cort reial de Madrid una sèrie d’informes dels espies espanyols a Anglaterra, on alertaven al rei Felip d’una futura incursió anglesa amb la intenció de sabotejar la construcció de la nostra armada.
En un principi tant Felip II, com els membres del Consell d’Estat, van estar a punt d’ignorar els informes rebuts, degut principalment a què la informació rebuda era incompleta i al fet que la construcció de la dita flota, s’havia mantingut en secret, i no semblava possible que Isabel s’hagués enterrat de les intencions espanyoles en tan poc temps. Malgrat tot i que van estar a punt d’ignorar aquesta informació, i per tant cometent un error que podria haver donat peu a la destrucció de l’armada o com a mínim d’una part important d’aquesta, en el últim moment el rei va recordar la importància d’aquesta missió, que ell considerava sagrada, i malgrat que les evidencies podien donar a entendre el contrari, va ordenar immediatament que es prenguessin mesures per evitar un possible atac naval anglès.
Aquesta precaució per part de sa majestat va acabar sent una gran decisió, ja que com els mateixos espies espanyols havien informat, efectivament la reina Isabel va preparar una expedició de sabotatge i saqueig, i l’abril d’aquell mateix any aquesta mateixa expedició va partir dels ports de Plymouth en direcció cap a la península, dirigida pel Francis Drake que volia repetir la gesta que havia aconseguit dos anys abans. Però malgrat les intencions d’Isabel i el corsari anglès, la gràcia divina, juntament amb la nostra indubtable superioritat bèl·lica va aconseguir fer fracassar aquella expedició. La primera desgracia per als anglesos va ocórrer quant més d’una setmana després de la partida de la flota anglesa, aquesta va ser sacsejada per una forta tempesta a l’altura de Galícia, la qual va fer enfonsar diversos vaixells, al mateix temps que dispersava la flota del corsari, la qual va trigar uns quants dies a reorganitzar-se. Va ser durant aquests dies de reorganització que un vaixell espanyol, que seguin les mesures de precaució ordenades pel rei Felip patrullava les aigües del mar de Galícia, va trobar a la flota anglesa i immediatament es va traslladar a Lisboa per donar el toc d’alarma.
L’almirall Álvaro de Bazán comandant suprem de la futura expedició a Anglaterra, i que es trobava a Lisboa en aquell moment, va ordenar ràpidament la sortida d’una flota de galions espanyols, i amb ell al capdavant va anar a enfrontar-se amb la flota anglesa i el seu comandant Francis Drake. La batalla naval entre les dues flotes es va produir el dia 21 d’abril, a uns cent cinquanta quilòmetres de Lisboa, on finalment els dos destacats mariners es van trobar finalment. La batalla va ser cruenta però la superioritat numèrica i la gran capacitat de comandament de l’almirall va aconseguir que la flota espanyola aconseguís pràcticament destruir la flota anglesa, i que Francis Drake no tingués més remi que tornar amb la cua sota les cames cap a Anglaterra. Gràcies a aquesta victòria l’almirall Bazán va aconseguir el pseudònim de “l’Almirall Imbatible”, perquè en tota la seva carrera militar mai havia conegut la derrota. La victòria va suposar, no només un augment de la moral espanyola, sinó també un augment de la fama del mateix almirall no només per haver salvat l’armada de la destrucció sinó també per haver aconseguit derrotar al famós corsari anglès que tantes desgràcies havia fet passar a les autoritats espanyoles especialment a les Índies occidentals.
Amb aquest nou prestigi la confiança del rei en el comandant de l’expedició va augmentar considerablement, tant que fins i tot l’hi va permetre retocar parts del pla d’invasió a Anglaterra, fent que en comptes d’anar directament a Flandes on es trobaven les tropes del duc de Parma, les quals havien d’embarcar en els vaixells i envair l’illa, la flota ocupes durant el recorregut les illes del Canal i ataques el port de Plymouth, obtenint d’aquesta manera en primer lloc, un punt on abastir a la flota durant el viatge, i per un altre la destrucció del principal port anglès, destruint d’aquesta manera la major part de la flota anglesa, que podria impedir el desembarcament espanyol.
Mesos després de la victòria espanyola sobre els anglesos a les costes de Portugal, la flota finalment va partir el dia 14 de juliol, en direcció a Anglaterra. Després d’aproximadament dos mesos de viatge, on la flota es va haver de tornar a ajuntar diverses vegades, finalment a principis de setembre la flota va arribar al Canal de la Mànega, on ràpidament i sense moltes complicacions, la flota espanyola va capturar les Illes del Canal, posteriorment i després de passar uns quants dies proveint a la flota, la Gran Armada va atacar i saquejar el port de Plymouth on, gràcies una vegada més a la gràcia divina, un mal temporal va evitar que les naus angleses poguessin sortir de port, facilitant d’aquesta manera que la flota espanyola enfonses i destruís tota la flota anglesa que hi havia a Plymouth al mateix temps que saquejava el port, durant aquest enfrontament el famós corsari Francis Drake va ser mort quan una bala de canó el va decapitar estan ell en el seu vaixell. Una vegada preses les illes i destruïda la flota anglesa, l’armada va partir llavors sense cap obstacle cap a Flandes, on es reunirien amb l’exèrcit del duc de Parma, el qual finalment cap a principis d’octubre va aconseguir embarcar i uns dies després, el 7 d’octubre, desembarcar al comtat de Kent, des d’on els terços de Flandes es van dirigir cap a Londres.
L’avenç espanyol va ser relativament fàcil, uns dies després del desembarcament anglès els nobles catòlics anglesos aliats amb Felip II es van rebel·lar contra Isabel obrint un segon front intern, que va facilitar que una setmana després les tropes espanyoles assetgessin Londres, la qual cauria al cap de deu dies, després d’un brutal assalt espanyol. Malgrat que la reina Isabel aconseguir fugir amb part dels seus consellers, la caiguda de Londres i la rebel·lió dels catòlics anglesos va suposar un cop molt dur, dels quals les forces angleses no es recuperarien. L’exèrcit anglès va ser derrotat finalment a la batalla de Glasgow, on els terços del duc de Parma van aconseguir massacre l’exèrcit anglès i dispersar els supervivents. Un dia després un grup de nobles catòlics va capturar a la reina Isabel i la seva comitiva quan aquest intentaven fugir a Escòcia, amb la seva captura la guerra angloespanyola va acabar definitivament.
En les setmanes següents Isabel I va ser desposseïda de la corona anglesa i enviada a un monestir castellà, on estaria tancada fins a la seva mort l’any 1602. Felip II va ser anomenat Lord Protector d’Anglaterra i Irlanda, de manera temporal fins que l’any 1590 aquest va escollir com a nou rei d’Anglaterra a un noble catòlic lleial a ell. A partir d’aquest moment va començar una lenta però profunda transformació d’Anglaterra la qual va tornar a l’obediència de Roma, i sota la mirada i protecció de l’imperi espanyol es va convertir fins avui dia en un estat satèl·lit de l’Imperi de les Espanyes, el més gran imperi que ha existit o existirà.
Aquest text està extret del llibre “Grans victòries del nostre imperi” de l’autor Amadeu Valverde Cahiz, secretari d’estat de l’imperi de les Espanyes i de sa majestat el rei Ferrant VIII, des de 2015.
Temps de lectura: 8 minuts
