fbpx
La revista més vital

L’herència

M’acoste tots els dies a la vinya, la joia del meu iaio. La meua herència. M’encisa veure les fileres de parres ordenades fins on arriba la vista, verd sobre blau en l’horitzó. Bagots daurats agafant la tonalitat del sol. Per a mi és la representació plàstica de la poesia. Feia molt de temps que no l’observava, que no la sentia meua, com una extensió de mi mateix.

Ara fa pràctiment un mes, vaig rebre una telefonada de ma mare comunicant-me la malaltia del iaio, explicant-me que era el final i que el vell volia veure’m abans d’anar-se’n. El desenllaç era imminent, així que vaig demanar el mes de vacances, agafar un avió, un metro i dos autobusos en un viatge cap a l’úter, de tornada cap a la infantesa i els records feliços de la meua vida sense saber que em canviaria per sempre mai.

Només el meu peu va xafar terra, sentiments encontrats s’amuntanyaren al cap, als ulls, als muscles. La sensació de sentir-me observat, com si les parets tinguessin ulls, i que creia oblidada des que visc a Dublín, va tornar desagradant-me. A la mateixa vegada la visió de la portalada de casa, exactament igual que sempre, l’automatisme de la meua mà obrint el passador per damunt de la mitja porta i després apartant la cortina, la clucada d’ulls fins que s’acostumaren a la penombra i el so de les passades de la iaia eixint torcant-se les mans amb el davantal i obrint els braços per acaronar-me, me van fer sentir a casa, com l’olor de netedat i espigol. El gest donant-me pas a la seua cambra, escales amunt, dient-me “puja fill, el iaio t’espere”, em va fer tornar a la urgència de la situació i amb això a la realitat.

La cambra estava il·luminada per la claror del dia. Dins del llit, una persona havia usurpat la forma d’aquell homenàs que era el meu iaio. Un home prim i envellit em dóna, amb els ulls, única prova de la seua identitat, la benvinguda.

Em va dir que no volia morir-se sense veure’m a mi, al seu sagal, i donar-li la seua herència. Vaig assentir angoixat, seure a la vora del llit i el vaig besar, encara que ell no ha sigut mai pròdig a manifestacions afectuoses. Em va dir que no estava trist, que havia acabat el seu temps i estava content d’acomiadar-se del seu hereu.

—Mira sagal, despenja la guitarra —Estava on sempre, damunt de la post de la paret. Era per a mi i com ja tot el món sap des de sempre, també la vinya.

No sóc el seu únic net, en té sis, no sóc el major ni el menut, ni tan sols el que més s’assembla a ell però si al que més vol, sense cap dubte. Sóc el que va nàixer una vesprada a l’hora que els homes vénen del camp, el que només va entrar a casa, la comare li va deixar dient-li:

—Prenga, tio Blai, el seu nét, que la mare se’m dessagna—. El vell va mirar amb sorpresa al xiquet, únic que havia agafat al braç en la seua vida, mentre que la maneta s’afermava al dit encara brut de terra i amb el gest, granets de la terra roja de la vinya van caure damunt la careta del nadó. El vell va quedar addicte per sempre mai a la tebior d’aquell cos i a la mirada dels ulls bruns que l’aguaitaven.

M’arreplegava a l’eixida de l’escola tocant el clàxon del Dian 6, a la part de darrere quedaven la guitarra i la cartera amb els llibres. Seiem a la vinya al mateix lloc on estic ara i m’explicava la poda, el reg, la verema. Agafàvem un bagot i berenàvem. El líquid dolç del raïm moscatell caia gola avall fent-me tossir per l’extrema dolçor. No he provat mai ningú millor. Inclús he somniat, allà a terres escoceses amb el sabor exacte. Com diu un amic, moltes maneres de dir la paraula casa. Agafava la guitarra i m’ensenyava a tocar:

—Mira sagal, açò és un fandango, açò una jota de ronda, açò una granadina –Els pardalets cantaven i revolaven damunt dels nostres caps. La vesprada era lluminosa i plana com quan la felicitat se’ns apodera i no necessitem res més, inclús podríem viure sense alenar.

Mai em va cridar pel meu nom, era el seu sagal, com si no hi hagués d’altres. Per a ell l’únic xiquet al món sencer. De sobte i amb la veu ronca i fonda que m’espanta, traent-me de les cavil·lacions, el iaio començà a parlar, digué que quan va veure la terra damunt la meua careta quan vaig nàixer, va decidir seria meua. Fa anys va anar al notari a posar-ho per escrit, no volia que tinguera problemes quan ell no estiguera.
També que quan ell era jove ja li agradava la vinya però tenia un altre amo. Cavil·lant va veure la manera de poder fer-se amb ella. Recentment acabada la guerra, el sometent buscava una delació, el nom d’un culpable per la mort d’una parella de la Guàrdia Civil, així que el va trair. Mai no s’ha penedit, amb ell la vinya ha prosperat i des que va saber que tindria hereu, molt més encara.

Eixa nit va morir el iaio. I jo també una mica, o molt. Quants anys es necessiten per oblidar un minut?
El meu cervell a partir del moment comença a viatjar cap enrere, torna a escoltar bocins de converses sentits a mitges i no compreses pel xiquet que era, però per mitjà d’un sistema poderós i inexplicable, emmagatzemades i preparades per a tornar en el moment precís, fent la seua desfilada macabra. La iaia contant-li a ma mare o recordant amb la veïna, sempre amb por, sempre amb odi, sempre amb dol que encara l’acompanya, com un fill de mala mare va trair al marit de la seua millor amiga acusant-lo d’assassinar, ell que no era capaç de matar una mosca de tan bo que era. Com el van ajusticiar al bell mig de la plaça, ai si ella arriba a saber que havia sigut… Com es van quedar sense res, ella i la xiqueta, Tereseta, recordes que tenia tres anyets com la meua? Com van deixar de fiar-li en la tenda, com tot el poble, per por o revenja, la va deixar de costat. Com va decidir anar-se’n a Barcelona on segur hi hauria alguna família que la contractaria per a servir. Com la iaia li va pregar que li deixara a la xiqueta, que la criaria amb la d’ella, que no li faltaria de res, que tornara per ella quan volguera, quan haguera tret el cap i ella que no, que també la farien de costat per son pare, que segur que no havia fet res, que no havia tingut temps ni de preguntar-li, que algú li hi havia volgut fer-li mal, que només poguera agafarien un tren a Barcelona. Sort que el meu home li va donar diners, tots els que tenia diu que, per agafar els bitllets de tren i poder llogar una habitació una setmana, fins que trobara alguna cosa, a canvi de la vinya perquè total s’en anava a perdre. Encara sort que el seu home es va atrevir a ajudar-les i mira, tan malcarat com era, tan renegó i poc carinyos i que ella tot li ho havia perdonat pel gest que va tindre en la seua amiga. Veges tu per què no li havia deixat la xiqueta, tant que ella la haguera cuidat, però diu que no, que el teu home ja ha fet massa i tot per nosaltres. Ai, Tereseta, sempre soleta a l’habitació a Barcelona on vivien, sort de la portera que li la mirava. Encara així sempre estava malaltosa, pobreta, tanta humitat. Com uns anys van escriure i després ja no perquè va haver de dir que l’home era un soldat del bàndol nacional mort al front, inventant-se una identitat per poder treballar en aquella ciutat ocupada, on la fera que havia sigut la guerra havia post ous, infestant-ho tot sense remei. Que la xiqueta, pobreta, mai sabera la veritat, i no haguera d’avergonyir-se ni la senyalaren amb el dit. No ha sabut res més d’elles, però cada nit, quan es gita pensa, al remat, com estaran?, encara viuran?

Fa un mes que puje a la vinya, vigilant la meua herència. Els meus tios em miren amb enveja. El meu cosí Miquel, que hauria matat perquè el iaio l’hagués pujat al Dian 6 ni que fos una vegada no em dirigeix la paraula. Tant de bo l’haguera heretada ell. Demà és el meu últim dia al poble abans de tornar a Dublín, on recuperaré la meua vida o els retalls que queden d’ella. Vindré al matí a trenc d’alba i amb la motoserra acabaré amb les parres, després les cremaré com si fos rastoll. Eixe serà el càstig del iaio. M’agradaria creure en Déu i pensar que estarà mirant-me des d’algun lloc, arrancant-se els cabells, cridant boig. No puc acusar-lo davant la iaia i matar-la en vida, els pocs anys que li queden vull que tinga pau.

Acabaré amb la vinya, mai la vendré, ningú podrà replantar-la. Serà el seu càstig i la meua revenja. Per mi, per aquella dona i aquella xiqueta que ni tan sols sabrà mai el que haurà passat, ni la seua vertadera identitat.
El meu càstig per dur-ho a terme serà que tothom pense que quina llàstima del tio Blai, haver deixat la seua joia a l’únic parent foll, ai si el vell alçara el cap, es tornaria a morir! No podré tornar mai per no veure la vergonya als ulls de ma mare, la rabia als ulls dels altres. És el que mereix per haver traït a l’home que més m’ha volgut en tota la meua vida. A l’home que em va deixar el que més volia, al seu sagal, l’únic que per a ell contava d’entre tota la seua progènie, al que adorava per damunt de tot.

Una dicotomia amarga al meu cor  m’acompanyarà sempre, deixant-lo erm de tal manera que no sé si mai seré capaç d’estimar.

Temps de lectura: 9 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close