Els homes nàutics van arribar de matinada en vaixells bellíssims que viatjaven esbiaixats. Les cordes, els pals, les cobertes, els cascs, estaven conformats de materials estranys i lluents. Els navegants, amb les elegants robes impermeables, tots amb anorac color rovell d’ou atapeït de símbols críptics, van envair de seguida el poblet amb el seu estil jovial i molt prompte ocuparen els millors llocs en les terrasses dels cafés.
Jo havia anat amb Frida a passar uns dies a aquest indret. Era una ocasió per a l’emoció després d’una època molt solitària. Ella tenia totes les qualitats que sempre hauria somniat en una companya, amb certes excepcions, com la lleialtat, la confiança, la fidelitat i la perseverança. Seguia qualsevol impuls instantani sense cap penediment, canviava d’opinió erràticament segons els capricis, segons l’ambient. La seua família s’oposava fermament a la nostra relació i fins i tot van enviar a la vila costanera el cosí Romuald que ens marcava de prop tot el dia. Ell portava vestes caríssimes i un mocador llarg embolicat al voltant del coll. Ràpidament va congeniar amb els homes nàutics.
Quan Frida caminava vaporosament per l’avinguda central cap a la plaça del port on estaven el forn, les tauletes de fusta rodejades de tamborets de voga de les cafeteries, i la font en forma de pou a tocar del moll, era com si el curs del món es detingués expectant al seu pas, amatent a la resolta mirada dels seus ulls blau verds que ignoraven tot el que l’envoltava, mentre la cabellera rosa fins a la cintura ballava al compàs de les petjades de les seues cames nues primes llarguíssimes i atlètiques de canyelles cobertes per les gastades botes camperes. El personal deixava d’alenar per un breu instant, tanmateix els xics nàutics continuaven sent simpàtics amb tothom que els envoltava, particularment amb els estols d’avorrides noietes adolescents que maldaven per visitar les cabines dels vaixells de competició d´última generació.
Els xics nàutics i tenien recursos aparentment il·limitats que anunciaven una època de bonança i una cultura despreocupada per als pròxims anys. Jo no estava d’acord amb aquesta opinió generalitzada, em feien fàstic amb la seua falsa facilitat, cosa que vam discutir mentre sopava amb Frida i el seu cosí un bon mero torrat a la brasa que ens va costar quatre gallets. Em veia impotent, sol, enfront de l’encís dels equips de navegants bronzejats de dents blanquíssimes que no perdien cap oportunitat de mostrar somrient inofensivament. Els meus encants externs no es podien comparar ni de bon tros amb els de la meua parella. Si més no Roseta la del forn em feia un gest amable i molt suggerent quan hi anava a buscar el berenar. Potser es tractava solament del tracte professional que donava a tot el món. No hi vaig estar prou temps per a esbrinar-ho.
A poc a poc els homes nàutics s’anaven apoderant de tot l’espai públic. El poble semblava més estilós, més ric, però ningú trobava explicació als seus costums de navegació ni a la conformació dels vaixells. Era un misteri profund, d’on venien i com parlaven la nostra llengua amb un accent greu. Jo sabia del cert que canviarien l’indret per sempre, però no tenia cap partidari, i Frida començava a freqüentar el seu grup, li van donar l’abric decorat i tot, ella es va posar la minifaldilla que feia joc.
Recorde com mirava la plaça des de la meua habitació estant mentre la meua amant abandonava el lloc en el Mazda descapotable conduït pel seu familiar i em feia un gest de resignació. Mai vaig tornar a aquell lloc, potser van ser uns bons dies, aquells en què els homes nàutics van escampar el seu argot de regates, amb tot el món al seu servei, però anys després em vaig assabentar que les obres de pantalans que havien exigit en l’escullera van ser un desastre.
Temps de lectura: 3 minuts
