La joventut

La dona que les va rebre semblava que acabava de sortir de la perruqueria. Duia els cabells perfectament tenyits, ben llisos per la part de dalt, sobretot el serrell, i una mica ondulats per la zona de les puntes. Li havien tallat de manera moderna, segurament imitant alguna de les models que sortien a les revistes. També anava maquillada, amb discreció, exceptuant els llavis, que eren vermell cirera, d’aquelles tan madures i grosses i carnoses, les últimes de l’estiu. S’havia fet la manicura francesa i havia escollit un vestit de tonalitat taronja que li feia ressaltar la seva pell tan bruna.

—Passeu, passeu, que ara això també és casa vostra.

Les cinc noies, amb timidesa, van fer cas a la mestressa i van entrar. L’última, la Coral, va tancar la porta de fusta massissa i es va entretenir una mica al rebedor. Estava ple de fotos familiars, emmarcades i penjades a les parets com si fossin obres d’art. París, Amsterdam, Londres, Roma i Berlín. Va pensar que li haurien de dir a la dona si se les volia endur perquè elles, evidentment, no en farien res. Tenien pòsters d’alguna festa universitària, d’una vaga d’estudiants i de diversos grups de música a les maletes. Els arrossegaven de l’altre pis —on no els havien renovat el contracte— i estaven una mica arrugats i atrotinats. Res a veure amb la pulcritud d’aquelles imatges clavades amb perfecció, però molt més personals i autèntiques.

—Si voleu, comencem per aquí i després ja anirem cap al fons, que és on hi ha les habitacions.

La dona semblava ansiosa per ensenyar-los la seva llar. Havia llogat una empresa de neteja per deixar-ho tot impol·lut abans d’entregar les claus i també havia comprat un ambientador d’espígol per a cada una de les estances que completava la sensació de netedat. Sabia que a aquelles noies tan joves, tot just estrenades en la vintena, els encantaria aquell ambient, malgrat que també era plenament conscient que els duraria poc. Els seus fills s’havien encarregat de demostrar-li sobradament que la neteja era una de les últimes prioritats en aquella època de la vida. La personal sí que la cuidaven al màxim, per impressionar, per quedar bé, per treure’s partit, però les d’altres tipus queien sempre en l’oblit.

Per un moment va imaginar-se la pica plena de plats, la meitat dels coberts perduts pel cubell de les escombraries, la nevera amb productes caducats, els mobles recoberts de pols, el parquet llefiscós, la banyera embussada per aquells cabells llarguíssims que duien totes cinc, la taula del menjador transformada en un bar, la música a uns decibels que maleirien tots els veïns del replà, nois i noies entrant i sortint constantment, i els comentaris de la portera, que se senyaria cada cop que les veiés passar per la porta.

“La joventut, qui la pogués arreplegar”, va pensar. Ella ho era molt, de jove, quan va posar els peus per primera vegada en aquell pis. Ho va fer de la mà del seu xicot, que al cap de poc temps va esdevenir el seu promès, i després de tres anys justos de la primera sortida va convertir-se en el seu marit. Que lluny que li quedava tot allò… Sort que sovint, veient els tres fills que havia parit, tots ells ja majors d’edat, intentava recuperar una mica aquella sensació. Malgrat tot, sempre arribava a la mateixa conclusió: que ella, la joventut, només l’havia viscut de passada. Havia tingut l’edat en què es considera que una persona és jove, però no havia viscut absolutament res del que se suposa que a tothom li pertany en aquells instants. Es podia dir que gairebé havia passat de jugar amb les nines, de canviar-los-hi la roba, de pentinar-les i de passejar-les pel carrer a tenir cura de la seva pròpia descendència —els tres van arribar ben seguits—, que no podia deixar de banda, com una joguina més, si en algun moment se’n cansava o estava extenuada, perquè eren per a les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. I des de llavors ja no havia pogut —ni sabut— recuperar la persona que hagués volgut ser.

Potser per això la dona havia tingut clar des del primer moment que ella i el seu home van decidir posar el pis a la venda, ara que els fills ja havien marxat d’allà per fer la seva i que ells havien trobat una casa que era una ganga en un poble de la costa molt tranquil fins i tot a l’estiu, que aquell espai el volia llogar a persones joves. Ningú —ni des de la família més directa ni entre les seves amistats ni encara menys per part dels veïns de l’escala— no acabava d’entendre aquella decisió.

—Ja veuràs que tot seran problemes!

—Que no saps que la joventut, i més la d’avui en dia, no cuida absolutament res?

—Tan bé que teniu ara el pis, no sé com us el trobareu d’aquí a un temps… Com a mínim, com una cort de porcs!

Ella escoltava aquelles veus, és clar que sí. Era impossible no fer-ho de tant que li repetien el discurs. Però en prescindia, com si, de sobte, només de sortir per les diverses boques, s’esborressin, o les oblidés. Per a ella, que aquelles parets fossin ocupades per jovent era una necessitat personal que tenia. Almenys que tot el que no havia pogut fer que estigués a l’abast d’algú.

Les cinc noies van començar a recórrer tot l’habitatge: el menjador, la sala d’estar, la cuina amb barra americana, els dos banys, la petita sortida per rentar i estendre la roba, la terrassa i les quatre habitacions. Sabien que se les haurien de jugar a sorts i que a alguna li tocaria compartir-la. No els feia res: venien d’un pis minúscul on tot era de totes. En canvi allò semblava un autèntic palau. L’amplitud, la claror i, és clar, la netedat.

La Coral va estar contenta amb el resultat i des del primer instant va saber que allà hi estaria bé.

—Espero que hi passis uns moments molt feliços aquí dins. Durant anys aquesta ha estat la meva habitació de matrimoni.

I mentre la mestressa li dedicava aquelles paraules, la Coral, sense voler-ho, es va quedar amb la vista fixada al darrere de la porta. Tan bon punt la dona va girar-se per continuar la visita la jove va fer un somriure murri. Quan ensenyés el pestell a les seves quatre amigues sabia que seria molt envejada per haver-se quedat —quines meravelles que podia oferir l’atzar en ocasions— l’indret més reservat i íntim de tot el pis.

Inconscientment la Coral es va imaginar les escenes de llit dels amos de la casa. S’ho devien haver passat bé, absents de tot, tenint la seguretat que malgrat que els seus fills pul·lulessin per allà cap d’ells no els podia enxampar en una situació compromesa. Segur que la idea havia estat de la dona. Ja es veia que li agradava tenir-ho tot controlat i organitzat, que no volia deixar marge a les sorpreses. Els llençols de lli perfectament planxats, les espelmes escampades per les dues tauletes i el tocador amb la seva llum tan tènue, la música clàssica a baix volum, la camisa de dormir de seda, les quatre gotes de perfum abocades pel coll i els canells, i el pintallavis vermell cirera, sempre present, per oferir uns petons intensos i duradors. Si tancava els ulls li era tan fàcil imaginar-s’ho…

Si la dona, tan tocada i posada com era, hagués sabut que pel cap de la Coral hi viatjaven aquelles imatges tan seductores s’hauria mort de vergonya. Perquè era molt zelosa de la seva intimitat i, perquè, en el fons, res de tot allò no era cert. Amb el seu home els encontres d’aquella mena sempre havien estat molt escassos. No se n’havia queixat mai amb ningú, però ella hagués desitjat una parella més fogosa, més entregada i, sobretot, més imprevisible. El dia que ell duia les postres de la pastisseria que tenien a sota del pis era senyal que hi hauria festa grossa. Un diumenge al mes —dos a tot estirar—, pels sants i pels aniversaris de l’un i de l’altra, i alguna data de les sagrades del calendari. Quan en aquella casa apareixien els milfulls de crema ja es donava per fet que passaria al cap d’unes hores a l’habitació de matrimoni. Però el pestell, per a allò, no es feia servir mai. Perquè l’home, que era qui l’havia fet posar d’ençà que el seu primer fill havia començat a caminar per poder-se concentrar en les seves composicions musicals, només l’usava per qüestions de feina. Que lluny que podien arribar a trobar-se la realitat i les suposicions més d’una vegada…

La Coral, aquella part, ni la sabia llavors ni tampoc la sabria mai, així que es va quedar amb les seves fantasies, que eren les que li agradaven, i les que ella pensava portar a la pràctica ben aviat. Quan tingués l’oportunitat de tenir alguna de les seves aventures nocturnes era conscient que no s’haurien d’estroncar al portal de l’edifici o executar ridículament en un sofà de menjador atrotinat i ple de taques. L’espectacle, ho veia ben clar, estava gairebé a punt de començar. I no tindria aturador.

La mestressa, fent les seves explicacions, en concret ensenyant els electrodomèstics que deixaria a la cuina, va creuar-se amb la mirada radiant i el somriure immens de la Coral, que, des que havia descobert el pestell, no podia dissimular la seva alegria. Allà va ser conscient que volent convertir la seva llar familiar durant tants i tants anys en un pis d’estudiants l’havia ben encertada. Aquelles noies li duien bones vibracions. Finalment, la joventut, en la seva màxima expressió, s’escolaria entre aquelles parets. Seria tan profunda i intensa que ja no se’n desfaria mai més. I ella, quan ho necessités, també la podria respirar i fer una mica seva.

Temps de lectura: 8 minuts