L’any 1970 jo era una jove mestra acabada d’eixir de l’escola de Magisteri que somiava amb metàfores i sonets. En realitat hauria volgut estudiar periodisme o dedicar-me a l’escriptura, però ni mon pare ni ma mare ho aprovaren. Podria haver-me rebel·lat, és cert, però després del que havien patit amb el meu germà, vaig optar per acatxar el cap i seguir el camí que havien previst per a mi. Al cap i a la fi, això d’ensenyar tampoc em desagradava del tot.
Com a primera destinació vaig caure en una xicoteta escola rural on acudia la xicalla de totes les poblacions que dormien a l’ombra del Penyagolosa. Pobles de gent de corbella i llegó, d’hiverns blancs i de nits eternes. Una escola que tenia dos aules, mitja pissarra i més escletxes que llibres.
Paral·lelament a la trajectòria docent, les nits que la son no m’atrapava m’enfrontava a la blancor del paper i jugava a compondre rimes o a imaginar històries. El noviet que tenia en aquells anys, tot i que no crec que haguera llegit mai un llibre, considerà que els poemes eren d’una qualitat immillorable i em va animar a enviar-los a La Plana, un modest periòdic de Castelló que cada diumenge publicava una secció literària de certa anomenada. El cas és que al director del periòdic li van agradar i vam arribar a un acord per publicar-ne un cada dues setmanes.
Una vesprada de novembre Vicent Ribelles, com li deien al periodista, em va telefonar. Amb un to cerimoniós i un discurs que pecava de barroquisme, com acostumava a expressar-se la majoria d’homes de la seua edat, em va oferir un encàrrec que em va deixar amb les mans tremoloses i el cor palpitant. Segons em va contar, el redactor de cultura havia caigut malalt i, per aquest motiu, no podria realitzar l’entrevista que havia acordat amb el poeta i dramaturg Federico García Lorca, a qui acabaven d’atorgar-li el Premi Nobel de Literatura.
Ribelles m’assegurà que en el diari no hi havia ningú capacitat per dur endavant aquella tasca. Que de política, de bous o de futbol qualsevol membre de la redacció podria fer-se’n càrrec; però que escriure sobre poesia… “Senyoreta Crespo, estaria disposada a desplaçar-se a València, tots els gastos a càrrec del periòdic, és clar, i entrevistar García Lorca?”. Vaig acceptar sense pensar-m’ho, l’obra del poeta granadí fou qui m’injectà la passió per les lletres. M’aborronaven les llunes i els cavalls de El romancer gitano, la densa atmosfera que es respirava a La casa de Bernarda Alba o els gratacels de El poeta en Nova York…
García Lorca havia establit la seua residència a València des que havia tornat de l’exili, a final de la dècada dels 40. Vivia en un humil apartament a Russafa; barri que en els 60 havia esdevingut llum i cresol de l’incipient moviment gai. No sóc capaç de descriure totes les sensacions que vaig experimentar quan Federico m’obrí la porta. Davant de mi tenia un dels pilars fonamentals de la literatura contemporània. Tot i que l’edat i la vida li havien llaurat solcs d’amargor sobre el rostre, la mirada del poeta encara desprenia la dolçor i la innocència d’un infant. Vestia una camisa blanca decorada amb taques surrealistes i uns pantalons color vi. Una cabellera platejada orgullosament abundant i rebel emmarcava el somriure del poeta.
El vaig seguir fins el despatx. Damunt de l’escriptori descansaven quatre periòdics cuidadosament oberts per la part de cultura, amb diversos reportatges i articles sobre la recent concessió del Nobel. En un lloc bastant visible, a més, hi havia un telegrama del president de la República Federal i nombroses cartes de felicitacions d’amics i de gent de la cultura.
Sobre les parets del despatx penjaven diverses pintures i fotografies. Dominava l’estança una serigrafia multicolor del rostre del poeta transfigurat per la imaginació d’Andy Warhol; amb qui diuen que Federico havia tingut una fugaç relació. També destacava el cartell que havia dissenyat Renau a propòsit de Les llàgrimes del brau, el drama sobre la Guerra Civil que Lorca havia estrenat l’any 54. Així mateix cridaven l’atenció algunes estampes de joventut. Les fotografies de l’època de la Residència d’Estudiants de Madrid, en companyia de Dalí i Buñuel. I sobretot una altra, l’única que reposava sobre l’escriptori custodiada per un humil marc platejat. La fotografia que evidenciava la gran complicitat que va haver-hi entre el poeta i Rafael Rodríguez Rapún. No s’agafaven, a penes el colze d’un fregava el de l’altre. Però en tota la història de la fotografia no hi ha mirades ni somriures més aclaridors que els de Federico i Rafa. Un paisatge d’oliveres de traç impressionista completava la decoració del despatx.
Durant vora dues hores Federico m’obrí l’ànima i el cor. Se sentia tremendament feliç pel reconeixement de l’acadèmia sueca, però al mateix temps no podia amagar un punyent sentiment de pesar que, en ocasions li enterbolia la mirada. Recordava amb dolor els companys de vida que s’havien quedat pel camí. “És trist, però a molts dels meus amics ja només els trobe en els versos o a l’ombra dels xipresos. L’odi i el rancor van escriure els seus epitafis…”
Ell mateix podria haver mort prematurament aquella maleïda nit d’agost del 36, quan un grup de Guardia Civils el tragueren a espentes de casa de la família Rosales. L’havien carregat dins d’un camió amb la voluntat d’omplir-li el cos de plom i l’ànima de sofre. Per sort, la intervenció de l’ambaixador de Mèxic va evitar la tragèdia, quan ja formava sota les oliveres front als fusells, al costat d’un mestre d’escola i de dos banderillers anarquistes. Una llarga nit d’angúnia i d’incertesa que va motivar un dels poemes més coneguts del poeta:
Ja ploren les campanes
i renillen els cavalls
que han d’arrossegar
el meu etern refugi.
No queden llàgrimes
ni camises negres
ni llocs en l’església
per a tots els que m’acompanyaran
en la missa de rèquiem.
Que mai arribe la claror
a aquesta llarga nit.
Que no m’abandonen
les òlibes ni els ratpenats.
Perquè quan les oliveres
recuperen la verdor,
Federico esdevindrà immortal.
“Deu anys vaig estar fora d’Espanya. Deu anys de negror, de patiments i de llàgrimes en solitud”. Deu anys entre Mèxic, Suïssa i els Estats Units que van marcar l’època més fosca i complexa de la poesia lorquiana. Deu anys que es podrien resumir amb aquests versos que el granadí va compondre en la barra d’un bar de Mèxic D.F. durant el capvespre d’un dels últims dies de febrer de 1938:
Com em dol haver de contindre
els rierols salats
que et desdibuixen la mirada.
Com em dol no saber
arrancar-te les espines
que et sembren de roses el pit.
Com em dolen les ferides
que t’esgarren, Espanya.
“Quan l’any 1946 l’ONU decideix apartar Franco del poder i, per fi, es van convocar eleccions lliures, les guitarres rigueren i el vi endolcí les ferides. Brindàrem pel futur i per la memòria dels que ja no estaven… Sentir de nou el sol d’Andalusia sobre la pell… Que la brisa salada em rebolicara els cabells… Tancar els ulls i deixar que m’envaïren les aromes de les oliveres i de les sardines a la brasa… Tornar a xafar Espanya, amiga meua, fou, i li assegure que no exagere gens, com tornar a nàixer…”
Federico m’acomiadà ja sense les cadenes de la nostàlgia ni les punxades dels records. M’avançà que ultimava una obra de teatre sobre el drama que viuen molts adolescents en assumir la identitat sexual. També em va confessar que quan torne de Suècia amb el Nobel sota el braç, el primer que farà serà casar-se amb la seua parella. I és que a penes faltaven unes poques setmanes perquè el Parlament Federal aprovara la Llei del Matrimoni Homosexual.
Temps de lectura: 7 minuts
