La llengua dels valencians i la dignitat col·lectiva, una reflexió de 1972
Aquest fullet ha aparegut recentment entre els papers de Rafael García Carrión (1940-2005), i m’ha arribat a través d’un familiar meu. El fullet presenta una reflexió molt potent sobre la llengua dels valencians, en un moment en què el lloc subordinat i l’estatus abandonat són totalment invisibles per a una gran part de la població, que encara no és conscient que es pot escriure, que es podria utilitzar per a qualsevol ús comunicatiu i creatiu, més enllà de parlar-la en casa o al carrer. La llengua es gasta de manera natural, però ha perdut la codificació i la unificació del registre culte, i per a la majoria de parlants és pràcticament impensable utilitzar la seua llengua en espais administratius, educatius, formals i en mitjans de comunicació.
El fullet explica de forma didàctica, contundent i molt vigent encara, que la nostra llengua té una estructura i una gramàtica, que poden abastar tota la realitat comunicativa que puguem imaginar, igual que qualsevol altra. És per això que en transcric alguns fragments i el reproduïsc aquí fotografiat.
Valencians, què sabem del nostre idioma?
La major part dels valencians saben molt poques coses de la llengua que parlen. No ens han ensenyat res del nostre idioma en les escoles, i ens han deixat com analfabets en la nostra pròpia llengua. És un cas potser únic entre els països civilitzats: el cas de sis o set milions de persones que no poden llegir el diari, escoltar la ràdio o la televisió, en la mateixa llengua que parlen. És una situació totalment anormal i absurda; i tots els valencians dignes i conscients han de fer tots els esforços possibles per tornar a la normalitat: per fer que la seua llengua torne a ser, com en el passat, coneguda i utilitzada en tots els aspectes de la vida social i cultural. Si la nostra llengua no mereix el mateix respecte i el mateix tracte que totes les altres llengües, vol dir que els valencians, que la parlem, tampoc no mereixem el mateix respecte i el mateix tracte que els altres pobles i països. És una qüestió de dignitat col·lectiva per a tots els valencians.
Prou abandonats, prou despreocupats i adormits hem estat els valencians durant molt de temps, i per això ens trobem en la trista situació actual. Però el poble valencià està començant a obrir els ulls i a mirar cara a cara els seus problemes. I algú podria preguntar: “¿És que no tenim ja prou problemes? ¿És que la qüestió de la llengua és realment tan important?” Hem de contestar que sí: la qüestió de la llengua és molt important. La llengua d’un poble o d’un país és la manifestació de la seua personalitat, és com la seua ànima que, si val la comparació, no es pot perdre sense perdre la vida.
El valencià que abandona el seu idioma abandona també la seua valencianitat, i abandona una de les característiques més importants del poble i de la societat en què ha nascut: voluntàriament o no, renuncia a tot el passat històric del seu poble, s’aparta i es fa distint…, i col·labora a la desintegració i dissolució de la seua mateixa pàtria. I si mirem la mateixa qüestió a escala general i col·lectiva, pensem que podrem fer progressar econòmicament el País Valencià i resoldre molts dels seus problemes materials i socials, però si no donem la mateixa força a la nostra cultura i a la nostra llengua, ben trist serà el resultat: forts de cos i dèbils de cor i d’esperit.
El paper que teniu entre les mans únicament pot servir de primer estímul, i per donar unes nocions i aclarir unes idees molt elementals. Cada valencià, en el seu interior, ha de reflexionar sobre la urgència i la gravetat dels problemes de la nostra llengua i la nostra cultura. I ha de pensar què pot fer ell, i què podem fer entre tots, per buscar i torbar la solució.
Quin és el nostre idioma
Com escriu el professor Sanchis Guarner en el seu llibre “La Llengua dels Valencians”:
“… el valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el departament francès dels Pirineus Orientals, a les valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó, i a la ciutat d’Alguer de l’illa de Sardenya”.
“La denominació científica amb què és coneguda internacionalment és la de llengua catalana. Les raons que fonamenten l’acceptació que ha tingut el nom de català per a la nostra llengua, són de diversos tipus: històriques (la llengua fou duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i a València), geogràfiques (el Principat de Catalunya és el més extens, més poblat i més fort econòmicament, de tots els països que la parlen), i literàries (la Renaixença de la llengua tingué origen a Catalunya on ha triomfat més plenament).”
Dialectes són les diverses maneres regionals i populars de parlar un idioma i per damunt dels dialectes està la forma culta i literària. Les variants regionals populars (dialectes) parlades a Alcoi, Castelló, Tarragona, o Mallorca tindran algunes diferències, però la llengua culta ha de ser la mateixa per a tots. Això passa en la nostra llengua, com passa en el castellà (no parlen igual els andalusos, els aragonesos i els asturians, però la llengua castellana culta és la mateixa) i en moltes altres llengües. Els valencians podem dir que la nostra llengua és el valencià, però tenint present que el valencià no és més que una variant de la llengua catalana; per tant, també podem dir perfectament que parlem en català.
Les terres on es parla la nostra llengua (o Països Catalans) ocupen una extensió de 60.000 km2, i tenen una població de més de set milions de persones. Extensió i població que són més importants que les de molts països europeus.
La nostra llengua ha tingut, i té en l’actualitat, una extraordinària importància literària. En el segle XIII, el nostre primer gran escriptor, Ramon Llull, és el primer filòsof europeu que escriu en una llengua moderna. En el segle XIV destaquen les grans cròniques com la de Ramon Muntaner (natural de l’Empordà, però veí de València). Durant aquells segles, la nostra llengua anava per davant de moltes altres llengües europees en la traducció d’obres llatines, redacció d’obres científiques, diccionaris, etc. I en català, a la ciutat de València, apareix el primer llibre imprès de la península. Durant el segle XV són valencians els més grans escriptors de la literatura catalana, com Ausiàs March i Joanot Martorell.
Passen els segles XVI i XVII, en què el nostre idioma perd importància literària per influència de la cort castellana. I finalment, en 1707 a València i en 1715 a Catalunya, la nostra llengua deixa de ser oficial.
Però a finals del segle XIX es produeix un fenomen importantíssim: la Renaixença. A Barcelona i a València, intel·lectuals i escriptors s’han esforçat per tornar a la nostra llengua el seu valor de llengua culta. I Maragall o Verdaguer, com en els nostres dies Salvador Espriu o Joan Fuster, i molts altres escriptors de categoria excepcional, han demostrat que la nostra cultura té un present, i que, com diu Enric Valor: “està destinada sense dubte a seguir figurant dignament en el concert de les cultures occidentals.”
Temps de lectura: 6 minuts
