Falten pocs minuts per deixar enrere aquest any i encetar-ne un de nou. Ho té tot a punt: els dotze grans de raïm, la copa de cava, la bossa de cotilló i la llista de desitjos. El més curiós del cas és que allò que anhela no és per al seu futur immediat, sinó que va molt més lluny, en concret fins al 2033. Mentre la presentadora explica amb un entusiasme desmesurat la mecànica de les campanades, ella repassa mentalment el que al llarg de la setmana ha anat anotant en un paper:
— Canviar de feina com a mínim un cop.
— Viatjar al Brasil i al Japó i tornar a Nova York i a París.
— Acabar els estudis de la universitat.
— Ser mare.
— Estalviar per anar a algun restaurant dels bons.
— Comprar una casa a la muntanya.
— Córrer una marató.
S’atura. La ment li ha quedat en blanc. Com si el bolígraf imaginari amb què estava reescrivint cada un dels propòsits hagués exhaurit la tinta o com si s’hagués partit en dos directament. Quin sentit té el que està fent? De què serveix fer-se il·lusions? Fa set dies que està estirada en un llit petit, estret i incòmode d’hospital després de l’ingrés d’urgència i cap dels metges que l’ha atès no s’ha atrevit a fer-li un diagnòstic amb cara i ulls. De segur que li han deixat fer tota la pantomima del Cap d’Any per pena!
Amb el primer repic de les campanes sembla que el cervell se li torna a activar. Sí, tot està perfectament connectat, però ja no té temps per seguir amb la llista perquè ara s’ha de concentrar en la deglució de la fruita verdosa per no escanyar-se. El plat li queda buit en qüestió de segons. La copa —aquí necessita uns quants minuts— també. I llavors s’adorm profundament.
Quan es desperti començarà els seus propòsits de cap i de nou. No vol ser tan ambiciosa, ni albirar tan a llarg termini, ni mostrar-se tan exigent amb la vida. L’ara, aquest precís instant en què cos i ment estan en harmonia, és l’únic que desitja que li importi.
Temps de lectura: 1 minuts
