Feia tant de temps que estava immersa en ella mateixa que potser per això aquell dia, de bon matí, quan va sortir al carrer per fer les coses que s’havia apuntat a la seva llista inacabable d’encàrrecs, va decidir fer una mica de cas al seu voltant. Els passos que es creuaven amb els seus, que anaven acompanyats de cossos, cares i personalitats tan diferents, li oferien unes paraules que la feien mig emocionar.
Rínxol, gessamí, flassada, cotó fluix, dolçor, papallona, melmelada, garbuix, estel… Cabassades de mots que sonaven, que es mesclaven amb l’aire, amb els rajos de sol i amb els pocs traços de boira que hi havia al cel. Eren de sempre, més que escoltats, que sortien de boques que havien nascut aquí i d’altres boques que havien vingut de lluny. Al carrer hi havia una amalgama que eixamplava l’ànima.
I, després de tant de temps, això la va aconseguir fer somriure. Li agradava saber que la llista de paraules que entre tots tenien per dir-se, per compartir, era molt més llarga que la dels seus encàrrecs inacabables.
Temps de lectura: 0 minuts
