Si un dia qualsevol, mentre estiguérem prenent el sol en qualsevol platja, de sobte la nostra ment començara a pensar esdeveniments amb la finalitat de matar el tedi que comporta la inactivitat, és més que probable que el nostre pensament estiguera encaminat cap a la primera ucronia que ens vinguera al cap.
Perquè, si un es deté a pensar en açò, arribarà a la conclusió que la ment humana ens porta a cercar alternatives ucròniques als esdeveniments que rebutja, malgrat ser conscient que l’esdevingut ja no té remei.
Que el passat no pot canviar-se ni ser modificat a voluntat.
Durant la infantesa les ucronies van íntimament lligades a la insaciable curiositat infantil. Quan la fantasia i l’ànsia de coneixement van de la mà. Després, conforme anem madurant, releguem la innocència a un lloc de la nostra ment i allí roman letàrgica indefinidament.
La Història de la Humanitat està repleta d’esdeveniments que conviden, a tot aquell que es preste, a rescatar la innocència de la infància en plena maduresa per a jugar a un divertit joc: suposar com podria haver canviat la història si…
L’home no haguera après a dominar el foc. No haguérem avançat com a individus ni com a civilitzacions, però tampoc existirien els piròmans.
I si Aleixandre Magne haguera gaudit d’una infància feliç repleta d’amor patern? No hauria sentit la malaltissa necessitat de demostrar al món la seua vàlua i potser s’haguera conformat amb governar Macedònia. Llavors, la Història haguera perdut un dels seus millors estrategues, i la humanitat, un gran mestre.
Juli Cèsar, altre paradigma de superació enfront de les adversitats i un excel·lent estrateg, també va morir com a conseqüència de la supèrbia del poder que fa pensar als governants que estan per sobre de la resta dels mortals. Si hagués sigut més humil, potser s’haguera guardat dels idus de març i li haguera donat temps a culminar el seu ambiciós projecte de canviar la República per l’Imperi i no haguera deixat tant serrell solt a la seua mort.
La creació de la Inquisició, poderosa arma de subjugació per part de l’Església. La Inquisició castellana va nàixer com una idea desesperada en temps desesperats que es va estendre per Espanya i va adquirir diferents competències depenent de les necessitats.
La retractació de Galileu va retardar considerablement l’avanç de la Ciència en benefici d’una Església que temia perdre la seua credibilitat enfront del poble convenientment illetrat i temorós de Déu.
M’agrada imaginar que, de no haver sigut creada la Inquisició, el sadisme sense límits d’alguns homes no haguera tingut lloc. Ni hagueren donat regna solta a la seua imaginació a l’hora de crear eines de tortura i mort. Artefactes que van ser l’avantsala de poderoses armes de guerra.
Armes i reis àvids de poder, diners, fama o ambició pel d’uns altres, fins al punt de creure’s immortals, van suposar el brou de cultiu perfecte per a declarar-ne improductives guerres sense sentit, algunes d’elles fratricides, que tan sols van aconseguir delmar la població mundial en pocs anys.
L’exemple més paradigmàtic de conteses absurdes, encara que necessàries, ho trobem en les dues guerres mundials del segle XX. De no haver tingut els països tal concentració d’armes i altres eines mortíferes, no haguera sigut necessari donar-los ús.
Com he apuntat abans, es tracta d’un joc per a adults des d’una òptica infantil, innocent si es vol veure així, en el qual anem més o menys avantatjats depenent del coneixement que tinguem de les històries de la Història.
En aquest relat volguera ampliar el joc de les ucronies, proposant la xicoteta gran història d’una família anodina que, d’igual manera que uns altres milers de famílies, no passarà als Annals de la Història, però que, d’haver pogut canviar l’esdevingut, ho hauria fet a qualsevol preu.
“La mort de mon pare va comportar la desgràcia de la meua família. Va patir un infart fulminant que ens va impedir acomiadar-nos d’ell tant a mi com als meus tres fills. D’haver sigut un òbit llarg i angoixant sí haguera permès un comiat; però la causa de la seua defunció, malgrat ser la que per pur egoisme tots volguérem tenir, va alterar considerablement la meua vida i la dels meus fills i les conseqüències van ser terribles.
Tant els meus fills com els meus nebots adoraven el meu pare. Va ser d’aqueixos avis meravellosos que s’enamoren dels seus néts i es comprometen amb ells des del moment en què els agafen en braços per primera vegada, però va morir massa jove per a gaudir-los tant com a ell li haguera agradat.
El meu fill mitjà, desitjós de poder acomiadar-se del seu avi, va ajuntar quatre amics i van participar en una ouija. Un maleït tauler que molts joves consideren un joc de valentia.
I així arribe a la part del relat en la qual les ucronies es succeeixen una després d’altra.
Si el meu fill no haguera planejat tan macabre comiat no haurien obert la porta a un ser fosc que va emergir d’ella mitjançant enganys i mentides. Un dimoni que, una vegada en el nostre plànol, va espantar els cinc amics fins al punt d’obligar-los a eixir corrent, oblidant tancar la sessió.
Els esdeveniments es van desenvolupar amb excessiva celeritat. En menys de dos mesos. I confesse que la meua total ignorància i la de la meua família respecte a les vertaderes possessions va col·laborar inconscientment al tràgic desenllaç.
Tal vegada, d’haver sabut interpretar els primers símptomes de possessió, hauria arribat a temps de canviar els esdeveniments.
O, si m’hagueren estranyat les paraules del meu fill, quan em va confessar que no havia de preocupar-me perquè mon pare aniria a arreplegar-lo quan morira, en lloc de respondre-li que per a aqueix dia encara faltaven molts anys. Perquè açò era el que jo pensava, ignorant de mi.
Tampoc vaig donar importància a les contínues abraçades del meu fill mitjà perquè era molt normal en ell, igual que besar-nos cada nit malgrat tenir vint-i-un anys. Els meus tres fills eren molt afectuosos.
Com he apuntat abans, tot va succeir molt ràpid. Va ser durant juliol i primers dies d’agost.
El meu marit va patir dues embòlies, que atribuirem al calor i a una malaltia cardíaca; el meu fill xicotet començà a aprimar-se d’una manera alarmant sense causa justificada; i un cansament extrem es va apoderar de mi, esgotament que també vaig atribuir a l’estiu i a l’excés de treball.
Va ser a mitjan juliol quan el meu fill, al límit de les seues forces, es va sincerar amb el seu pare i amb mi. Llavors vam saber que veia éssers morts i escoltava les seues veus a cada moment.
Encara que, seria més encertat dir que vam saber el que ell va voler explicar-nos, perquè després vam saber que mai ens va dir tota la veritat.
Corroborant les seues paraules ens va fer escoltar una sicofonia que havia gravat en el seu dormitori. Unes paraules serenes d’una veu jove i burleta que acusava al meu fill de gaudir gravant-ho.
Malgrat la nostra ignorància quant a possessions vam posar tots els nostres esforços a cercar ajuda immediata, però ja era massa tard o no vam fer tot el que devíem.
De gens van servir les visites a una prestigiosa medium; ni la visita a l’església; o la unció amb aigua beneïda ni l’estampa de Santa Rita, també beneïda. El meu fill es va prestar a tot sense queixar-se i sempre confiant en mi.
No obstant açò, l’ésser fosc que portava en el seu interior va guanyar la partida i el meu fill es va suïcidar.
I ja de tornada a les ucronies, després de quasi sis anys continue pensant que la història haguera sigut diferent si el meu fill no hagués fet la maleïda ouija. Vull pensar que encara avui estaria viu i tots seríem feliços.
Una altra incògnita és què hauria sigut de nosaltres si el meu xic haguera escollit sacrificar a la seua família en lloc de sacrificar-se ell per la seua família. Va ser un bon fill fins al final dels seus dies, encara que jo m’hauria canviat gustosa per ell.
El suïcidi del meu fill va desequilibrar la nostra família. Mai hem tornat a recompondre els trossos en els quals ens va trencar. Tal vegada no trobem la manera de fer-ho per culpa del sofriment patit.
L’ésser fosc no es va marxar amb ell. Va continuar assetjant-nos durant mesos i necessitàrem molta ajuda, fins i tot la d’un exorcisme, per a lliurar-nos d’ell. El que em porta a considerar una altra ucronia, i si haguérem acudit a un exorcista mentre el meu fill estava viu? M’agrada creure que haguera canviat la història.
Del que sí estic convençuda és que el pitjor que va fer el meu pare al llarg de la seua vida va ser morir-se. De no haver-ho fet hauria canviat la història. La meua història”.
Temps de lectura: 8 minuts
