fbpx
La revista més vital

La malifeta

Només m’he alçat, m’he dirigit cap al portal de la Senyó Rosa. Patia. Encara no serien les tres i poca cosa més que he hagut de beure’m un bon got d’aigua. L’arròs d’ahir estava sentit. He vist llum a ca la Senyó Rosa i com és natural sempre pense la part més fosca de les coses i com que les circumstàncies acompanyen, doncs això, m’he menjat durant tres hores més el cap.

De puntetes m’he arrimat a la porta, no fóra cosa que em sentira. Ja sap vosté que aquesta dona dorm com els llops; amb un ull obert i l’altre fent que somia, per vergonya. Com jo, que duria màniga curta en la primera setmana de febrer.

Clic, clac! Dos voltes de clau i el pany ha deixat via lliure a la porta roig mobila. Abans de veure-li el figó ja ben fet de bon matí, la meua mirada s’ha fixat en el mosaic tan lluent del terra, com si fos nou de trinca.

  • No sabia que fóra tan matinera en eixir. Va a posar els carrers, Senyó Rosa?- Vaig intentar escalfar l’ambient una mica gelat de primers d’octubre.
  • No fill! Què va! Que ahir no vaig tirar el fem i com que el meu nebot va vindre, li vaig torrar unes gambetes; poca cosa, ja saps… i abans que no siga una llepolia per a les mosques dic deixa’m llançar-la. I com que el camió passa a estes hores…
  • Ah! Ha vingut l’Albert? Com li va per les Barcelones?
  • Fotut, fill.- va respondre amb el seu toc tallant i sec a l’estil de tota la vida quan abans que no li demanaren el compte a la pastisseria, ella sentenciava el preu de les delicatessen.- I què se t’ha perdut per aquí? T’han caigut els calçotets a la meua Terrassa?- va continuar mentre tancava la porta i s’afanyava pel replanell de la finca escales avall.
  • No, no! Ara ja vaig amb més compte. Ah i gràcies per deixar-me’ls dins la bústia. Com que encara no l’havia vista…Li havia vist la llum encesa i pensava…
  • No, home! Vinga! El dia que estiga ben fotuda ja no tindré ni forces per encendre un llum. Serà com alçar les clares i voler batre els rovells al mateix temps. Ah! i… per què no ve a l’hora del café? .Saps? , estic posada a parlar amb algú este cap de setmana amb l’Albert i ara com que em manca alguna cosa. No sé, estic neguitosa.

No és que haja intimat massa amb la Senyó Rosa però alguna cosa en sé de psicologies barates  a l’estil de psicoanàlisi d’adolescents que se senten en les taules que acullen els claustres de professors.

Si els dic la veritat, el dilluns se’ m va fer més llarg que un dia sense pa. El meu mòbil de camí cap a casa no deia ni mut que fas aquí. Després vaig observar que el tenia mode avió. “No sé per què vols el mòbil!!” va ressonar la veu de la meua mare dins la meua consciència. Tenia seixanta-huit whatsapps i tres cridades perdudes. La icona del Facebook en marcava altres tantes de comunicacions. De dits aixecats? Impossible, feia mesos que no en publicava res. Alguna de grossa hauria passat.

Vaig pegar un mos ràpid. Em vaig desenganxar sota l’aigua freda la suor apegalosa que encara s’enganxava al mes d’octubre. I de bell nou, quan vaig pegar portada em vaig adonar que les claus i el móbil me’ls havia deixat dins. Res de nou sota la capa del cel.

Encara no havia acabat el penúltim graó que la Senyó Rosa ja obria la porta. Una fina olor a talco i una lluentor que feria es van avançar a la meua salutació de benvinguda. “ Buenas Senyó Rosa”. Vaig enfilar pel corredor.  Algun taulell va fer cloc cloc, a saber qui fou l’últim en xafar-lo. Segurament va ser l’Albert.  No crec que ho fera mai aquella propietària que es movia com una gruga encara per tots els indrets del seu cau tan endreçat.  A mesura que estava més a prop de la saleta, la flaire a café es va imposar. Dues tasses d’una obra perfecta i antiga esperaven submises.  Potser estaven contentes de ser-ne útils.  Uns plats abarrocats que gens tenien a veure amb el conjunt de la vaixella, encara dormien un a sobre de l’altre i com a coixins, dues culleretes d’alpaca que mostraven avergonyides un lleuger i cutre to daurat.

La Senyó Rosa va deixar amb una confiança inhabitual entre els mortals de barriada, la cafetera italiana que duia a la mà esquerra i la petita safata de cartró amb motius calats i carregada de petits fours molt acolorits que portava amb la dreta, damunt de la mesa camilla. “ obri, obri els pastissos. Com si estigueres a ta casa”. Les meues mans eren el reflexe de la meua inquietud. No sabia ben bé el per què de tot allò. D’una estirada vaig apartar un paper molt groc que mai no havia vist a la pastisseria. Res no em casava.

  • Quina mà pels pastissos Senyó Rosa. – Vaig dir-li encisat per aquells pigments amb els quals revestia els massapans.Hi havia groc piolín, groc pixum i groc fosfo. Tots ells molt ben combinats.
  • Alguna cosa hauria de fer bé, fill.
  • Escolta’m, volia demanar-te un favor. Podries aconseguir-me una cosa?- I pel cap se’m van ocórrer comandes com ara anar al mercat. Algun ingredient que es poguera demanar per amazon o que li arreglara algun dispositiu electrònic que ella tenia per pecat i que li havia posat l’Albert per no sentir-se a les cavernes els pocs dies que hi vivia en tornar de Barcelona.
  • Vosté dirà Senyó Rosa.
  • Mira fill, voràs…jo volia veure una pel·lícula.- I la seua mirada s’il·luminà igual que es dilataven les pupil·les dels espanyols als anys cinquanta davant de les tristes grans pantalles de les escoles catòliques.- Una pel·lícula que es diu ‘El dulce cianuro’.

Li vaig baixar la peli, va pujar a casa i se la va empassar tota sense moure ni una parpella. No va recolzar el seu cap per res del món al respatller. De tant en tant, li pegava una ullada a través dels vitralls que separen la meua cambra del petit saló on tinc la tele.  Mentre em vaig dedicar a repassar els whatsapps, les cridades perdudes de ma mare i les notificacions del face, que s’havien multiplicat. Tot girava al voltant del mateix. La sentència a ran dels presos polítics s’anunciava per tots els racons de les xarxes. Com que ja havia estat previsor quan es va destapar la caixa dels trons, vaig fer fora dels meus contactes qualsevol element distorsionador cap a la meua ja tocada psiqué. Aleshores, com un covard, pot ser, vaig xuclar aquell bibe d’actualitat pintada d’un groc canari molt demodé a hores d’ara. Una antítesi literaria; sí.

Tot just quan em vaig abocar cap a la televisió per aclucar els ulls per entre el clavill del vitral obert, una escena em va fer retindre’m. Embolcallada dins d’una música hipnòtica, dues mans acaranaven tranquil·lament unes ametlles amargues. Sense mostrar mai el rostre, aquells dits agafaven el morter i feien una picada. Subtilment i sempre amb aquella música de rerefons, una, dos , tres… un petit flascó deixava anar dins del morter unes gotetes de manera molt precisa. Aquella pasta va anar a parar a dins d’uns pastissos molt ben carats, d’un merengue verge i impolut a joc amb els davantals de la Senyó Rosa.

El film va acabar, em vaig afanyar per què la meua curiositat no em descobrira. I al vol, els meus ulls van poder captar com un déja vu, una bosseta d’ametlles pelades. Una mà rápida com un dimoni empalomat va agafar-la i la va introduir a dins d’una petita maleta de mà, com la que deixen pujar a ryanair. I la Senyó Rosa, em va agrair pense que eternament aquella estoneta de tarda de cinema però sense pluja; hagués sigut demanar la lluna.

  • Adéu fill, no saps quan t’ho agraïsc. De tant en tant cal fer memòria.-I una rissa molt irónica va desquadrar-me, ella no reia mai. -Ah! I saps?- va prosseguir-. Me’n vaig uns dies cap a Barcelona. Pot ser faça falta per allà.- I amb el seu posat greu, va badar boca, es va situar al davant del mirall de l’entradeta de casa. Es va pegar dos menejons al figó i se’l va posar al puesto. Va treure el llapis d’un carmí molt roig i es va repassar els llavis. Amb la mateixa gràcia que abans tapava i destapava les bomboneres, va tirar mà al pany i amb un posat molt decidit, d’aquells que van a fer alguna malifeta perfecta, va davallar les escales. Cinc minuts més tard pujava al taxi. I abans de tancar la porta, s’arreglà la falda i amb les dues cames a l’hora es va quedar perfectament asseguda. “ A l’Avinguda de Roma de Barcelona” I no sé quina cosa li dugué el taxista, supose que seria la notícia del dia. Ella se’l va mirar pel retrovisor, li aguantà una estona la mirada i callà fins que va demanar: “¿qué le debo?

Temps de lectura: 8 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close