La revista més vital

La ment d’un escriptor

Lluita pels teus somnis, diuen. No tiris mai la tovallola, tot allò que vols requereix esforç, constància, dedicació… Només així podràs recollir els fruits d’allò que has sembrat. Com diria una persona que conec: “no em diguis frases de manual que no m’ajuden en res”.

Quan fa molt temps que somies una cosa, fent cada dia accions perquè allò es compleixi i viure la realitat que en realitat vols viure, que et diguin que “tot sortirà bé”, “és una mala ratxa”, “el temps ho cura tot”, “tot s’acabarà posant a lloc”… Sincerament, em vénen ganes d’agafar aquella persona i tirar-la per la finestra.

I si la mala ratxa fa un any que dura? Llavors no em podeu dir que és una cosa passatgera. Tanmateix, en realitat sí que ho diuen, però canviant el discurs: “començaràs l’any en bon peu”, “tot se solucionarà”, “potser és millor que ho aparquis una temporada”, “any nou, vida nova”… I tornem-hi amb les frases de manual. Però en sentir això ja no tinc ganes de tirar a ningú per la finestra, sinó que tinc ganes de sortir corrents i no tornar.

Suposo que t’imagines que he tingut un any difícil. Parlar dels problemes aliens normalment és molt fàcil, inclús inventar-se problemes d’un personatge fictici, però per què no som capaços de parlar dels nostres? No sé si és que jo tinc tendència a atraure els problemes o a vosaltres també us passa, però cada matí quan arribo a la feina, els explico una cosa nova que m’ha passat i tots arriben a la mateixa conclusió: que deixi d’escriure novel·les de ficció y comenci a escriure un serial sobre la meva vida. Potser no van tan errats, oi? Bé, potser per això em trobo asseguda davant l’ordinador i escrivint aquestes paraules.

Tot va començar un any enrere quan se’m va ocórrer publicar la meva primera novel·la, complir la il·lusió de la meva vida i convertir-me en escriptora. Ara com ara estic pensant si realment va ser una bona idea. Per què penso això? Doncs perquè sento que realment no he aconseguit res. Bé, sí, una cosa, l’estancament. Sentir que sóc escriptora però no poder-ho demostrar el 100% perquè cap altra editorial creu en tu. Sóc una escriptora frustrada doncs? No sabria què dir-te. El terme “escriptor frustrat” no m’acaba d’agradar. Sí que és cert que el sentiment s’hi aproxima, però tampoc estàs al punt d’enviar-ho tot a les escombraries. Jo més aviat diria que estic amb les piles descarregades.

Quan fa molt temps que et dediques a una mateixa cosa, “trucant” a deu mil portes i no obtenint ni un simple “gràcies”, la paciència es comença a acabar, per no dir que s’ha esgotat del tot. Sabeu el que realment em frustra? Que vídeos com el que ha publicat aquesta setmana Letícia Sabater es facin virals i tot el món en parli, i que un llibre no li arribi ni a la sola de la sabata. Aquesta és la societat que estem educant. Així és com creixen les generacions futures, els nostres estimats Mil·lennials i Generació Z.

Realment quan un autor escriu moltes vegades no és per acabar sent una J. K. Rowling o un Carlos Ruiz Zafón, sinó per fer sentir emocions i sentiments als altres. Transportar-los a una realitat paral·lela perquè s’oblidin dels problemes. Fer-los riure, plorar, simplement sentir. Per nosaltres, els escriptors, les paraules ho són tot. És el nostre dia a dia, és la nostra manera d’aportar nous coneixements, noves idees, obrir un nou horitzó de possibilitats al lector. O si més no, això és el que sempre he volgut jo, i el que em pensava que volien les editorials. Però com sempre el capitalisme ha fet la seva aparició.

Últimament penso molt sobre si realment m’he equivocat de camí, si no hauria d’escriure, que hauria de tirar la tovallola tal com explicava al principi, però sempre arribo a la mateixa conclusió, no. En el fons, i pensant fredament sí que he aconseguit allò que tant desitjava, he publicat una novel·la. Em puc considerar escriptora, i en realitat, els escriptors s’enfronten cada dia a una batalla, la batalla de poder continuar escrivint, de seguir tenint imaginació, de seguir sentint que el que fan els omple. Per mi, les veritables històries, no són les que surten de la meva ment, no són les que em puc arribar a imaginar amb un dia, sinó que són les que viu cadascú.

La meva història, la meva realitat és que ara em toca viure el que estic vivint i superar-ho. La vida són reptes, són obstacles, i has d’aconseguir sobreviure a ells. Ara em toca sentir-me escriptora encara que no em llegeixin, sentir-me lliure per tenir el poder de ser capaç de transmetre qualsevol “cosa” a través de les paraules, de dir tot el que la resta no s’atreveix a dir, d’escriure històries com aquestes sense que a ningú realment li importi. Però sé, que com a escriptor, entendràs perfectament, de què parlo i com em sento.

I tu, quina creus que és la teva història?

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta