fbpx
La revista més vital

La meua sort

Aquell mes estava sent esgotador per a mi i per tota la família degut a la mort del meu pare, Rachid. Mon pare era un home molt intel·ligent, però tot i així, el van matar. Ells sabien que la mort era l’única solució per acabar amb el gran poder que tenia Rachid.  Bé, igual no era en sí el poder com l’entenem, sinó, tots els contactes i els vincles que tenia ella i la seua dona, Merha.  Dona valenta on les hi havia! Va ocórrer un matí fresc quan Rachid estava anant a pel seu vehicle, eixe dia estava cansat i se li notava en eixe caminar lent i arrastrat; eren molts anys, massa potser, de lluites i guerres i supervivència, ja no tu, sinó tots els teus, i PUM! S’ha acabat.

Igual a mi em van fer un favor, és cruel dir-ho així, però quan estàs tota una vida a les ombres, amagada, callada, escoltant i tragant hi ha coses que perden molt i d’altres que prenen molt més sentit. La meua mare estava trista, i alhora també esperançada que ara que ens havíem lliurat del poderós, del nostre amo, del nostre salvador segons molta gent , ara que érem lliures, encara que no sabíem com gestionaríem això del tot,  ara que podríem eixir d’aquell lloc on soles som la dona i la filla de, ara que podríem començar a viure.

M’he estat preguntant tota la meua vida què seria viure al teu gust, o almenys, poder prendre les teues decisions. Per fi, ara tindria l’oportunitat de fer-ho, anhelava començar quan abans i començar a descobrir món, això sí, amb ma mare al meu costat. Ara ens necessitàvem l’una a l’altra per aconseguir tot el que sempre havíem estat parlant d’amagades del món. Era el nostre secret. Un secret magnífic, que encara em sorprèn com ningú mai ens ha sorprès.

La música. Eixe és el nostre gran secret millor amagat, bo, això i no sé quantes monedes d’or que l’avi li havia donat dies abans de deixar sa casa per ser una submisa del senyor Rachid, és a dir, de mon pare. La música havia sigut i és el que sempre ens ha mantingut vives i fortes i esperançades que algun dia aconseguiríem fer-nos escoltar per tot arreu, però era una música acompanyada de tot un treball que havíem estat fent durant els meus quinze llargs i intensos anys de vida. Per a nosaltres significava molt poder fer arribar eixes arrels i eixes lletres a quantes més dones millor, i a més, fora d’Àfrica. Ja no per res, sinó que volíem que el món s’assabentés que hi ha un continent on la vida ens la mereixem, ens la guanyem, i ens la valorem cada segon perquè mai sabem on podem estar al següent. Que hi ha un continent on el valor de les coses és immens, però molt més gran el de les persones. Els habitants érem qui li havíem donat eixe valor a tots i cadascun dels països que el formen, però perquè estàvem farts de ser sempre els qui treballem, els qui donem, els qui obeïm…

Ma mare quan li vaig dir que m’agradava cantar es va posar a riure i em va dir que a totes ens agrada cantar, però no sempre se’ns donava bé allò que ens agradés. Així que em vaig posar en serio i vaig començar  a prendre classes de cant, ehm, en realitat no exactament classes com a tal, sinó que expiava a la mamma del barri que tenia una veu enlluernadora i inspiradora. La mamma havia criat i educat a quasi tota la joventut revolucionària de Sudàfrica amb les seues lletres tan reals i plenes de força. Ella era un exemple a seguir per a mi, i pel que ma mare va poder saber parlant amb ella i preguntant discretament, ho era també per a ella.

Jo veia als ulls de ma mare eixa tristor acumulada cada dia, però mai he deixat de vore les ganes de cridar. I cridar fort. I, en certa manera, sempre he agraït que la mamma hagués estat i conviscut a prop nostre perquè així moltes de nosaltres mai hem deixat de creure. No sé en què ni en qui, però creient sempre que algun dia seriem nosaltres aquelles que cridaven. I ha arribat el moment, de mala forma, però uns sicaris ens havien empoderat sense adonar-se’n.

Passat l’estiu, arriba setembre amb força i comencen a baixar les temperatures, quin goig! Havia estat un estiu diferent; la meua mare i jo l’hem gaudit com mai ho havíem fet, ens despertàvem, ens fèiem un got de llet amb uns Biscuits casolans riquíssims i desprès ens posàvem a cantar o a llegir en veu alta per torns. Era magnífic fins que algun veí o alguna veïna ens picaven a la porta per preguntar-nos com estàvem, com dúiem la pèrdua de Rachid, -li dèiem pel seu nom perquè per a nosaltres sempre ha sigut un opressor, en tot el que això comporta-, si necessitàvem quelcom o, simplement, pense, que venien a xafardejar. També és cert que nosaltres no eixíem massa, però tampoc ens calia, ara que podíem estar a gust a la nostra casa, NOSTRA CASA, qué bé sona! Quin respir!

Amb aquest setembre, arriba una trucada. Un home que vol parlar amb mi, però clar ma mare es nega pel fet que soc menor i bla bla bla. Ens posàrem nervioses perquè no ens abellia gens que, de nou, hagués de ser una home qui ens manipulés la vida, però barallaríem la possibilitat si ens oferia eixir del país i buscar eixa felicitat esperada durant tants anys de vida silenciats. Parlem amb la mamma i li diguem que havia telefonat un senyor anglès que volia que formara part d’una banda de música, a qui li havien parlat molt bé de mi i, com no, de la meua veu. Això m’afalagava, però no sé fins quin punt podria fiar-me o no d’una proposta tan suculenta. La mamma, per a la nostra sorpresa, va reaccionar amb total normalitat i ens va aconsellar que havíem d’acceptar eixa oportunitat. Era l’oportunitat que estàvem esperant, una que ens brindava anar-nos-en a una altre lloc, amb altra gent, ser nosaltres les escoltades, qui escrivíem la història per connectar móns, persones , estils de vida o aconseguir que dones com nosaltres s’empoderaren i buscaren una eixida dins de tot el femer o merder en què vivien.

Va passar el temps molt lentament, arribem als cap d’uns mesos a Bristol. No està malament, estem un poc desorientades perquè la gent no vist com nosaltres, però hi ha una varietat cultural prou interessant. Ens acompanyen a una casa on ens rep una senyora amb uns ulls blaus que ens tranquil·litza moltíssim, vaig notar com el cor de ma mare va tornar a bombejar. I, per conseqüència, el meu. Entrem, ens donen menjar, claus i diners. Un poc estranyades per la facilitat, això a canvi de què seria? Confiem. La mamma ens digué que confiarem. D’acord.

Inicis de gener, estem ja instal·lades quasi del tot en el nostre nou espai vital, la senyora Brucks ens mima com si fórem les seues filles, i he de dir que estem molt felices d’haver acceptat mudar-nos a Europa, ja no per res, sinó per desconnectar de la tristesa i del dol que havíem de fingir diàriament per ser acceptades en un entorn religiós, que respectàvem, però ens ofegava. Això, sí, allà on anàvem diem orgullosament d’on veníem i on vivíem.

Ara ja soc una més a la banda de música i estic encantada perquè les meues companyes són molt amables amb mi, m’ajuden cada dia a sentir-me còmoda a l’escenari i, el que és més important per a mi, sentir-me acollida per un grup de gent que no em coneix de res. Inclusió. Eixa és la paraula. Tant per a mi com per a ma mare ha sigut molt fàcil adaptar-nos a la vida nova que ens han brindat, que no al ritme. Ací sembla que van tots amb un coet al cul! Tenen sempre pressa, mengen ràpid, no somriuen, viuen estressats… És com que no gaudeixen dels seus moments. Si és que en tenen. He trobat molt poca gent amb la qual poder fer-me un café tranquil·lament sense que haja d’anar-se’n escopetada a algun lloc a fer no sé què que no li agrada, però que és una obligació. Molta gent que viu amb un calendari i un horari al cap on cada minut té una activitat. Són persones programades, és l’única cosa que trobe a faltar del meu país. Gaudir del vent, del temps per poc que siga, relaxar-se o simplement no fer res i desconnectar.

Malgrat tot això, soc feliç. La meua mare també, ja somriu. Crec que feia anys que no la veia brillar amb tanta llum. Ara ajuda a la senyora Brucks amb les coses de la llar i, a voltes, cuida els fills de la veïna. Li agraden els xiquets. Sé que m’ hagués donat una personeta, germà o germana, si no fós perquè no volia dur al món algú a qui no li podria assegurar una mínima felicitat. És tan genial! I tan forta!

M’han dit que estic dins la següent temporada. Hi anirem per tota Europa. Viatjar! Hauré de donar-me pressa perquè em donen definitivament els papers. Uff! Quina mandra! Però ja hem pogut retrobar-nos amb la mamma. Oh! Sí! Vos havia dit que fou ella qui va dir-li a l’home que ens telefonés? Per això ens digué que confiarem! Tot venia per ella.

Gran, gran Makeba. Gràcies.

 

 

Temps de lectura: 8 minuts

    Deixa una resposta

    Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

    The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

    Close