fbpx
La revista més vital

La música de l’amor

A la casa s’accedia per un camí embardissat per grossos plataners que oferien una visió verda fòsfor als matins enganxosos de l’estiu, i que en arribar el capvespre anava virant cap a una sensació feréstega i negra, i que a mi em semblava una gola de llop de la qual calia fugir i aixoplugar-se al petit jardí que hi havia fitant amb la casa dels casers. Els casers, Manel i Maria, eren unes excel·lents persones. Un matrimoni de tota la vida i que malgrat haver servit sempre a ca nostra, mai no van perdre el costum de seure a taula amb nosaltres a les nits d’estiu i compartir amb mi més d’una xerrada a la vora del foc de l’hivern, perquè quan les llevantades arruixaven amb forts tombs d’aigua i demanaven pas a través de les altíssimes finestres de la meua cambra, jo fugia cap a casa del Manel perquè em fes entrar al cos aquella por intensa que em produïen els seus contes i que em feien tremolar fins i tot l’ànima quan m’arrecerava a sota dels llençols i el vent udola que udola a fora…tac, tac, tac, tac…

Han passat els anys amb els seus riures i els seus planys i això és elemental i la família s’ha enfonsat i la fàbrica va tancar fa anys. Tot va anar a parar en orris i les terres ermes a última hora eren més un pes que no pas una despesa. I la cosa va ser que no es podia vendre per fer caus d’estiu d’on penjar les tovalloles, biquinis i més estris temporers de sol i platja, car el meu pare, industrial alcoià, mai no es va veure atret per la política. I no devia, no es casava mai amb ningú i com em deia la Maria, cal tenir amics fins a l’infern. Això, però és molt diplomàtic i no van requalificar els terrenys i ara… Ja veu vosté; ni per a sembrar guixes.

Òbric la gran reixa de ferro colat amb restes de la pintura daurada i verd carruatge que lluïa com les corones dels sants de les estampetes de Maria, la casera ja fa anys, i se me desfà eixe nus a la gola que m’impedia articular paraula i que m’oprimeix cada vegada que les emocions m’arravaten el cos, perquè si hi ha alguna cosa que als meus anys encara no en sóc l’amo, és dels atacs dels sentiments propis. L’encadenat corre i em fa venir al cap el mateix dringar dels ferros i després enfile la primera per anar a poc a poc, assaborint-me aquell passeig arbrat tot de pàmpols cap a la porta emmarcada de tosca i que és tan alta i imponent que encara a la meitat de l’entrada no la puc abastar d’una ullada.

Faig una visita ràpida als voltants i se m’acudeix el Pau, el fill dels casers, amic de correries estiuenques i company de cercar nius per Pasqua i col·legues de futbol, perquè ningú ens va arrabassar mai els títols olímpics quan competien amb els altres jugadors forasters i aquelles partides al tenis i després a les boleres del poble. Li vaig enviar un whatsapp al Pau i és que d’ençà que va acabar la ingeniería se’n va anar a Alemanya i ara és l’hora que fa cinc anys que no ens hem vist i ja quasi no el recorde i m’agradaria veure-li algun cabell blanc perquè aquestes coses, ja sap, són com les ferides fondes, que si les tens a la pell tothom les veu, però si les tens al moll dels ossos les veu qui les ha de veure i se’ns acabat el cafetí.

És migdia i la solana pega de ple. La casota llueix senyora, imponent i el bosc esponerós de pins verds, d’aquells que fan aquelles pinyes tan gruixudes i que no fan grugues, barreja l’ombra fosca amb la més clara de les araucàries i totes dues fan ballar amb pampallugues el sol al tapís engroguit del terra.

I em ve un soroll al qual no mai m’he acostumat i que pot interpretar-se com el d’un ocell trepitjant la fulleraca seca, la d’una serp esvarant-se al seu albir o la de l’amic d’antigues correries intentant tocar marro abans que no jo.

****************************

–Pau…? Eres el Pau? Ei! Quin esglai, me caguen… però quasi em mates, tio…què carall hi fas aquí? No sabia que vindries.

–Em vas enviar el whatsapp, no te’n recordes? Jo estava aleshores a Xàtiva i vaig pensar que seria un gran moment per pegar-te un bon esglai. Com aquells que ens fèiem quan ens amagàvem darrer de les bardisses del laberint…Eiii, nano, pega’m una abraçada, hosti! Si fa temps!

–Sí, tio! Però sense avisar! Uff, això sí que és una bona nova, no les festes sorpresa que em fan cada vegada que se m’encorba la gepa! –vaig respondre amb un somriure fred de bat a bat, perquè encara no m’havia refet d’aquella estranya sensació entre somni, premonició o realitat.

–Anem, peguem una ullada per la finca –digué el Pau, amb aquell aire de seguretat que implicava que sempre li fes cas.

–Ostras! Mira la parra! Ui, mira que està plena! I la de vespes que m’han unflat a picades aquí baix.

–Si no t’estaves mai quiet i les acaçaves com si foren mosques? De què vas? –contestà el Pau amb la rialla oberta que li mostraven aquelles dents encara tan jovenívoles.

I ens vam asseure a unes cadires de boga esfilegassades i encara banyades per continuades rosades. I de mica en mica la meua ànima va anar tornant al lloc i em sentia tranquil i ben acompanyat i això va fer possible que ens posàrem al dia, perquè entre converses una mica serioses i molt de “abans tot era millor”, els peus tornaren a terra; els peus del Pau i els meus. Tornàrem a obrir el cortinatge de la realitat i seguírem situant-nos en els nostres mons actuals, on el passat i el present anaren cosint-se com si foren dos retalls de llençol apedaçat.

–Mira tu, la caseta del pou –va encetar el Pau després d’un llarg silenci entre tots dos.

I jo vaig haver de riure i continuar de la millor manera possible i per diplomàcia amb el tema que el meu amic havia destapat.

–Sí, la dels sons de l’amor! Mig poble venia per les nits, tio! Però no sabré mai com s’ho feien per no trobar-s’hi amb els altres…Quin misteri, pense ara.

–Recordes quan la Paula venia? Era la que més cridava.

–I la qui més en portava també! –vaig concloure amb la intenció de passar pàgina–. Se la va tirar mig terme tio.

I va passar un àngel i em vaig envermellir i pense que a ell també li va fer vergonya allò però no podia ser que el Pau hagués virat cap a un caràcter més empàtic. I aleshores tots dos vam saber que els records de la caseta del pou, la de la música de l’amor i, alhora, la de l’escola del sexe, ens havia obert una escletxa per on entrava el passat.

–Ei, Carles, vols que toquem la música? La nostra música, ja saps… la música de l’amor? Vinga, home, que no he vingut aquí a contar les fulles dels arbres…

 

Imatge.

Temps de lectura: 6 minuts

10+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close