– Senyores i senyors viatgers. Les anunciem que el vol 737 s’endarrerirà per problemes tècnics fins demà. La companyia els demana disculpes per les molèsties i posarà a la seua disposició allotjament a l’hotel Aeroport
Vaig maleir la meua mala sort. Em va costar la vida prendre la decisió de fer el viatge, i les incidències tècniques encara varen endarrerir més la meua angúnia. Odiava volar, i cada vegada que havia d’enfrontar-me a un viatge en avió, em posava malalta. No obstant això, aquesta vegada no era el mateix. En realitat, no tenia res a veure amb qualsevol viatge que hi haguera fet abans. Allò era molt més que un viatge.
De sobte, vaig pensar si les incidències podien ser una crida d’atenció del destí. Si potser era la seua manera d’advertir-me que no havia pres la decisió correcta i que no havia de fer el viatge que estava a punt de fer, un viatge de tornada d’aquell que em va portar fins a Buenos Aires feia només dues setmanes. Dues setmanes que semblaven una eternitat.
Va ser una telefonada la que va canviar-ho tot, la que va portar-me a un punt sense retorn. Des d’aleshores jo ja no sabia qui era, ni tan sols quin era el meu nom. Era Blanca i era Valèria alhora, i no era cap de les dues. El meu món va esclatar de cop i va esmicolar-se en només cinc minuts, el temps que havia durat la telefonada. I si no arribe a despenjar el telèfon? I si l’haguera penjat sense escoltar el que em deia? Sens dubte, vaig tindre temptacions de fer-ho, però, una força irresistible m’havia obligat a romandre escoltant i a rebre el missatge que canviaria la meua existència per sempre.
Aquell missatge va ser el que em va conduir fins al lloc on el que ara em trobava. Si haguera ignorat allò que la veu acaronadora em deia des de l’altra banda del món, a dies d’ara estaria asseguda al sofà de la casa on vaig passar tota la meua infantesa en comptes d’estar mossegant-me l’ungla a un aeroport a milers de quilòmetres. I ara no en tenia, de remei.
La bogeria, però, s’havia terminat. Comptat i debatut. Era l’hora de tornar a la meua casa, amb les persones que sempre havia cregut que eren mon pare i ma mare, i era l’hora també de recuperar la meua existència d’abans del terratrémol ocasionat mitjançant la línia telefònica. Vaig tractar de reafirmar la meua decisió pensant en totes les coses que estaven esperant-me a l’altre costat de l’oceà. Els estudis del màster al qual m’havia matriculat en una universitat prestigiosa, el gimnàs en el qual feia esport cada dia, les classes d’equitació al club d’hípica dels caps de setmana, les quedades amb les meues amigues de tota la vida, i Pruna i Lluna, les meues gossetes estimades. Sols per imaginar a les dues gossetes menejant la seua cua quan jo arribara, pensava que en tenia prou, de motius, per tornar-hi.
I, per descomptat, també estava ell. Bruno era un bon xic i tenia la paciència del Sant Job, si no més encara. Si no fóra així, ja m’hauria deixat per impossible feia anys. Però, ell insistia i insistia, una vegada rere una altra, amb la intenció que jo accedira a casar-me amb ell o, almenys, a anar-me’n a viure amb ell a eixe pis tan preciós que havia heretat de la seua tia. I jo em deixava voler sense dir ni sí ni no ni tampoc el contrari. Potser havia arribat el moment de fer un pas endavant pel que fa a Bruno, però, havia de confessar que per més que el pensava no me n’abellia. Gens ni mica.
No obstant això, jo sabia que en seria molt, de difícil, oblidar-me de totes les coses que ara coneixia al voltant dels meus veritables orígens, però, com deia ma mare, ja no pagava la pena dessoterrar el passat. És clar, ma mare no volia per cap cosa del món que jo coneguera els detalls de tot el que va passar des que vaig néixer fins al moment que vaig estar al seu recer. Mai no m’havien amagat que jo era adoptada, tot i que les diferències físiques no eren massa evidents, però sols m’havien dit sense molta explicació que la meua mare biològica m’havia abandonat en una institució per nadons, i per això varen tramitar l’adopció sense problemes. La veritat és que jo mai havia tingut gens d’interés a saber-ne més. Eixa era la meua vida, ells eren els meus pares i no hi havia res més a rascar. Ni tan sols entenia les persones que, en saber que eren adoptades, s’emprenyaven a trobar la seua mare biològica. A mi no m’havia amoïnat eixa qüestió mai en la meua vida. De debò.
Hi tornaria. Tornaria a la meua vida confortable a Madrid, amb les meues amigues, el meu gimnàs, el meu màster, les meues dues gossetes i, fins i tot, amb el bo de Bruno. Tornaria a casa amb les persones que havien fet tantes coses per tal de tindre amb ells a la xiqueta que era jo. Tancaria una vegada més els ulls i donaria per bones les seues històries al voltant de la meua adopció.
Això, és clar, seria la part més fàcil, tot i que podia costar-me un esforç considerable. Allò que no seria res, de fàcil, seria oblidar d’on venia jo i el viatge tan llarg que havia estat obligada a fer per tal d’arribar amb ells. I, sobretot, el que seria impossible era oblidar-me de la cara d’aquella dona que em mirava amb una il·lusió infinita als seus ulls envoltats d’arrugues. No podria oblidar mai, per més que tractara de fer-ho, la seua expressió quan va acudir a arreplegar-me amb el seu mocador blanc al cap i la foto en blanc i negre d’una jove a la mà, una jove tan pareguda a mi que feia calfreds sols amb mirar-la.
Però, no podia ser. Me’l repetia una vegada i una altra. Jo volia ser Blanca i no Valèria, ser espanyola i no argentina, viure a Madrid i no a Buenos Aires. Jo no volia renunciar a tot el que havia sigut fins ara ni a tot el que tenia planejat ser a partir d’ara. Jo no volia saber-ne més i volia tornar-me a casa amb l’avió que hi hauria d’haver eixit ja.
La qüestió és que, m’agradara o no, ara ho sabia, i no podia esborrar-ho de la meua memòria. No podia fer desaparéixer del meu cap la idea que mon pare i ma mare, eixes persones que jo idolatrava, pogueren haver sigut còmplices d’una cosa que ni tan sols gosava a posar en paraules. De segur que tot tenia una explicació senzilla i ells eren les persones meravelloses que jo sempre havia pensat que eren. D’altra banda, tampoc em podia llevar del cor la imatge d’aquella dona vella, feble i forta al mateix temps, que agafava la meua mà com si fóra el tresor més preciós que en poguera trobar. Jo era Blanca i no Valèria, però, la manera que aquella dona tenia de pronunciar el nom de Valèria va traspassar-me el cor.
No vaig dormir en tota la nit. L’endemà vaig anar a l’aeroport amb el meu equipatge fet i la meua decisió presa amb fermesa. Jo no tenia per què canviar res, per què sacrificar res. Jo no tenia cap culpa, no era responsable de res, i no tenia cap obligació de fer una altra cosa que el que jo desitjara. Jo era lliure per tornar sense remordiments. O això era, almenys, el que jo vaig repetir-me una vegada i una altra al llarg de tota la nit.
– Senyores i senyors viatgers. Les anunciem que el vol 737 amb destinació Madrid, efectuarà la seua eixida en vint minuts. Preguem que embarquen per la porta número 25.
De cop, vaig rebre una telefonada. Estava a punt d’arribar a la porta número 25 amb la meua maleta de rodetes quan la mateixa periodista que va cridar-me aquell primer dia tornava a fer-ho. Amb obstinació, insistia a contactar amb mi una altra volta. I, malgrat que jo havia sigut molt poc receptiva a les seues peticions, ella tornava a preguntar-me si volia fer el reportatge. Pensava negar-me, una altra vegada més. Però, sense adonar-me’n, vaig descobrir a mi mateixa parlant amb ella.
– Sí, jo sóc Valèria. Sóc la néta 131 de les iaies de la plaça de Maig.
Vaig romandre quieta, mentre mirava de reüll les meues ungles mossegades pels nervis de moltes nits sense dormir. Vaig recordar-me d´allò que em va dir la iaia del mocador blanc al cap al voltant d´això. La seua filla, la xica de la foto que ella duia a la mà i que tant se semblava a mi, també es mossegava l’ungla si estava nerviosa. Va contar-me que el feia fins a deixar-se el dit deformat. Sense voler, vaig donar una ullada al meu dit. Era deformat.
Vaig mirar per última vegada la pantalla del meu mòbil. Tenia dos missatges nous. Un, de Bruno, deia quant em trobava a faltar i em preguntava quan hi tornava. L’altre era de Dolores, la dona del mocador blanc al cap. També ella em deia que m’havia trobat a faltar i també em preguntava quan hi tornava. Vaig apagar el meu mòbil amb llàgrimes als ulls.
– Últim avís pels passatgers del vol 737 amb destinació Madrid. Embarquen urgentment per la porta número 25. Repetim, passatgers amb destinació Madrid embarquen urgentment per la porta número 25.
L’avió cap a Madrid va enlairar sense mi.
Temps de lectura: 8 minuts
