fbpx
La revista més vital

La nit del divendres

Us ho diré ben clar i em deixaré de floritures: no sé què coi m’ha passat. Em vaig posar al llit amb l’habitual molèstia a la part baixa de l’esquena (no, el cul no, no soc tan finolis per parlar-ne així). Garratibat, no saps com posar-te i sembla que per girar de costat necessitis a un zelador amb la seva grua. Nit de pizza i quintos, res d’especial. La segona o tercera fermentació (depèn de la marca de cervesa) acostumo a fer-la dins l’organisme, provocant aquells malsons sense massa sentit que completen la nit del divendres. I ara m’he trobat així, suspès a l’aire, a dos metres del meu cos, contemplant el bodegó d’una parella de quaranta anys (bé, l’Anna trenta-vuit) dormint esterrossats entre dins i fora del nòrdic. Estic viu o mort? Un ritu de traspàs a l’altre barri o tan sols un viatge astral o metafísic?

D’entrada m’adono que malgrat les circumstàncies encara soc més subjecte que objecte, puc dominar a plaer les meves extremitats esfilagarsades, que em responen amb lentitud com si estigués fent immersió. De moment no hi ha cap llum zenital que em marqui el camí a seguir ni tampoc s’ha obert cap comporta a terra com el forat de l’escenari per on surten els dimonis dels pastorets. Em rebolco per les alçades d’una habitació que ja li caldria una mà de pintura, mantenint una petita lluita per mantenir l’estabilitat en el nou estat d’ingravidesa. Per un moment m’imagino que estic dins un mirall de sostre, com el que diuen que es feia posar en Michael Jackson als hotels on anava de gira. La diferència és que a baix el meu cos no fa les tombarelles que faig aquí dalt.

Quan ja domino el moviment de translació en totes les direccions se m’acut de fer una comprovació ben curiosa: traspasso el sostre de l’habitació, l’entramat de totxos que conforma el suport del vent del teulat i travesso les teules de la nostra petita casa de planta baixa. Ho faig sense dificultats, amb un estil prou aconseguit per ser una ànima tan novella. I… sí! Ja ho tinc, la típica sabata damunt la teulada que apareix en els relats dels pacients que han mort durant uns minuts al quiròfan. Ara ja tinc proves fefaents per donar un punt de veracitat al supòsit. La sabata en qüestió és de la Gemma, la meva filla petita, que la devia perdre quan encara feia P4. Si és que… mira que no se’m va acudir que tenia una nena biònica, amb quina força un cosset tan menut devia propulsar la paràbola per arribar tan amunt! No us podeu pas imaginar la de potingues que retenen les teules d’una casa, a part de molsa i restes d’insectes morts… un raspall de dents? Casum l’olla! Ara veig on anava a parar la inversió pels bons hàbits de les petites. Pensant en les nenes, vull acomiadar-me’n, no fos cas que engeguessin un gegantí aspirador celestial que em xucli d’un pim-pam. Entro per la cantonada de les lleixes de llibres, menjant-me mitja col·lecció de la Tea Stilton i un parell d’aquelles figuretes de fang sense forma tan horribles que t’endossen de l’escola. A l’interior, un ambient angelical damunt les lliteres d’Ikea, amb el corresponent vel de princeses que tanta gràcia ens feia comprar aquell dissabte a la tarda per oblidar. Una bonica postal de la meva estada a la terra si no fos per un espontani pet, ben llarg, que l’ha amenitzat. Si és amb cua ara segur que li tocarà a la seva mare, de fer les calcetes netes.

De totes maneres encara no tinc clar que aquest sigui el meu viatge mortuori. No hi ha cap rastre de la iconografia cristiana més bàsica: ni àngels encimbellant els núvols, ni cors infantils entonant cançons de l’Enya… Ara penso, definitivament, que deu ser un viatge astral. Això em transporta a l’època adolescent quan escoltava “Sintonia Alfa” de l’Andreas Faber-Kaiser amb un walkman aclofollat dins el llit. M’encantava caure adormit escoltant històries del més enllà i de parapsicologia. Llàstima de no recordar-ne més detalls, qui ho havia de dir que algun dia em podrien ser d’utilitat. De moment, aprofitant aquesta estranya lucidesa de civada, crec que intentaré passar-m’ho una mica bé.

La lluna plena tenyeix de tons pàl·lids el barri de cases barates. Tampoc deu ser molt tard perquè encara hi ha força finestres il·luminades, o potser mitja barriada ja té Netflix o HBO i avui toca marató de Chernobyl… Amb una crisi dels quaranta galopant, el primer que se m’acut és de realitzar un vell somni de nits d’estiu amb grans a la cara: sobrevolar el barri a un metre de terra, a tota velocitat com si es tractés d’un joc de cotxes de Nintendo. Passo de les collonades de volar amb un braç endavant i un altre enrere com en Superman, sempre he estat més d’en Batman, i com que aquest no vola, no caldrà que l’emuli. Unes voltes tan ràpides com la metafísica em permet i començo a dominar la tècnica, com a mínim ja no em menjo els fanals a les virades. M’imagino un final de recta de tribunes farcit d’espectres alçant els braços per celebrar la victòria. Quan em canso del “circuit” em passa pel cap d’anar al centre de la vila, a veure si hi ha més ambient. Però, no sé el camí… quina sensació més estranya… és com quan somies i la consciència es perd en una tofa d’escenes mal girbades. Que ximple! No havia tingut en compte aquesta teoria: un somni? No! Amb franquesa, jo sempre somio com en un VHS mig fregit, i això-que-em-passa és quasi millor que l’anunciat 4K!

Perdut enmig de la meva petita ciutat, deambulo sobrevolant cotxes aparcats en zones blaves de carrers que no em sonen, quan, de resquitllada, reconec el Citroën C3 d’una companya d’oficina, la Maite, molt simpàtica ella, però enigmàtica com ningú. Com un fantasma amb trets de voyeurisme penetro a les diferents cases del carrer buscant-la. No tenia cap intenció de perpetrar un acte tan poc ètic, però, què hi farem, només es mor una vegada, no? Sembla que tothom dorm en aquest districte, sigui al llit o al sofà, però el denominador comú és un trist gust per la indumentària, i això que jo no soc dels que s’hi fixen. Elles: colors pastel i paraules dolces, ells: quadres impossibles i grisos barrats; sort de la mainada i les explosions de colors amb els Vengadores, la Gorjus o el clàssic pijama amb els colors de l’equip de futbol.

Quan finalment trobo la Maite no em puc reprimir una onomatopeia d’alegria, que sembla que tampoc se sent en el pla real. Està asseguda al sofà mirant una pel·lícula que fan a la tele. Jo em quedo suspès a un pam del seu cap, assaborint un generós escot d’una camisa de dormir, esperant que torni el manso de la cuina o del vàter. Quines espardenyes d’estar per casa més horribles, no? Passen un parell de minuts i el paio no arriba. Aquella misteriosa parella tan intel·ligent que porta anys reclòs a casa estudiant per les oposicions de jutge… on és? Sense més dilació floto per tot el piset buscant alguna pista del seu rastre. Ni una foto d’ell, ni cap detall que faci pensar en una presència masculina, bé, a part de la meva “presència”, però com bé sabeu, jo ja no compto, i dubto que els meus atributs sexuals tinguin la fermesa que es podria esperar… res, que tampoc soc el seu tipus.

Gatets, fotos de viatges amb amigues per diferents indrets del món, més gatets… i les amigues dels viatges que van repetint, però ell enlloc. I si tot plegat és una farsa? Fa més pinta de ser solterona que no de tenir una parella erudita… ai, si dilluns pogués tornar a la feina! Quant secrets amaguen les parets d’una llar. Ara que em ve, hi ha una qüestió que tampoc m’havia plantejat, i si la meva nova situació, totalment anòmala, és fruit d’un fet traumàtic? Ara recordo una discussió abans d’anar a dormir, tot acalorats, però més l’Anna, que em girà l’esquena dins el llit deixant molt clara la seva posició inamovible. Potser al final ha decidit d’anar a la cuina mentre jo dormia, agafar un d’aquells ganivets ceràmics tan esmolats del Lidl i m’ha endinyat una bona dosis de forats. No recordo haver vist sang a l’habitació, però tal vegada ha estat un autoengany posttraumàtic. No serà que he estat jo qui l’he afogada amb el coixí perquè callés d’una vegada, engruixint les macabres xifres de violència de gènere?

Deixo la mestressa en la seva solitud, disposat a resoldre el meu cas. Abans de desaparèixer d’aquell ensopit menjador, faig una magarrufa a un gatet mig endormiscat, que se sorprèn amb ulls esbatanats, se li ericen els pèls i després s’encorba. Però sorprenentment no m’està mirant a mi, s’ha quedat amb els ulls fixats darrere meu. Em giro suaument i trobo una figura fosca i desdibuixada que em fita sense ninetes als ulls. Duu una toga amb un final sense costures, confonent-se amb la foscor del racó per on flota. Dels canells, dos punys blancs immaculats acabats amb brodats elaborats. La seva translucidesa denota que ell i jo estem en el mateix pla. Si ja fa por un fantasma a seques, imagineu-vos quina por fa un fantasma magistrat custodiant a una antiga parella! Com que l’última cosa que tinc ganes de fer és quedar-me a litigar amb un jutge ectoplasmàtic, guillo a corre-cuita, i de l’ensurt faig caure, encara no sé com, un marc fotogràfic d’una tauleta prop del sofà. Segurament la Maite haurà patit un esglai considerable, però abandono el lloc dels fets, no fos cas que se m’imputés l’autoria “immaterial”.

Enfilant sense massa èxit el camí de tornada, veig projectada mitja vida i totes les crisis existencials que l’acompanyen en reverse: la dels 40, la dels 30, la dels 20 i l’acne… n’he tingut un munt, que per hipocondríac, ningú no em guanya! Em pregunto si la vida té sentit o només és una broma de mal gust, i també quina haurà estat la meva missió vital, llevat que no sigui haver augmentat una ridiculesa l’índex de morts pel tabac o d’adults perjudicats per fumar massa porros durant la joventut…

Amb un efecte més propi del desplaçament amb Google Street View aparec al carrer de casa meva, amb els nervis encara a flor de pell. Segur que m’hi espera una truculenta imatge de peli de por. Tot i que, ben mirat, si jo fos l’assassí, tampoc té massa lògica que també sigui el fantasma, no? Qui sap si després d’adonar-me de la bestiesa que he perpetrat amb la família, no he acabat suïcidant-me amb una sobredosi de remordiments i pastilles? Tampoc ho veig clar, les veig totes iguals, no sabria distingir un paracetamol d’un Prozac. La casa emergeix envoltada d’una boira com si estigués coronant el mont Olimp amb versió tètrica. La idea de vagar com una ànima en pena per tota l’eternitat em provoca un nus a la gola.

Encara és de nit, però la porta del carrer és oberta, i això introdueix noves possibilitats al crim: un amant gelós, una banda d’assaltadors de domicilis… Ja sé que penseu que això acabarà en el despertar d’un somni, però sincerament, ho desconec perquè us ho estic explicant en rigorosíssim directe. Al rebedor hi ha una petita làmpada encesa, i la veritat, no recordava per res aquesta andròmina. Una música de fons ben poc contemporània prové del televisor: “Un, dos, tres, aquí estamos con usted otra vez….”, un cap ple de rul·los per sobre el sofà (vols dir que era de pell?), i ara, ja de peus a terra, sense notar el tacte d’un mosaic gastat, m’atanso a veure què hi fot l’Anna disfressada així. Ostres! És la meva mare! Al cel sia, vaja, o que no hi sigui jo també… He viatjat en el temps! Uns trenta anys pel cap baix! Mentre estic desxifrant l’escena em travessa una ferum de caliquenyo i un senyor tot darrere, el meu pare, que es deixa caure a una butaca acotxada. Ella li recrimina l’acció, amb una frase curta però carregada de retrets de tota una vida junts, i ell respon amb un monosíl·lab inintel·ligible talment com si provingués d’una llengua morta. Deu venir de llençar les escombraries, la seva gran contribució a les tasques familiars. Confós i convençut que no em veuen, em desplaço cap a l’habitació del final del passadís, on dormia jo quan era petit. Si no estigués en estat de xoc, potser hauria fet el recorregut fent el moonwalker. I sí! Soc allà, sota una flassada de pilotes de futbol, rosset i amb a penes uns set o vuit anyets. M’estic veient a mi mateix quan era petit. L’estat de xoc va in crescendo. No només perdut en l’espai, sinó també en el temps! Un viatge ben galdós!

Conscient de la meva situació, una mena de fantasma que viatja pel temps, ja no em queda més que marcar-me un propòsit per la nova vid.., pel nou estat que el destí m’ha procurat. Amb la de pelis que he arribat a veure sobre el tema sé que poca cosa puc canviar de la història, i de fet, d’idealista en soc ben poc. Intentaré no passejar prop de cementiris, no m’agraden les multituds, i tampoc assistiré a convocatòries de mèdiums o taules ouija, no soc gens procliu a les supersticions.

Quan hagi après a manegar-me per la línia temporal, potser aniré a satisfer les meves ànsies conspiranoiques, del tipus: “qui va matar Kennedy”, “on és el sant Graal”, “qui és M.Rajoy” o qui es menja els plats dels programes de cuina que graven a televisió. No descarto unes quantes visites als col·legis electorals de l’1 d’octubre per tot Catalunya, per saber on s’amagaven les urnes, o veure en directe com funciona exactament el truc de les boles calentes del sorteig de la Champions… petits divertiments per no avorrir-me una eternitat.

I si en lloc d’haver traspassat solament ha estat un viatge astral en el temps? Val més que comenci a pensar en un pla per invertir aquest nou do que se m’ha atorgat gràcies a la ingesta de pizza reescalfada de supermercat i de cervesa psicotròpica de marca blanca. No ho sé, podria emprendre un negoci de detectiu privat de crims no resolts, rotllo Minority Report però a l’inrevés… o podria entrar en aquest mode espectral per treure l’entrellat en assumptes de banyes, segur que les meves clientes em pagarien bé per saber a qui “visita” el seu marit quan s’allarguen les reunions. De totes maneres, si el detonant de viatges en el temps és el menú tan específic d’aquest divendres a la nit, ja puc anant pensant a comprar un bon lot de neveres. Les pizzes no les havia vist en ma vida, i fan pinta de ser d’aquelles que desapareixen dels supermercats per culpa de la seva escassa qualitat. Ep, que els clients tenim criteri! Hauria de fer un bon saqueig per tot el país abans que la gent s’adoni que l’estan enganyant… no sé com s’ho prendrien a casa, que d’anades d’olla ja en tinc, però aquesta s’enduria la palma! Potser el sobtat augment en el consum elèctric per la refrigeració aixecaria alguna sospita, ja em veig afrontant una inspecció de policia per veure si he fet un laboratori il·legal de maria. El que crec és l’oportunitat de fer viatges en el temps no es té cada dia!

Bé, ja ho veieu, sigui com sigui, bé que hauré d’empescar-me-la. I en el cas d’estar en un estat fantasmal, si algun dia aconsegueixo un xic de tacte als dits, potser passo a màquina les meves conclusions i us ho envio, sempre se’n podrà fer un petit facsímil!

Temps de lectura: 14 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close