Encara que soc conscient que s’han publicat diverses crítiques sobre aquest relat, porto moltíssims anys, en concret des de 1997, volent escriure’n. En aquella època, quan un servidor tot just començava a aprendre a escriure literàriament, vaig tenir la sort de descobrir en Cortázar i la seva obra per imposició, atès que uns dels meus més cèlebres mestres, l’il·lustre escriptor Isidre Grau, ens en va encarregar la lectura i posterior crítica compartida amb la resta de companys i ell mateix.
Sempre he predicat que és el millor relat de tots els temps. Els motius els intentaré plasmar en negre sobre blanc a continuació. Gràcies a aquest conte, vaig descobrir la literatura com a lector, com un lector que estava a punt de convertir-se en escriptor. Però vaig comprendre els mecanismes narratius d’un autor amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu va ser un dels moments més divins de la meva vida creativa amb les paraules.
Com a qualsevol obra literària, el títol no pot ser gratuït. I aquí, evidentment, tampoc no ho és. La paraula “nit” apareix un munt de vegades al conte i l’expressió “boca arriba” l’he comptada fins a 6, i ho fa in crescendo a mesura que ens anem apropant al clímax i, de retruc, a la resolució del conflicte. També cal parar esment a la cita del preàmbul, la qual forma part del propi text. Però en tenir aquest to històric bel·ligerant, un pot arribar a pensar que ha estat obtingut d’una enciclopèdia o tractat indígena. Aquest relat consta d’un doble plantejament: el del suposat present, on un noi pateix un accident de moto, i el del suposat somni, en què un moteca es fet pres per uns asteques. Aquí ja hi tenim, doncs, el primer engany literari d’en Cortázar: parla d’una tribu, els moteques, en honor als motoristes, és a dir el tipus de ciutadà urbà que és el propi protagonista de la història. Durant aquest primer terç del relat, l’autor ja ens ofereix pistes sobre la seva farsa narrativa, com per exemple el llarg vestíbul de l’hotel, el rellotge de la joieria, el Sol, la natura en general i els ocells en particular, les bromes dels espectadors de l’accident, el dolor i la sang, el senyor amb guardapols que li ofereix un glop, l’estranya camisa de dormir, la làpida negra, el metge i quelcom que brilla.
Durant la resta del nus, i amb el somni en primera instància, podem observar-hi com hi ha coses que no ens acaben de quadrar, per al bé del lector i per l’excel·lent treball de l’escriptor: somiar amb olors, el pantà i els aiguamolls i la fetor a guerra. Com a colofó a la part final del nus, el veí de la nostra víctima (el qual aporta una objectivitat quaternària ideal perquè el narrador ens vagi traient i tornant a ficar a la història suposadament real i central), la set per haver corregut tant i el brou d’or són els elements diàfans de que les coses no van per on haurien d’anar.
Al preclímax del relat, s’hi ajunta tot: l’accident, el somni, el present, el passat i el viatge profètic del suposat moteca a un futur més real i creïble impossible. També és necessari comentar el treball dels tempos de la narració, atès que l’accident va de present a futur, però en canvi el somni va de present a passat, quan en realitat és un somni en futur estant al present i recordant fets del passat més immediat.
En resum, una obra mestra totalment atemporal que als relataires ja ens hauria agradat escriure, ja fos al passat, present o futur.
Temps de lectura: 3 minuts
