Liudmila i Vitali reien. La nòria s’havia aturat després de rodar unes quantes vegades. Els havia enlairat al punt més alt del cel, dins la cistella de ferro que els engrunsava suaument des del bell mig. La gran roda metàl·lica que governava majestuosament l’esplanada, acompanyada d’un vaixell engrunsador, d’uns cotxes de xoc i d’un cavallet, era una de les quatre atraccions que durant dècades havien resistit el pas del temps a Prípiat, tal com ho podien contar les nombroses capes de pintura que se superposaven a sobre de l’esquelet de metall de cadascuna d’elles.
S’havien conegut amb quinze anys al parc d’atraccions, just el dia que es va inaugurar aquesta zona d’esbarjo que li donava un altre caliu al seu poble. Va ser el Dia del Treballador, un u de maig de l’any 1986. Des d’aleshores, mai s’havien separat i sempre hi acudien per celebrar l’aniversari de la seua història d’amor. Ara ja fregaven quasi el mig segle de vida. Però Liudmila i Vitali sentien que cada u de maig havien de córrer cap a la nòria, com si s’acabara el món. I hui tornava a ser u de maig, però de 2018.
Prípiat va ser fundada el 1970. Construïda expressament pel règim soviètic que presidia Leònid Brezhnev, era una ciutat per al personal de la central nuclear de Txernòbil i les seues famílies. La màxima soviètica sempre havia estat crear un entorn agradable per als treballadors i treballadores, com una bombonera però sense bombons, que contrarestara les especials característiques d’un ecosistema laboral si més no de pel·lícula de ciència-ficció.
L’objectiu havia estat aconseguit: Liudmila i Vitali s’enorgullien de la seua urbs amable i bonica, plena de roserars i parcs on la xicalla gaudia enjogassada dels espais oberts, amb el Bulevard Lenin com la principal artèria que feia bategar el cor atòmic de la central Vladimir Ilyich Lenin de Txernòbil, que vigilava de ben prop les ànimes de Prípiat amb els seus fumerals.
-Què tens?- va preguntar-li Liudmila.
-Res. Mire cap a Txernòbil i pense en la nostra sort.
-Sort?
-Sí. Els dos treballem a la central. Gaudim de la nostra casa amb el seu jardí ací, al poble que ens ha vist nàixer i créixer. Tenim la vida que volem. Estem junts.
-Sort… Si per a tu això és la sort… Doncs sí, en tenim un bon grapat.
-I això?- va demanar-li Vitali a Liudmila.
-M’aborrona recordar altres coses… Ja saps què vull dir…
-Però no va passar res. Mira al teu voltant. Tot estigué controlat, només un ensurt, i el reactor quatre no va arribar a esclatar perquè el teu pare no va permetre que la situació arribara al límit. Ell sabia el perill que suposava la inestabilitat de la màquina a baixa potència. Va ser un dels herois que va evitar una catàstrofe de conseqüències inimaginables. Recorda que, fins i tot, Gorbatxov el va condecorar!
-Sí…
-Però?
-De vegades em pregunte què hauria fet jo si haguera estat ell… En aquella època els mitjans i els materials no eren els d’ara. I evidentment, amb la seua decisió de no fer cap experiment, va evitar un desastre més gran.
-Va fer allò que era més correcte.
-Sí, ho sé. Podria contar-te una i mil vegades què va passar aquella nit de finals d’abril del 1986. Tinc el relat dels fets incrustat al meu cervell. Mai es cansava d’explicar-me’l. Però no cal que t’ho conte perquè tu també t’ho saps…
-Liudmila…
De nou la nòria tornava a posar-se en marxa, amb la cistella sacsejant-los de manera dolça. Vitali va prémer la mà de Liudmila. Els dos miraven cap a Txernòbil. Les rialles havien deixat pas al silenci. Començava el compte enrere, un impàs d’un any d’espera per tornar a pujar a la nòria. Per recordar-los que havien tingut molta sort i un futur.
Temps de lectura: 3 minuts
