La revista més vital

La paràbola

Ens pensàvem que el règim polític instaurat després de la dictadura −deficient en molts aspectes, evidentment− posseïa la convicció necessària i la projecció suficient per a anar aproximant-se als models de les democràcies europees. Ben mirat, l’adopció dels estàndards europeus durant els darrers trenta anys ha estat formidable. I això en qüestions diverses, tant pel que fa al comportament personal o individual com en moltes actuacions col·lectives. Fins i tot l’imperi de la corrupció política, com a pràctica tàcita i estesa, pareixia que s’estava acabant i que ens havíem llevat de damunt una altra de les rèmores heretades del franquisme. Simplement crèiem que la nostra societat s’havia equiparat o normalitzat amb allò que sabíem i vèiem que passava fora. I de colp i volta la impressió de progrés social, si més no quant a la llibertat d’expressió, que ens feia el nostre present comú s’ha esfumat. Potser perquè no era més que això, una impressió. Hem tingut un flashback horrorós que ens ha transportat a una altra època. Hem constatat que en el moment que el poder se sent atacat, reacciona.

Aquests últims dies han ocorregut casos de condemnes o processaments de persones que s’havien dedicat a expressar opinions, idees o pensaments crítics contra certes institucions de l’estat o càrrecs públics, vius o morts. César Strawberry, Cassandra, els rapers Hésel i Valtònyc, Nacho Guerrero, per l’obra Fariña, o la retirada de les fotografies de Santiago Serra sobre els presos polítics, per posar alguns casos. Les paròdies, les ridiculitzacions o, simplement, la deformació bròfega sempre han configurat una eina essencial de crítica i destronament de l’autoritat. El ridícul desvirtua i desvesteix. I fa humana la figura investida per la maquinària del poder. Em vénen a la memòria les sàtires anticlericals del republicanisme popular del segle XX. O les imatges dels burgesos panxacontents amb frac o levita i capell, i un puro a la boca. Algunes paròdies de dirigents de la dictadura s’havien estès sense cap estridència, i ara són causa de denúncia i processament. Quan jo era menut, els xiquets del carrer ja havíem posat lletra a l’himne, i cantàvem sense amagar-nos: «Arriba España, mon pare té una canya, per a pegar-te al cul, perquè eres un gandul». No vaig sentir mai que algú ens cridara l’atenció. Recorde, ara fa uns quants anys, una pasqua que vam anar a berenar al camp amb alguns amics i coneguts. Després de menjar-nos la mona i fer-nos un gotet d’aiguardent, el fill menut d’una parella que ens acompanyava, va traure d’un saquet que portava cotxes de joguet i, sorprenentment, una cullera. Li vaig preguntar al pare: «la cullera, per a què?». «Ara veuràs» va fer ell. El xiquet deixava la cullera en terra i col.locava un cotxet damunt el mànec. Alçava la vista i, adreçant-se als pares, els deia: «Carrero?». S’esperaven un moment per a fer-li ganes abans de donar-li permís i, a l’uníson, responien: «Blanco!». Amb el punyet tancat, el xiquet pegava una punyada contundent a la cullera que impulsava el cotxet amunt amunt. El projectil descrivia una paràbola perfecta mentre el xiquet se’n reia com un bajoca i esclatava a carcallades. Si n’encalava un en algun lloc, la rialla era general. Allà es va estar el xiquet jugant una bona estona a Carrero Blanco amb els cotxets. Quan se li acabaven en replegava d’en terra. A banda d’instruir la criatura en els rudiments de les lleis de les palanques i del tir parabòlic, el fet, innocu, no tenia cap transcendència. I als adults ens divertia. Qui havia de dir a Cassandra que per això l’havien d’encausar?

Ben mirat, em fa l’efecte que la festa de la tolerància s’ha acabat. Això que en diuen, la «democràcia espanyola» crema etapes ràpidament i s’està col·locant a l’altura dels esdeveniments a Europa: l’expansió imparable del neofeixisme. A Europa, les oligarquies del capital financer globalitzat que controlen el discurs neoliberal acabaran, en un moment o altre, per aliar-se amb les forces reaccionàries. El mal és que ací els hereus de la dictadura no van ser mai desconnectats dels ressorts del poder i, ara, es veuen amb forces d’exercir l’autoritat sense cap contrapès. Potser convé recordar les explicacions sobre el triomf del feixisme que l’antropòleg i economista hongarès Karl Polanyi va escriure el 1944 a The Great Transformation: «L’obstrucció dels liberals a tota reforma que implicara planificació, reglamentació i dirigisme [polític en favor de la gent] ha fet que fóra pràcticament inevitable la victòria del feixisme.» Introduïu en la frase el prefix ‘neo’ i ja tenim la trajectòria parabòlica que connecta neoliberalisme (ara global) amb neofeixisme (tan local com sempre). I perdoneu pel llenguatge del segle passat que he fet servir. És que, a voltes, no sé dir les coses d’una altra manera.

(imatge: https://fisicachevere.wordpress.com/retos/reto-1-longitud-de-la-trayectoria/)

Temps de lectura: 4 minuts

4+

Deixa una resposta