Darrer diumenge de mes. Sap? M’agrada alçar-me de bon matí i tornar a escoltar la cantinela aquella de si posava els carrers i olorar a café i torrada dels veïns. Perquè ja m’entendrà vosté si li dic que el meu barri és d’aquells on la gent és matinera i en cada cada carrer hi ha tres o quatre cases bones. Sempre pels volts d’abril els ampits de les finestres s’omplin de pensaments i caputxines, que ara hi ha de molts colors i les venen a tocar de casa, al xinés que han posat just al cantó de la meua finca. La meua finca és molt antiga, sap? Ja ho pot ben dir que no tinc ascensor i és que està protegida i tot això. Una vegada la veïna del principal, com que té pardals al cap i molta terra a l’Havana hi va col·locar una catifa tota roja que servia deia ella per no relliscar en pujar i sobretot els dies de pluja però la veritat és que ella pensava que allò de la catifa feia l’escala més senyora. Com li deia, hui és enjorn encara i tinc la il·lusió de dirigir-me a la fireta de brocanters que paren just a la vora d’un riu-rau que han rehabilitat perquè ara , d’ençà que han arribat els nous al govern, tot ho fan nou i queda bonic, amb aquelles pedres d’abans i els canyissos que deia mon pare que no se’n cucaven mai i després també aquells sostres bigarrats que els dies de pluja semblaven que s’abombaven i anaven a caure’t a sobre i feien pudor de querosé encara, vaja a saber el perquè i el per què no. Hui eixiré per la porta de darrere, aquella que ix per les antigues cavallerisses de la casa. Tenim un petit jardí i m’agrada ensumar ara sobretot i millor al de matí, jo que sóc tan matiner com ja li he comentat, les roses noves d’enguany que ja han florit i mire que n’està tan ple el roser enguany que sembla que morirà de tanta força com perdrà i és que m’imagine una d’aquelles personetes que van perdent i perdent sang i no saben per què i al final, tot és una pell blanca i esmorteïda que se’ls endú l’anèmia a l’altre costal. A sota del roser que la meua mare ja em deia que quan era jove ella ja hi era i que s’emparra per tot arreu amb aquells braços llargs i amb a penes punxes i que a la menor llevantada fan crac i s’esquerden per tots els costats i per això el veí del segon té tanta dèria en nugar-lo, queden les restes de les nadaletes que es moren d’esma però que per sota terra, allà on estan els cucs de sant Antoni i les cuques de llum, van fent camí i tot és una pesta d’aquelles varetes color crema i grogues que semblen estrelles i fan aquella olor tan bona. A mi m’agrada això, sap? però no puc desfer-me’n en tot el dia de la flaire que dóna la xeringuilla amb aquell posat ert i esponerós i és que enguany, com que ha plogut tant, doncs això. A l’entrada de casa meua sempre hi ha un gerro petit i unes branques de xeringuilla perquè ja em diu el pare que això marca la primavera i que les estacions estan per aprofitar-se’n i no per traure o guardar la roba i lluir-ne de nova. I que ara a la Pasqua no s’ha de treure els sants i tot això, sinó que es deurien fer bona cosa de festes de flors i més flors. Jo trobe que té raó aquell home, mon pare dic, perquè a més. Sap? a mi com que allò de les provessors sempre m’ha fet una mica de por i recorde que de petit una vegada aquell sant em va clavar la mirada, una mirada fosca i penetrant que em va fer tremolar i la meua àvia em va dir que allò era una bona senyal i que el sant era que m’havia donat una gràcia. I no plorava i em vaig amagar ben endins del pis i corria tot sol pegant voltes i voltes arreu de l’habitació com si volguera desfer aquell malefici de la gràcia. Ja li dic, doncs, que m’enfilaré cap als brocanters i allà és que m’ompli el vore la de coses que hi ha i m’agrada que em cale el perfum dels trastos vells perquè la meua mare diu que allò són trastos vells i veges tu que hi trobes amb aquestos mobles que duien el corc i empastifen tota casa de cucs i que ja ho pots ben tirar tot de seguida. A mi m’agrada i una vegada un firer em va dir que aquells foradets tan perfectes eren els senyals dels anys, igual que hi ha cares gratades i plenes de clotets per tot arreu que són com medalles dels triomfs de les persones i que a vegades són batalles guanyades i d’altres bons disgustos. I em va agrada aquella comparança i ara encara m’abelleixen mes els forats del corcó. No sé, fan solera que diria la meua veïna del principal. Aquells mobles i objectes, els cossis i els marcs modernistes m’expressen un no sé què i em parlen i de tant en tant, quan el brocanter no em veu li passe per damunt la punteta dels dits i m’esborrone i és com si tota la vida dels antics propietaris de l’andròmina em passaren per dins del cos i es barrejaren amb les meues experiències viscudes. Sempre m’ha fet il·lusió de saber-ne els seus amos, aquelles persones que dic jo, serien ben riques i que ara com diu el meu pare, ja sols els resta que el cognom i que ja no pinten fava, per això es fan vendre els mobles. Sap? No deuria anar al cap i a la fi a la fireta… i vaig a dir-li el per què i no hi ha una altra raó més clara que perquè em gaste els diners i despŕes no sé on posar-me les coses. La meua dona ara diu que és minimalista i no és que em renye, no. Sap? Però me fa aquella cara d’indiferència que sembla que siga jo l’únic que me n’estiga content de la meua troballa històrica en aquest cas i a mi les emocions m’agraden compartir-les, sap? És com el d’allò que fas anys i que et diguen ” ale, una més a l’esquena” i que et donen tot seguit això, l’esquena perquè les persones s’han fet molt fredes i indiferents i pense que quan me’n vaja aquest estiu el roser s’assecarà i les nadaletes no creixeran per baix i no s’escamparan més perquè ningú ja no les regarà. Com que tenen les seues flors a les finestres que compren dels xinesos…
Temps de lectura: 6 minuts
